12.12.12

MANLLEU, NÚM. 97, NADAL 2012

BETLEM



COSTUMARI NADALENC

Ha estat a través del llegat dels folkloristes com Joan Amades, Violant i Simorra, Aureli Campmany, entre altres, que coneixem un ample ventall del costumari nadalenc a Catalunya. Pel que fa a la nit de Nadal, aquesta meravellosa diada en la qual el món cristià commemora la vinguda del Déu fet home, abans i després de la missa del gall eren molts i variats els costums que hi havia en les diferents contrades del nostre país, ja fos a ciutat o a muntanya. Eren moltes les tradicions de les quals es fa memòria i en llegir-les, algunes podrien semblar irreverents si no fos perquè els principals protagonistes eren la jovenalla. Llegim-ne uns exemples:


Conta la tradició que els cants populars ja començaven mentre la gent jove es dirigia a l’església il•luminant el camí amb fanals, i si per a aquests ja era un divertiment, també en gaudien els grans. A llocs de muntanya era costum guarnir les esglésies amb brancatges i ramatge del bosc. S’hi penjaven papallones, ocells i flors de paper i en el moment de cantar el “Gloria in excelsis Deo” deixaven anar ocellets. Quant al significat de les neules, era creença de la gent, que representaven les teranyines que penjaven del sostre a la cova de Betlem. Aquest fet que es troba documentat en diferents llocs com la Seu de Barcelona, la parroquial d’Igualada, i altres, on es detalla diferents partides destinades a la compra de les neules per a la decoració, un costum que sembla ser ja es practicava al segles XV i XVI. i van tenir una llarga durada fins que a principis del XIX van ser prohibits. A les localitats de muntanya però, el protagonisme a la missa del gall entre els fidels corresponia als pastors. El dia de Nadal i la diada de la tosa de les ovelles eren els dos únics dies de l’any que els pastors feien festa. I per lliurar-los de les seves obligacions, els altres estadants engegaven els ramats prop de les masies amb l’ajut dels gossos de tura. I era creença popular la següent dita: Per Nadal nostre Senyor fa de pastor.

I a Manlleu? Doncs també teníem la nostra tradició. En la celebració litúrgica d’aquella nit, en l’adoració de Jesús infant per part dels assistents, els primers eren un grup d’infants vestits de pastors. Seguint una antiga tradició, en finalitzar l’adoració, entraven al temple un altre grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets i imitaven el cant de diferents ocells. S’escampaven entre els fidels i els feien sonar per festejar així el naixement de Jesús. Sembla ser que en la confecció dels primaris instruments de vent també hi participaven els més grans.

Àlex Roca

EN MADIROLES

EL SOLSTICI D'HIVERN I L'ANTIC CULTE ALS DIFUNTS


Quan s’acosta el solstici d’hivern, quan les hores de fosca vencen les hores de llum, l’ésser humà torna a la introspecció. Ho fa, com en d’altres moments de l’any, per preguntar-se quins són els seus límits i quina és la perspectiva que s’obre més enllà de la vida terrenal.

Joan Soler i Amigó, a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, recorda com “antigament, la nit del solstici d’hivern, era dedicada als difunts de la família i a la seva memòria; el foc de la llar era per a ells i el seu record esdevenia comunió en l’àpat sacrificial (1)”. Per la seva banda, Xavier Fàbregas considera que “la nit, la foscor, és del reialme dels morts i la claror del dia empeny de nou els difunts cap als llocs on reposen (2)”.

L’estudi de les necròpolis i zones d’enterrament medievals ens ofereixen exemples interessants de com sempre ha existit la preocupació humana respecte de la mort i com se li ha donat una gran importància. Respecte a les tombes d’aquesta època reculada, l’historiador medievalista Jordi Bolòs diu que “podem establir una clara distinció entre aquelles necròpolis que resten allunyades de llocs de culte i aquelles en què les tombes són situades al costat d’una església, dins de l’àrea del cementiri” i afirma que “les primeres solen ser les més velles (3)”.

Fàbregas esmenta que “la societat rural continua practicant una sèrie de cerimònies funeràries que provenen segurament d’abans de la romanització. I conreant una sèrie de temors (4)”. Si això se situa, segons l’autor, en les darreres dècades del segle XX, què no devia passar en segles anteriors? Precisament, respecte als enterraments medievals isolats, Bolòs diu que “fins i tot, s’ha afirmat que podem relacionar les tombes fetes al cim dels turons, tossals, carenes o roques amb comunitats que visqueren a l’alta edat mitjana i que eren poc cristianitzades (5)”. Aquest tipus de sepultures es coneixen amb el nom de ‘tombes antropomorfes’ per la forma que tenen que sembla el perfil humà (6)”. Fàbregas, en un peu de foto, considera que “les tombes antropomorfes excavades a la roca són testimoniatge de cultes molt antics, i del temor o la veneració de la comunitat a un prohom de la regió (7)”.

Enmig d’un paisatge meravellós proper a Rupit (Osona), amb unes vistes increïbles, les tombes antropomorfes dels Bassis són el record d’una gent i d’una societat llunyana que tenia un sentiment especial per a la mort. Es troben dalt d’una cinglera, no gaire lluny de l’església de Sant Joan de Fàbregas i dins el seu antic terme parroquial. Respecte a aquestes tombes , Jordi Vigué a Catalunya romànica, diu que “es tracta d’un conjunt funerari que consta de dues tombes excavades a la roca, una roca sorrenca i dura, orientades de nord a sud” i detalla que “aquestes dues tombes corresponen a adults i es troben en un lloc de difícil accés” i que “amb una forma corbada, tant al cap i al peu, com als costats laterals, pertanyen al tipus anomenat ‘pisciforme’ (8)”. Jordi Bolòs (9), en fer la descripció, assenyala que “són força desgastades per l’erosió” i indica, com també va passar en l’ocasió de prendre les imatges que us oferim, que “quan plou resten inundades”; “Malgrat això –continua dient- sembla que ja inicialment tenien els costats amb una forma corbada, tant al cap i al peu com, especialment, als costats laterals” i les atribueix, com Vigué, al tipus de tomba ‘pisciforme’. La seva situació, a 850 metres d’altitud i encarades a l’horitzó planteja la possibilitat que el lloc fos triat amb premeditació i amb una voluntat expressa. Jordi Bolòs, respecte al tema, diu que “creiem que foren triats indrets estratègics, de bon defensar, perquè la gent vivia en aquests llocs, prop de la roca on tenien la tomba”.

L’orientació és un altre factor a tenir en compte. Les dues tombes dels Bassis estan orientades de sud a nord, amb el cap vers aquesta darrera orientació. Aquesta disposició, en aquest cas concret sembla buscat expressament, ja que haurien pogut estat orientades cap a qualsevol altra direcció; sembla, però, que la majoria de tombes d’aquest tipus i d’aquesta època solen tenir aquesta mateixa posició malgrat que no se’n sàpiga el motiu.

Pel que fa a la datació de les tombes del Bassis, com les de la mateixa tipologia, Bolòs indica que “aquestes tombes –referint-se al conjunt de tombes del Cabrerès entre les quals hi ha les dels Bassis- pertanyen a un tipus de sepultura excavada a la roca de formes primitives, que cal datar possiblement en l’època precedent a l’afermament del poder comtal autòcton, el segle desè, però segurament, més tard de la invasió musulmana” i conclou dient que “és possible que fossin fetes per gent que sabia què volia, però no sabia gaire com fer-ho (10)” i conclou: “en resum, gent migrada de les planes del sud, homes i dones que, durant els segles VIII i IX, es refugiaren en les encinglerades muntanyes del Cabrerès. Aquesta, de moment, creiem que és la hipòtesi més plausible (11)”.

No gaire lluny de les tombes dels Bassis, dins el mateix antic terme parroquial de Sant Joan de Fàbregas, hi ha la masia de la Donada (12) en un lloc enmig de la fondalada que ofereixen les parets verticals dels cingles que l’envolten. Seguint el torrent general, el conegut i atractiu ‘salt de Sallent’, prop d’on sembla que hi podia haver hagut una església dedicada a Santa Maria, hi ha una roca que Toni Donada defineix com “una tribuna natural que s’aixeca un parell de metres per damunt de l’aigua en la part alta d’un saltant, però molts més metres si ens la mirem des del gorg que hi ha excavat a la seva part superior”. A la part superior d’aquesta balconada natural s’hi veuen uns forats excavats a la roca que el mateix autor diu que “la forma ens fa pensar que és una tomba”. La forma és arrodonida per la banda del cap i no presenta una forma definida a la zona de les espatlles i per aqueta raó es tipifica com a ‘pisciforme’. Les mides són reduïdes: 0,97 m de llargada, 0,50 m d’amplada màxima i una profunditat de 0,23 m, on hi aniria el cap; aquestes xifres fan que Donada la qualifiqui com “la tomba d’un infant”. La datació d’aquesta tomba és semblant a la que s’ha esmentat en tractar les dels Bassis, segles VIII i IX.

L’existència d’aquest enterrament i la seva assignació a un difunt infant obren el major interrogant. Toni Donada es pregunta: quin sentit pot tenir una tomba d’un infant en quest indret?” La hipòtesi que planteja és especialment suggeridor, i citant Eduard Junyent (13), diu: “hi ha casos documentats, abans del romànic, d’altars aixecats damunt del sepulcre d’un infant batejat i mort molt petit, en què seria un benaventurat, que com a tal era equivalent a un sant”. I associa aquesta tomba amb la desapareguda església de Santa Maria a la qual exerciria una mena de protecció, però acaba manifestant que “tampoc podem descartar, però, que pugui tenir aquest mateix significat, però que en realitat ens remeti a cultes molt més antics. És sabuda l’existència de restes d’antigues cultures a tota la zona i segur que en queden moltes per descobrir (14)”.

La nostra geografia està plena de petites, però grans meravelles, de testimonis amagats dels nostres avantpassats que ens transmeten una part, almenys en la mesura que la podem descobrir, de la seva manera de ser i sentir.

Joan Arimany i Juventeny

Notes

1 “Solstici”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 737

2 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979 p. 56

3 Bolòs, Jordi. Catalunya medieval: una aproximació al territori i a la societat a l'edat mitjana. Barcelona: Pòrtic, cop. 2000, p. 127

4 Fàbregas, Xavier. Tradicions... ibíd. p. 60

5 Bolòs, Jordi. Catalunya… ibíd. p. 127

6 El Diccionari català-valencià-balear redactat per Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, aporta el següent significat a la paraula ‘antropomorf, -orfa’: “Que té forma humana”. Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, vol. 1, p. 726

7 Fàbregas, Xavier. Tradicions..., ibíd. (peu de foto), p. 60

8 Vigué, Jordi. “Tombes dels Bassis” Dins: Catalunya romànica, volum 3, l’Osona II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, DL 1984, p. 464

9 Bolòs, Jordi. “Tombes excavades a la roca al Cabrerès”, Ausa., vol X, núm. 102 – 104, (1982). Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, p. 354

10 Bolòs, Jordi. “Tombes..., ibíd.

11 Bolòs, Jordi. “Tombes..., .p. 358

12 Vegeu el minuciós estudi de Donada, Toni “Origen i toponímia a l’entorn de la Donada de Sant Joan de Fàbregas”, Ausa, vol. XXII, núm. 158 (2006), Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, p. 515 – 549

13 Donada fa referència a la següent obra: Junyent, Eduard. L’arquitectura religiosa abans del romànic. Barcelona : Fund. Enciclopèdia Catalana. Pub. Abadia de Montserrat, 1983, p. 69 – 70

14 Donada, Toni “Origen...” p. 526



GOIGS DEL VEÏNAT DE PUIG-AGUT

8.10.12

EL FAR DE PUIG-AGUT. NÚM. 96, OCTUBRE DE 2012

DEL VEÏNATGE DE PUIG-AGUT

Pertanyent al municipi de l’Esquirol es troba l’antiga parròquia de Sant Martí Sescorts, i aplegades pel terme parroquial hi ha un important nombre de masies, algunes gairebé de l’època de la consagració de l’església. Sabem que Guillem, bisbe d’Osona, acut a l’església de Sant Martí Sescorts per a la seva consagració el 30 de març de l’any 1068, a petició de Guillem Borrell, canonge de Sant Pere de Vic i capellà de dita església, juntament amb els veïns (1). Sant Martí Sescorts i el seu domini parroquial, durant part del segle XIII, va estar supeditada al monestir de Santa Maria de Manlleu. De la relació existent entre les parròquies de Manlleu, Sant Martí Sescorts i Sant Esteve de Vila-setrú també n’hi ha notícia al primer terç del segle XVII quan les tres parròquies estaven regides per una mateixa universitat i el comte d’Osona signava acte de concessió i promesa de no separar-les ni desmembrar-les (2). I encara a mitjan segle XVIII sabem que els veïns del nucli de Sant Martí s’havien de desplaçar a Manlleu per a la compra d’articles de primera necessitat, fins que els regidors dels dos llocs, amb l’acord previ amb la Batllia de Catalunya, que era qui atorgava la concessió de vendes, autoritzés fer-ho a Sant Martí (3).
Per la seva proximitat veiem doncs que tot el nucli de Sant Martí ha tingut un passat religiós estretament vinculat amb Manlleu i amb la Batllia del Cabrerès pel que fa al seu aspecte civil. Va ser l’any 1824 quan la parròquia de Sant Martí i la seva pagesia es van unir al municipi de l’Esquirol perquè no va ser reconegut el de les Masies de Santa Maria de Corcó. Si l’església romànica de Sant Martí ja és un bell referent, també cal fer esment d’altres esglesioles properes, com Santa Maria de Vilanova o de les Escales, on hi havia una casa avui desapareguda que era la rectoria de Sant Martí. Santa Margarida de Vila-seca és una altra capella ja existent el segle XIII on s’aplegava una comunitat de monges agustinianes i que més tard es traslladaren a Vic. L’esglesiola actual data del segle XVII. També podem afegir-hi que Sant Martí Sescorts fins a les darreries del segle XIX tenia com a filial la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues.
Aquestes pinzellades històriques del veïnatge de Sant Martí que han estat estretament lligades amb Manlleu al llarg dels segles, encara que prou sabudes, vénen a compte pel fet que la seva gent, des que Madiroles va erigir el temple de Puig-agut, han tingut una continuïtat, més modesta, però efectiva. La parròquia de Sant Martí i la seva antiga i extensa pagesia han estat presents en tots els esdeveniments haguts al nostre santuari i en són encara fidels romeus. Aquesta vinculació ha fet possible comptar amb la seva col•laboració per assolir objectius i cobrir necessitats al llarg del temps. El mateix podem dir del veïnatge de Torelló, del qual ens ocuparem en un proper butlletí.
L’atractiva cúpula del santuari de Puig-agut va més enllà. Es pot percebre des de diferents indrets de la Plana, és un punt referencial. Els municipis de Manlleu, l’Esquirol i Torelló, donada la seva coincidència termenal al costat del santuari, se’l senten més seu, i és la seva gent, els seus habituals devots romeus i servents. Per a un romeu anònim que per primera vegada hi va pujar, aquest va ser el seu testimoniatge:
Era un 12 de juny, festivitat del Sagrat Cor. Al cel, com una brasa perenne, el sol era ardent com aquell Cor abrandat d’amor. De lluny, Puig-agut m’apareixia con una aspiració d’Infinit que s’aixecava sobre un món massa arrapat a la terra; com una pregària silenciosa penetrant el cel enmig d’un món adormit en el soroll de la buidor. Un cop vaig ser allà, aquell santuari que, de lluny, m’havia aparegut tan majestuós amb aquell cimbori que semblava voler abastar el cel, ara el veia humil, proper, senzill com una casa pairal, com una llar que t’acull al seu recer.

Àlex Roca


(1) Vegeu Ramon Ordeix i Mata. Les dotalies de les esglésies de Catalunya. (Segles IX-XII). Volum II. Segona part. Any 1997

(2) Arxiu Municipal de Manlleu. Llibre de Privilegis.

(3) Domènec Torrent i Garriga. Manlleu. Croquis para su história.

EN MADIROLES

ENGANY

Avui moltes persones es troben en la decepció. Al nostre país moltes veus es lamenten de sentir-se enganyats. Malauradament, res no és més comú en el món que enganyar i ser enganyat. Perquè no hi ha res tan difícil com no enganyar-se. Podem enganyar els altres, però és molt difícil enganyar-se a si mateix. Es diu d’un mentider que es creu fins i tot les seves pròpies mentides. Passa sovint que l’home s’enganya primer a si mateix, abans d’enganyar els altres. Què hi deu haver al darrera de les nostres mentides? Quan intento de comprendre-ho, hi veig la por. Por a no ser estimat, por a quedar-me sol, por a decebre, por de perdre allò que tan desitjo i necessito. La por, el gran enemic de l’home. De res no s’ha de tenir tanta por com de la por.

És útil la mentida? M’atreveixo a dir que no està malament una mala mentida –d’això en diem una mentida piadosa- quan amb ella defensem una bona veritat. Crec que pot haver-hi circumstàncies en què una mentida és el deure més sant. Una mentida pot ser menys mentida que una veritat ben escollida. Qui pot dir que no ha mentit mai? Hauré d’afirmar, doncs, la utilitat de la mentida? No. Però m’atreveixo a dir que, fora de Jesús, i també Maria, i qui sap si també Joan Baptista, no crec que ningú més a la terra no hagi dit mai una sola mentida. Es diu que tots els homes neixen sincers i moren mentiders. És trist, això, però aquesta és la nostra condició humana. Ens hi hem de resignar?. Penso que això serà així mentre no haurem vençut la por. A l’arrel del mal hi ha la por: “vaig nu, he tingut por i m’he amagat”, diu Adam caigut al Paradís. La por ens fa mentir, o ens paralitza, i de vegades ens destrueix.

Alguns estarien gratament d’acord amb l’estadista alemany Bismarck quan deia que “mai no es menteix tant com després d’una cacera, durant una guerra i abans de les eleccions”. El mentider té un càstig: no serà cregut, fins i tot quan diu la veritat. Hi ha algú que hagi pogut mentir amb èxit? Ningú no té prou memòria per a mentir sempre amb èxit. Podràs enganyar a tothom durant algun temps; podràs enganyar a algú sempre; però no podràs enganyar sempre a tothom. Aquests dies no em puc treure del cap aquell proverbi escocès que diu: “menteix tu per mi, i jo juraré per tu”. Allò que em frustra, no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara endavant no et podré creure. I no només es menteix de paraula, també es menteix amb els fets. I encara hi ha una altra forma molt subtil de mentir: el posat de serietat, tan propi de les convencions humanes. Tenen molt de mentida dir veritats que no se senten. I els qui tenim la missió d’ensenyar, sabem prou què vol dir aquest conflicte de consciència.

El pitjor que puc fer quan he comès un error és mentir per tapar-lo o corregir-lo. La mentida és una estúpida debilitat. El millor és d’acceptar que m’he equivocat; és una mostra de magnanimitat. Un dia vaig rebre aquest consell: per l’amor de Déu no vesteixis la roba de la hipocresia. La vida futura és allò que és etern, aquest món només un instant. No venguis el regne de l’eternitat per un segon. He desitjat de viure així, però al llarg dels anys he d’afegir: sigues cast com el gel i pur com la neu, i no t’escaparàs mai de la calúmnia.
                                                                                                               
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

SANT GALDERIC, TINGUT PER PATRÓ DE LA PAGESIA CATALANA

El dia 16 d’octubre se celebra la festivitat de sant Galderic. Aquest és reivindicat, en els darrers anys, com a patró de la pagesia catalana enfront del madrileny sant Isidre per considerar-lo més nostrat”.
La tradició esmenta que Galderic va néixer a l’entorn de l’any 830, a Vievila, Llenguadoc (Occitània), de família pagesa, i que es dedicava a conrear la terra prop de la seva població d’origen. Antoni Vicent Domènech diu que era cristià de moltes virtuts, ple de paciència i misericòrdia i beneït per la gràcia de Déu. Aquestes qualitats li transferien la capacitat d’obrar miracles com el dia en què estava dedicat a batre el blat i amenaçava una forta tempesta; Galderic es va posar a resar i es van retirar els núvols damunt seu mentre al voltant començava a caure un abundós aiguat. Igualment se li atribueix el fet miraculós de travessar un riu sense mullar-se. Va morir l’any 900 envoltat d’una fama de santedat. Malgrat això, no deixa de ser paradoxal que, sense haver exercit activitat eclesiàstica, hagi estat considerat sant.
Generalment, se’l presenta amb vestit de pagès, amb cinturó cenyint i faldó curt. L’acompanya una pala rudimentària de fusta que subjecta amb una mà i unes espigues de blat amb l’altra.
És considerat patró de la ciutat de Perpinyà. També ho és de la pagesia de la Catalunya Vella (i no pas de tots els pagesos catalans) i dels hortolans de les hortes de Sant Pau de Barcelona. La pagesia rossellonesa el recordava, especialment, en temps de sequera quan les relíquies eren conduïdes, en processó, fins al mar.
Sant Galderic havia estat venerat amb especial devoció al monestir benedictí de Sant Martí del Canigó (Conflent) que havia obtingut el 1014 mitjançant un robatori pietós. El cenobi va esdevenir, per aquest motiu, un santuari i punt de rebuda de pelegrins.
Part de les restes de sant Galderic que hi havia a Sant Martí del Canigó van ser dipositades al monestir, també de l’orde benedictí, de Sant Pau del Camp de Barcelona. Hi van ser portades l’any 1654, arran de la precària situació esdevinguda a les terres nordpirinenques per la Guerra dels Segadors.
Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia
Catalunya romànica. Barcelona: Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, vol. 7, p. 331-336
Cortade, Eugeni. “Galderic” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2000, vol. 2, p. 236
Domènec, Antoni Vicent. Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña. Girona: Imprenta de Gaspar Garrich Librero, 1630, p. 199
Vigué, Jordi. El monestir romànic de Sant Pau del Camp. Barcelona: Artestudi, 1974, p. 144

NOTICIARI DE PUIG-AGUT

En el butlletí del passat mes de juny anunciàvem el casament de la Gloria i en Josep, veïns de Sant Martí Sescorts, al santuari de Puig-agut. Avui, ens plau publicar el testimoni gràfic de l’enllaç on familiars i amics s’apleguen a l’entorn del nou matrimoni. Des de la pabordia  moltes felicitats.


El Full Diocesà del passat 23 de setembre es fa ressò de la publicació del llibre “Viatge a la terra de Jesús” del qual són autors Àngela Volpini i Marcel Capellades. Són dos llibres en un que tenen en comú l’amor pel missatge de Jesús. “Passió d’amor” d’Àngela  Volpini, fa referència ha un viatge que ha durat 42 anys. “La ciutat de la pau” del P. Marcel, és un ressò del somni de Galilea i que encara està per realitzar. Ha esta publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (núm. 218 de la col·lecció El gra de Blat)

 La foto de la portada ha estat cedida per l’amic Xavier Valls.

Recordem que el compte de la Pabordia és el 8000694386 de l’entitat Unim, on es poden fer els donatius pel manteniment de Puig-agut. També a la caixeta d’almoines del santuari i a qualsevol membre de la pabordia. Els donatius del fidels és l’únic mitja que fa possible la seva continuïtat.

GOIGS DEL VEÏNAT DE PUIG-AGUT

16.6.12

NÚM. 95, JUNY DE 2012. PORTADA


REMEMBRANCES DE LA COLLITA DEL BLAT


Encara que actualment la sega del blat es faci amb metodologies del tot mecanitzades, sabem prou bé que no sempre ha estat així. Un antic adagi català diu, “Pel juny, la fals al puny”. Però això no era del tot cert a les diferents contrades. A Catalunya, cal tenir en compte les diferències climàtiques que fan que el blat esdevingui madur més aviat en unes contrades que en d’altres. Antigament i, encara en el record de molta gent, amb les maduracions de blat primerenc, ja s’organitzaven les colles de segadors. Aquestes es formaven de dotze a trenta segadors i tenien un cap de colla, aquest anava a veure els camps que s’havien de segar i feia els tractes amb els amos corresponents. Hi havia colles que també portaven dones, bé per lligar garbes o bé per segar amb la falceta que era un volant més petit per segar prop pels vorals.
El cap de colla distribuïa els homes per les cases que els llogaven i a cada casa hi deixava un responsable de la sega. Començaven a treballar de bon matí quan tot just clarejava i no plegaven fins a la set de la tarda. Acostumaven a fer diferents àpats al dia i cada hora feien beguda. Els espais per beure o menjar eren anunciats amb un toc de cornetí.
Les garbes, normalment, es quedaven als camps on s’ajuntaven en garberes. Aquesta tasca consistia en apilar les garbes en forma de paller, amb l’espiga a dalt i, si havien d’estar alguns dies al camp se n’hi posava una al revés que feia de barret. El tragí de les garbes cap a les eres corresponents era feina que només els bons traginers podien fer sense perill. Els traginers que havien tingut cura del transport sense trabucar cap garba es guanyaven un present que consistia en alguns galls o conills. Aquests premis els penjaven en una forca quan feien l’últim viatge i els compartien amb els companys de l’era que feien la batuda.
Segons les contrades, la sega començava a principis de juny i finalitzava per Sant Jaume, encara que part de la segona quinzena de juliol, després d’enllestir la sega, els segadors es llogaven als prats de muntanya per dallar l’herba.

Àlex Roca

Estampa manlleuenca: Garbes prop de l’església parroquial (dibuix de M. Aguilar)

EL REFRANYER DE JUNY


Per Sant Joan,
tot es fa gran.

Per Sant Joan,
tot creix un pam.

Sembraràs quan voldràs,
per Sant Joan segaràs.

Menta i alfàbrega,
ruda i valeriana
salven tota persona nada.

Les herbes de Sant Joan,
tenen virtut tot l’any

Una herba es cria al bosc, la
falguera anomenada, que  la
nit de Sant Joan, s’espolsa,
floreix i grana.

Sant Joan Baptista,
apòstol i evangelista,
per la virtut que Déu us ha dat,
feu-me tornar més maca
que l’any passat.

Més val l’orella d’ós,
que ho cura i ho salva tot.

La nit de Sant Joan,
la més curta de l’any.

Sant Joan serè,
les messes aniran bé

Qui per Sant Joan no ha segat,
té el pa amenaçat.

Qui de la muntanya es vol enamorar,
per Sant Joan hi ha d’anar.

UNA PRÀCTICA CURATIVA BEN ORIGINAL


Continuant amb el refranyer, fem esment d’una antiga pràctica per guarir la trencadura o espatllat en un infant. Consistia en passar-lo per entre la soca d’un roure prèviament esberlat, mentre tocaven les dotze campanades de la nit de Sant Joan. Calien dos actuants, un que es digués Joan i un altre que es digués Pere i als quals havien d’acompanyar els padrins de l’infant. En Pere, el passava per entre l’esberla i deia: Joan, aquí us dono aquesta criatura espatllada. En Joan l’agafava i tot seguit li tornava dient: Pere, aquí us  la torno curada. La il·lustració és prou explicita. Ho podem prendre com un tast del ric Costumari de Joan Amades.


EN MADIROLES


UNIVERSITARIS D’ARREU DE CATALUNYA PARTICIPEN DE L’EUCARISTIA DOMINICAL A PUIG-AGUT

El ja passat diumenge 11 de març d’enguany, un dia assolellat gairebé ja primaveral, una colla de joves vinguts de diversos indrets de Catalunya (Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Esplugues de Llobregat, Sabadell, Girona, Lleida, Santa Maria de Palautordera, Montferri, Mora d’Ebre, Vic, Manlleu, etc) visitaren Puig-agut.
A 2/4 de 3 tingué lloc  una  missa al santuari presidida pel mossèn Jaume Casamitjana,  delegat de joves del Bisbat de Vic. Van participar de l’eucaristia dominical 35 joves que formen part del SAFOR-Diagonal. Després de la missa es traslladaren tots al mas Madiroles  on  tingué lloc una calçotada en  un  ambient  distès i festiu. 
El SAFOR-Diagonal és una espai de trobada de catòlics a la Universitat. L’essència és  la celebració de l’eucaristia setmanal, en la que participen estudiants, professors i treballadors de nombroses realitats i moviments de l’església. La missa se celebra el dilluns, dimecres i dijous a ¼ de 3 a la capella de la facultat d’empresarials de la Universitat de Barcelona.
El SAFOR  també s’encarrega d’organitzar diverses activitats de caràcter formatiu, conferències, moments de pregària comunitària, recollida d’aliments per a persones necessitades, excursions, etc.  En definitiva és un lloc per fer amistat i compartir inquietuds amb catòlics de totes les universitats catalanes. 

Mònica Sala      

UNA CITA, A ON?

Hi havia un ermita que tothom tenia per un sant. Un dia va sentit una veu com un imperatiu interior que li deia: abans que no es pongui el sol has de ser al cim de la muntanya que tens enfront teu: Déu vindrà a trobar-te. L’ermità es posà en camí. Al peu de la muntanya es va trobar amb un home ferit. El va saludar tot de pressa, i que ja l’ajudaria en tornant, ja que tenia una cita amb Déu molt important, a la qual no podia faltar-hi. Finalment arribà al cim. El sol encara lluïa, just abans del seu ponent. L’ermità va respirar profundament contant. Aleshores es va sentir la veu de Déu: sóc a socórrer un ferit que hi ha al peu de la muntanya.
Podríem fer acabar aquesta historia d’una altra manera: Déu era aquell mateix ferit que li demanava ajuda. Però el sentit és prou clar: qui no estima el seu germà que veu, com pot estimar Déu que no veu? Diu Sant Joan. Sant Vicenç de Paula afirma taxativament que s’ha d’abandonar Déu pel proïsme.
Els nostres conflictes s’originen perquè estimem més les coses, els nostres interessos personals, que les persones, La lluita comença quan es vol posseir quelcom. Sempre que les coses esdevenen més importants que les persones sorgeixen problemes. Les lluites i les guerres al si de la parella, de la família, dels pobles i entre les nacions neixen per això, perquè els interessos personals són més importants que les persones. Però Déu ens espera en el proïsme. L’altre és el lloc de la nostra cita amb Déu. Sovint ens preguntem on és Déu? I no veiem que és al costat nostre, en aquest malalt del costat de cas, en aquesta persona que està sola al pis de dalt. Hi ha molta –i molt bona- literatura sobre l’experiència mística de Déu, però, de fet, estimar no és qüestió de paraules. S’estima amb les mans. Allò que sant Agustí de: estima i fes el que vulguis, s’ha de traduir així: estima i digues-ho amb la teva vida.
Es pot abandonar el proïsme per Déu? Espera’t que he d’anar a resar. És amor, això? No espereu pas que us doni fórmules exactes, infal·libles. L’amor no és càlcul. En el fons del cor sabem quan estimem i quan no. Déu no em demanarà mai que deixi el meu germà per servir-lo a ell. No em demanarà mai que pugi al Calvari, sinó que pugi al pis de dalt a trobar aquell malalt. S’estima amb les mans, s’estima Déu amb la vida.

P. Marcel Capellades
Ermità de sant Salvador

RECORDANT LA ‘MISSA DELS SEGADORS' CELEBRADA A TRENC D'ALBA


Quan el blat s’havia tornat daurat i el seu fruit havia esdevingut d’or, s’iniciava un període de gran activitat al camp: la sega i, després, el batre. El cicle agrícola del blat, explica Llorenç Ferrer, començava a la tardor amb la llaurada dels camps i arribava fins als mesos de juny o juliol, segons els llocs on calia recollir la producció dels mesos de feina i de mirar el cel esperant la pluja beneficiosa. Aleshores, segueix Ferrer, “calia segar al més de pressa possible i, per això es necessitava una gran quantitat de mà d’obra especialitzada que sovint la casa no tenia. I aquí s’incorporaven les colles de segadors (1)”. Els grups d’homes anaven treballant de forma itinerant a mesura que els camps estaven a punt de sega. Així, a mesura que avançada els mesos de juny i juliol, passaven de les terres baixes i es dirigien cap a muntanya resseguint les planes interiors. D’aquí que, diu el mateix autor fent-se ressò d’unes paraules de Pau Vila en les Visions geogràfiques de Catalunya sobre la dita“pel juny la falç al puny” que calia matisar si es tenia en compte que s’esqueia pròpia d’algunes zones però no d’altres.
La falç o el volant eren les eines, de diferent mida, que utilitzaven els segadors. En una mà utilitzaven aquestes eines amb destresa; l’altra era protegida amb un esclopet de fusta, com si fos un guant, amb el qual arreplegaven feixos de blat a punt de tallar. Les colles de segadors, que feien estada als pobles convinguts, es posaven treballar a trenc d’alba. A finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga esmenta que a Manlleu, en els dies festius del temps de sega, a les dues de la matinada se celebrava una missa per aquest col·lectiu. Un cop acabada la cerimònia religiosa, se solien dirigir a la plaça major on eren contractats pels propietaris dels camps que calia segar (2). En un Full parroquial de 1946 (3) es comenta que “ens fan observar els qui van viure aquest costum que per ser contractat per treballar en les feines de sega era imprescindible haver assistit a aquesta missa” i afegeix que “l’animació i gran concurrència que hi havia a la plaça esmentada fins a les tres de la matinada –segons afirmen alguns testimonis oculars- era semblant a la d’un mercat ja que, fins i tot, s’instal·laven parades de falçs, botes de vi, pedres per escolar, etc”. A les tres en punt es feia silenci rigorós i es resava una “avemaria”. Després, es feien els grups i cadascun es dirigia, adreçat pel pagès cap al camp o camps que calia segar.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
1 Ferrer, Llorenç. “El camp: El blat, el conreu bàsic de la trilogia mediterrània” dins Tradicionari: el món del treball. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 2, p. 57-58
2 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 220
3 “La missa dels segadors” dins Hoja dominical. Manlleu: Parròquia de Santa Maria, 21 de juliol de 1946, núm. 818

NOTICIARI DE PUIG-AGUT

La foto de la portada és gentilesa de Xavier Gaja (Gaja Joiers).

El proper 26 de juliol, els joves Josep Jufré, de Sant Martí Sescorts, i Glòria Tostet, de Torelló, celebraran el seu enllaç matrimonial al temple de Puig-agut. Per a la nova parella i famílies, la nostra més sincera felicitació i també agrair-los la deferència per l’arranjament de l’entorn amb la poda de les plantes i la plantació de flors.

PROPERA MISSA


Diumenge 24 de juny de 2012, festivitat de Sant Joan, a les 6 de la tarda
Celebració de la Santa Missa al santuari de Puig-agut
Presidirà la celebració Mons. Joan Godayol, bisbe emèrit d’Ayaviri, Perú)
Mitja hora abans, hi haurà el rés del Sant Rosari

GOIGS DEL VEÏNAT DE PUIG-AGUT


8.2.12

Núm. 94. Gener de 2012. Portada


Història de l’altar de la Verge de Lourdes a Puig-agut


El santuari de Puig-agut és conegut, popularment, amb el nom de Lurdes. La majoria de la població, quan en el seu imaginari col·lectiu vol fer referència al temple, ho fa tot pensant en la Verge apareguda a Bernadette a la cova de Massabielle. La silueta de l’edifici projectat per August Font (amb  l’indubtable consell de Ramon Madiroles), que recorda la basílica situada arran del riu Gave, és allò que fa ben encaminada la idea. El fet determinant, però, és que una de les seves advocacions amb altar i patró titular és la pròpia Verge Immaculada.
Poc després d’enllestir-se l’edifici, ja tenia aquesta referència associada. L’any 1901, el mateix Madirolas se’n fa ressò quan diu, en descriure l’altar de la Verge de Lourdes, que és aquest el nom: “con el que se conoce comunmente por sus muchos devotos de la misma, este Santuario lenvantado por la piedad de la comarca, en el cerro agudo de Puig-agut, el primera de España, como trono al Sagrado Corazón de Jesús (1)”.
La gran devoció a la Verge de Lourdes de Ramon Madriolas devia ser clau per dedicar un dels tres altars de santuari a l’advocació mariana. El mateix Madiroles en va donar testimoni en el seu llibre Discursos i narraciones on comenta el pelegrinatge que va fer amb la seva esposa, de l’11 al 16 de juny de 1883, al santuari marià pirinenc en commemoració del 25è aniversari de les aparicions. Allà, esmenta, va comprar la imatge que seria situada dins el santuari de Puig-agut, que aleshores era tot just un projecte; aquesta, va ser beneïda a la mateixa gruta (2). Com a gest privat i íntim, comentat per ell mateix, fins i tot va dur aigua pensant en el bateig de la seva filla que havia néixer dos mesos després i a qui posarien el nom de Concepció.
L’altar de la Verge de Lourdes, segons l’ideari de Ramon Madiroles, corresponia al terme de Manlleu i, per tant, també situat en direcció a la seva masia mil·lenària. Potser per aquets motiu, en El Faro de Puig-gut esmenta que “aquest altar és propietat particular” i al seu costat tenia potestat per enterrat als seus familiars (3). Com a testimoni d’aquesta propietat, a cada costat dels peus de l’altar i repartides, hi havia les lletres que formaven el nom familiar: MADIROLAS.
El dret a l’enterrament dins el temple sagrat devia tenir una significació especial per una persona tan devota com Madiroles. El bisbe Josep Morgades va signar un decret, el 27 de novembre de 1895 on s’indicava aquest privilegi: “Accedemos con gusto, en cuanto a Nos toca, á lo que se pide en la presente exposición. Los sacrificios que el Sr. Madirolas ha hecho para levantar y adornar el Santuario, ya buscando recursos fuera y dentro dce la parroquia y comarca, ya contribuyendo con los suyos propios, la devoción ademñás que toda la família ha manifestado tener al Sagrado Corazón de Jesús y a la Virgen Santíssima, le hacen acreedor a esta distinción que la Iglesia concede tan solo a sus bienechores insignes (4)”. Aquest text estava situat en una placa de bronze situada al frontal de l’altar. El 22 de maig de 1902, aquest decret episcopal va ser presentat, juntament amb d’altres documents, a la Sagrada Congregació de Ritus de la Cúria Vaticana. La institució va considerar que era suficient l’aprovació emesa pel bisbe. En total hi van ser enterrades 8 persones de la família Madiroles, entre les quals s’hi comptava el mateix promotor del temple que va morir el 1927.
La taula de l’altar de la Verge de Lourdes, arrecerat a la paret com era costum, tenia un bell sagrari en el lloc central en forma de la cúpula del mateix santuari i rematat per una reproducció de la gruta de Lourdes. Les relíquies dipositades en la consagració, com era preceptiu en aquest acte litúrgic, eren cabells de la Mare de Déu, de la Veracreu, de santa Maria Magdalena i de sant Ramon Nonat.
La imatge de la Verge, que Madiroles havia dut des del santuari pirinenc, estava situada a certa alçada, en un pla central,  sobre l’altar i just damunt del sagrari esmentat abans. Estava emmarcada per quatre columnes, dues a cada costat. A banda i banda, a l’espai que deixaven les dues columnes, hi havia les imatges de santa Maria Magdalena i sant Ramon Nonat. Rematava el conjunt, un rellotge coronat per l’ull de la Providència i dins el marc triangular de l’eternitat. A cada banda, en les parets perpendiculars, hi havia dos quadres on es relataven dos fets suposadament miraculosos.  El primer havia esdevingut el 8 de desembre de 1886 en el mateix moment de la benedicció de les imatges venerades al santuari. El fills dels masovers del mas Martorell, Andreu Pujol, patia un abscés d’escrofulisme i va invocar al Sagrat Cor de Jesús mitjançant la Verge de Lourdes. El segon recordava la caiguda sense conseqüències, del mateix Ramon Madiroles i del fuster Lluís Fiol quan treballaven en la part alta del mateix altar. Era el 20 de juliol de 1900. A la mateixa hora, els dos fills grans de Madiroles rebien el sagrament de l’eucaristia (5).
A finals de juliol de 1936, iniciada la Guerra Civil Espanyola, l’altar (com la resta dels elements de l’interior de l’edifici) va ser destruït i la tomba va ser profanada. Un foc a l’exterior va reduir-ho tot a cendres (6).
La imatge de la Verge no seria restituïda fins l’any 1949. El 22 de maig d’aquell any, després de ser beneïdes pel rector de Santa Maria, va ser conduïda en processó (juntament amb la imatge del Sagrat Cor). Prop de mil tres-centes persones, vingudes dels tres municipis que termenegen a Puig-agut,  van participar de la festa de reposició (7).
Des d’aleshores, la imatge de la Verge de Lourdes torna a estar ben present en les oracions i càntics dels fidels que s’apropen al santuari. En cadascuna de les celebracions eucarístiques s’entona l’”Ave de Lourdes” i es fan besades a la seva medalla. Precisament, fa gairebé un any, la peça  de metall va desaparèixer. Poc després, gràcies a la col·laboració del representant de l’Hospitalitat de Lourdes a Manlleu, Andreu Prat, se’n va col·locar una de nova. Aquesta medalla, com ho va ser la imatge que Ramon Madirolas va dur en el llunyà any de 1883, també provenia del santuari i de la cova on Bernadette va contemplar la meravellosa visió de la Mare de Déu Immaculada.
Joan Arimany i Juventeny
Notes:
1 Madirolas, Ramon. “Lourdes: altar de la Virgen” dins El Faro de Puig-agut, núm 21, 15 de maig de 1901, p. 5
2 Madirolas, Ramon. Discursos y narraciones. Barcelona: Estableciento Tipográfico de los sucesores de N. Ramírez y Cª, 1885, p. 127-128
3 Madiroles. Ramon “Lourdes: altar de...” [op. cit.]
4 Madirolas, Joan. Pàgines viscudes pel polifacètic manlleuenc Ramon Madirolas i Codina. [Manlleu]: [l’autor], 2002, p. 96. Exemplar imprès dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu
5 Madiroles. Ramon “Lourdes: altar de...” [op. cit.]
6 Madirolas, Joan. Pàgines viscudes pel... [op. cit.] p. 209
7 “Solemne reposición de las Santas imágenes en el Templo de Puig-agut” dins Hola dominical, núm. 977, 29 de maig de 1949

Peus de foto:
1.- Altar de la Verge de Lourdes fins al 1936 (Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu)
2.- Actual imatge de la Verge ven erada a Puig-agut (Joan Arimany)
3.- Santuari de Lourdes a la comarca gascona de la Bigorra francesa (Joan Arimany)

En Madiroles


La Candelera en la memòria popular


La Candelera i el seu refranyer