7.12.09
LA NADALA (Jacint Verdaguer)
D’un roser a l’ombra,d’un roser de maig,
n’ha florit un lliri
la nit de Nadal.
Bonica és la rosa,
més ho és el ram,
més ho és el lliri
que floreix tot l’any.
Les fulles són verdes,
lo calze n’és blanc,
la mel de son calze
n’és mel celestial.
Abelles que el besen
són angelets sants;
Angelets lo volen,
pastorets l’hauran.
Los tres Reis arriben
sols per olorà’l;
ja en veuen la Verge
que el va amb plors regant.
¿De que plorau, Verge,
de què plorau tant?
-Perletes de l’alba
lo solen rosar,
i avui que és divendres,
són gotes de sang.
Lliri que floreixes
la nit de Nadal,
ai! allí al calvari
com t’esfullaran!
Bonica és la rosa,
més ho és el ram,
més ho és el lliri
que floreix tot l’any.
L’ORIGEN DEL PESSEBRE
L’origen del pessebre cal trobar-lo en les escultures i pintures que curullaven les catedrals i esglésies i que servien per explicar als fidels menys instruïts les creences cristianes. És considera com a primera representació el segle II, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava ja la Verge Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. El pessebre més antic que es coneix data del segle III al monestir alemany de Füsen.La primera representació a Catalunya del naixement apareix a començament del segle IV a la catedral de Barcelona. També les representacions cristianes que apareixen en forma de relleus als sarcòfags romans del segle VI que són escenes del naixement, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpides a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l’any 1223 que Sant Francesc d’Assís va fer una representació del naixement al voltant d’una menjadora d’animals, considerada per molts l’origen del pessebre.
Al segle XVI, les autoritats catòliques més tradicionals van voler fer front a la Reforma protestant amb el Concili de Trento impulsant cultes nous, com ara una rememoració del naixement en una part de la casa. El pessebre més antic del qual es té coneixement es va fer a Praga l’any 1562. A Catalunya, les primeres figures no arriben fins al segle XVII, però al XVIII ja hi ha notables escultors com el murcià Salzillo, els catalans Vallmitjana i Amadeu o els valencians Josep Esteve i Josep Ginés els que crearien imatges que posteriorment servirien com a model per a altres representacions.
Una particularitat del pessebre a Catalunya i el País Valencià és la figura del caganer i que actualment representen a diferents personatges populars.
“wikipedia.org/wiki/pessebre”
EL MEU NADAL
Voldria dir-vos que el meu Nadal no és el 25 de desembre.
Fa molt de temps, que vaig decidir que cada vegada que em trobaria amb una persona havia de ser per a mi com trobar-me amb aquell Infant de Nadal, que un dia va ser noi, després jove, després un home adult i madur.
Sempre que em trobo amb algú, voldria que fos Nadal, un moment en què el nostre cor humà –el seu i el meu- s’obrissin de bat a bat a quelcom més que els nostres negocis, problemes o banalitats de la vida, per descobrir –sentir junts!- el batec de Déu en la nostra vida.
Però em sento molt lluny d’haver-ho aconseguit. Mai, com en aquest dia de Nadal, ens desitgem tanta felicitat. És que aquest Nen de Nadal ha vingut per fer-nos feliços, no només en aquestes festes.
Durant tot l’any, però escandalosament en aquests dies, la societat de consum se n’aprofita per vendre a la gent la felicitat el preu del sabó del bany. La publicitat proposa la felicitat a qualsevol preu. La gent compra i consumeix i sembla feliç.
Però la felicitat no es compra.
Quin és el secret de la felicitat?
Busca la felicitat i mai no la trobaràs. Perquè no és a fora, no és enlloc, és en tu.
Oblida’t de tu mateix i viu per als altres.
I un dia la felicitat estarà a casa teva
I en el teu cor.
Un dia, Déu va concedir a un seu devot les tres gràcies que més desitgés en aquesta vida. El primer que va demanar aquest devot va ser que la seva dona és morís per poder casar-se amb una altra de més jove i bonica. Però, al funeral, tot eren elogis de la difunta. Aleshores el devot s’adonà de la seva ceguesa: no en trobaria una altra de millor.
Va demanar, dons, la segona gràcia: que ressuscités la seva esposa i ja no gosava demanar la tercera gràcia per por d’equivocar-se. Llavors Déu li suggerí: “demana la gràcia de reconèixer la part bona que tenen les coses i les persones que t’envolten”
Sí, el veritable art de viure, el secret de la felicitat, consisteix a acceptar, a abraçar la vida tal com és. A més, la felicitat a la terra mai no és perfecta. Té tantes facetes, que sempre en falten algunes. S’ha de saber i tenir en compte que és així. No miris les parts de felicitat que et falten: sigues feliç amb el que tens. No esperis a un altre dia per ser feliç: sigues feliç avui mateix. Viu per als altres. El secret de la felicitat és en tu mateix. Aquest és el Nadal que jo vull. És el que us desitjo a tots de tot cor.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
Fa molt de temps, que vaig decidir que cada vegada que em trobaria amb una persona havia de ser per a mi com trobar-me amb aquell Infant de Nadal, que un dia va ser noi, després jove, després un home adult i madur.
Sempre que em trobo amb algú, voldria que fos Nadal, un moment en què el nostre cor humà –el seu i el meu- s’obrissin de bat a bat a quelcom més que els nostres negocis, problemes o banalitats de la vida, per descobrir –sentir junts!- el batec de Déu en la nostra vida.
Però em sento molt lluny d’haver-ho aconseguit. Mai, com en aquest dia de Nadal, ens desitgem tanta felicitat. És que aquest Nen de Nadal ha vingut per fer-nos feliços, no només en aquestes festes.
Durant tot l’any, però escandalosament en aquests dies, la societat de consum se n’aprofita per vendre a la gent la felicitat el preu del sabó del bany. La publicitat proposa la felicitat a qualsevol preu. La gent compra i consumeix i sembla feliç.
Però la felicitat no es compra.
Quin és el secret de la felicitat?
Busca la felicitat i mai no la trobaràs. Perquè no és a fora, no és enlloc, és en tu.
Oblida’t de tu mateix i viu per als altres.
I un dia la felicitat estarà a casa teva
I en el teu cor.
Un dia, Déu va concedir a un seu devot les tres gràcies que més desitgés en aquesta vida. El primer que va demanar aquest devot va ser que la seva dona és morís per poder casar-se amb una altra de més jove i bonica. Però, al funeral, tot eren elogis de la difunta. Aleshores el devot s’adonà de la seva ceguesa: no en trobaria una altra de millor.
Va demanar, dons, la segona gràcia: que ressuscités la seva esposa i ja no gosava demanar la tercera gràcia per por d’equivocar-se. Llavors Déu li suggerí: “demana la gràcia de reconèixer la part bona que tenen les coses i les persones que t’envolten”
Sí, el veritable art de viure, el secret de la felicitat, consisteix a acceptar, a abraçar la vida tal com és. A més, la felicitat a la terra mai no és perfecta. Té tantes facetes, que sempre en falten algunes. S’ha de saber i tenir en compte que és així. No miris les parts de felicitat que et falten: sigues feliç amb el que tens. No esperis a un altre dia per ser feliç: sigues feliç avui mateix. Viu per als altres. El secret de la felicitat és en tu mateix. Aquest és el Nadal que jo vull. És el que us desitjo a tots de tot cor.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
FA UN SEGLE DE LA PRIMERA PEDRA DE LA CASA 'FASCÍMIL'DE LORETA A PUIG-AGUT
Els projectes que Ramon Madiroles preveia a les seves terres al nord del terme de Manlleu no es limitaven al santuari de Puig-agut. A més del temple religiós dedicat al Sagrat Cor –l’única de les propostes reeixides- va concebre l’explotació agrícola i la deu d’aigües medicinals, de la construcció d’un balneari al costat de la seva masia mil·lenària; Madiroles, també, va iniciar una curiosa i poc coneguda construcció: la rèplica de la Casa de Loreto envoltada de tretze oratoris.La tradició que envolta Loreto, ciutat italiana propera a la mar Adriàtica, diu que, el 1294, uns àngels van transportar-hi la casa de Natzaret on va esdevenir l’Anunciació de l ‘àngel Gabriel a la Mare de Déu. El fet llegendari va ser origen d’una devoció molt difosa, no només a Itàlia.
La devoció de Madiroles per la Mare de Déu i a la Casa de Loreto el va dur a establir lligams amb l’anomenada Congregació Universal Lauretana de la qual va arribar a ser nomenat ‘Guàrdia i Cavaller d’Honor’. Aquesta relació va comportar que oferís una part de les seves terres per construir el que es va anomenar “fascímil de la Santa Casa de Loreto” a la falda del turó del santuari en direcció a la masia de Madiroles.
El 10 de desembre de 1909, festivitat de la Mare de Déu de Loreto de fa justament un segle, es va col·locar la primera pedra d’aquesta singular edificació. Hi van assistir el zelador general i màxim representant de la congregació lauretana a Espanya, mossèn Llorenç Arbussà, que va oficiar una missa que presidia una imatge de la Mare de Déu de Loreto dins el temple de Puig-agut. Posteriorment es va beneir la pedra que va ser portada, en processó, al lloc on s’havia d’aixecar l’edifici. Aquell mateix dia, un grup de paletes van fer els fonaments i van aixecar els primers murs. L’obra, però, va restar aturada en aquell punt fins a la primavera següent.
Les previsions suposaven que s’acabaria ocupant una superfície de 10.500 metres quadrats. En el centre de l’espai es construïa la casa de Loreto i, al seu voltant, els tretze oratoris. Aquests, fruit d’una idea anterior de Madirolas, simbolitzaven les dotze promeses que Jesucrist va fer a santa Marguerite-Marie d’Alacoque i la que va fer al venerable Bernardo d'Hoyos.
L’oratori número 13, que havia d’estar dedicat al venerable Bernardo d'Hoyos , era el principal. Aquest havia estat projectat per August Font, el mateix arquitecte del santuari de Puig-agut, amb unes dimensions i característiques especials. La primera pedra havia estat col·locada el 8 de desembre de 1904. L’edifici no va anar més enllà d’aquest grau inicial ja que, segons el mateix Madirolas, “una desgracia imprevista, que obligó a salir de España al antes rico caballero, que se encargó de costear dicho Oratorio, ha sido la causa de no haberse aún levantado o construïdo”.
La resta del projecte, que també estava en mans dels donatius de catòlics de l’estat espanyol i d’Amèrica, no va anar gaire més lluny. Aquestes aportacions econòmiques no van arribar amb les quantitats que es preveien i, insistentment, es feia saber que mancaven 3.000 duros per poder-lo enllestir. La construcció principal, la casa fascímil de Loreto, no es va acabar mai; dels tretze oratoris que havien d’acompanyar-la només se’n van construir dos: el dedicat a la promesa XII, gràcies als donatius del gallec Manuel Amor i inaugurat a finals de juny de 1914, i el dedicat a sant Joan.
Aquests dos oratoris van restar abandonats, uns anys després, i van ser enrunats a principi de la dècada de 1990; aleshores,encara es podia veure la planta de la casa de Loreto.
Joan Arimany i Juventeny
Foto: Inspecció a les obres del “Fascímil” situada a la dreta i en primer pla. A l’esquerra, el primer dels oratoris. Al fons, el santuari de Puig-agut. Any 1910 (Lluís Coll)
Per més informació, vegeu:
“La primera piedra del Fascímil”. Dins: Mensajero Lauretano, any IV, núm. XII, desembre de 1909. Mataró, p. 407 i 408 [vegeu també altres números]
Madirolas i Bertrana, Joan. Pàgines viscudes pel polifacètic manlleuenc Ramon Madirolas i Codina. [Manlleu] : [l'autor], 2002. Treball inèdit [Volum dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu], p. 202 – 203
EL BOIX GRÈVOL
Aquesta planta és l’estrella de la decoració nadalenca per la forma particular de les seves fulles ovalades, amb marge ondulat i punxes als extrems de color verd fosc intens i brillant i els fruits de color vermell també molt brillant. Però a causa de l’abús que n’hem fet, ha estat necessari catalogar-la com a planta protegida per preservar-la de la seva desaparició. És per això que la comercialització s’ha de fer de manera sostenible, i és permesa només si la procedència és de vivers. És costum utilitzar-lo com a referent de les festes nadalenques com a centres, corones, murals, plafons, safates i altres usos en gran varietat d’objectes com poden ser adhesius, targetes o teixits.El seu hàbitat són els boscos dins l’estatge de les fagedes i alzinars, preferentment en llocs fresquívols Desafortunadament avui dia no és abundós a causa de l’acció de l’home que, a més d’utilitzar-lo con decoració nadalenca, n’ha abusat pe la duresa de la fusta i pel fet de ser molt resistent a la humitat i per tant a podrir-se. Com a planta medicinal, segons publicacions especialitzades, cal dir que les seves fulles i arrels tenen propietats diürètiques i que també serveixen per combatre processos infecciosos, com a purgant i tranquil·litzant. Els seus fruits, tòxics per a les persones, són bona menja per a diferents espècies del bosc. Arreu del món es comptabilitzen unes 400 espècies de la mateixa família. Si en comprem, cal saber que prové de cultius legals.
Àlex Roca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)