UNA CITA, A ON?

Hi havia un ermita que tothom tenia per un sant. Un dia va sentit una veu com un imperatiu interior que li deia: abans que no es pongui el sol has de ser al cim de la muntanya que tens enfront teu: Déu vindrà a trobar-te. L’ermità es posà en camí. Al peu de la muntanya es va trobar amb un home ferit. El va saludar tot de pressa, i que ja l’ajudaria en tornant, ja que tenia una cita amb Déu molt important, a la qual no podia faltar-hi. Finalment arribà al cim. El sol encara lluïa, just abans del seu ponent. L’ermità va respirar profundament contant. Aleshores es va sentir la veu de Déu: sóc a socórrer un ferit que hi ha al peu de la muntanya.

Podríem fer acabar aquesta historia d’una altra manera: Déu era aquell mateix ferit que li demanava ajuda. Però el sentit és prou clar: qui no estima el seu germà que veu, com pot estimar Déu que no veu? Diu Sant Joan. Sant Vicenç de Paula afirma taxativament que s’ha d’abandonar Déu pel proïsme.

Els nostres conflictes s’originen perquè estimem més les coses, els nostres interessos personals, que les persones, La lluita comença quan es vol posseir quelcom. Sempre que les coses esdevenen més importants que les persones sorgeixen problemes. Les lluites i les guerres al si de la parella, de la família, dels pobles i entre les nacions neixen per això, perquè els interessos personals són més importants que les persones. Però Déu ens espera en el proïsme. L’altre és el lloc de la nostra cita amb Déu. Sovint ens preguntem on és Déu? I no veiem que és al costat nostre, en aquest malalt del costat de cas, en aquesta persona que està sola al pis de dalt. Hi ha molta –i molt bona- literatura sobre l’experiència mística de Déu, però, de fet, estimar no és qüestió de paraules. S’estima amb les mans. Allò que sant Agustí de: estima i fes el que vulguis, s’ha de traduir així: estima i digues-ho amb la teva vida.

Es pot abandonar el proïsme per Déu? Espera’t que he d’anar a resar. És amor, això? No espereu pas que us doni fórmules exactes, infal·libles. L’amor no és càlcul. En el fons del cor sabem quan estimem i quan no. Déu no em demanarà mai que deixi el meu germà per servir-lo a ell. No em demanarà mai que pugi al Calvari, sinó que pugi al pis de dalt a trobar aquell malalt. S’estima amb les mans, s’estima Déu amb la vida.

P. Marcel Capellades

Ermità de sant Salvador