20.12.11
BETLEM
Pelegrinant som en porta
de Betlem la de Judà:
ja m’acull i reconforta
la vera Casa del Pa.
De Raquel sempre encisera
té la gràcia i la dolçor,
té de Ruth l’espigolera,
la colrada morenor.
L’envolta una harmonia
de vinyets i d’olivars,
amb la tendre poesia
de l’idili dels Càntars.
I enfosquint tals meravelles,
té la llum d’aquella nit,
plena d’àngels i d’estrelles
i de Déu... fet nin petit.
Oh Betlem! segueix ma via
amb el cor aquietat ...
Com oblidar-te podria
qui a ta Cova ha reposat.
Maria Antònia Salvà
BREU CRÒNICA DE LA COMMEMORACIÓ DELS 125 ANYS DE PUIG-AGUT
Prop de finalitzar aquest any, en el qual hem commemorat el
125 aniversari de la benedicció del nostre santuari de Puig-agut, és un bon
moment per fer-ne un repàs. En l’acte central de la commemoració el passat mes
de febrer va presidir la celebració el bisbe de Vic Mons. Romà Casanova, que en
l’homilia va fer palesa la importància de l’efemèride i exhortà els presents, i
especialment a les persones que tenen cura del santuari, a perseverar en la
devoció al Sagrat Cor de Jesús, la
Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep. En el butlletí número 90
corresponent al mes esmentat, es feia referència a les cròniques publicades per
la premsa de 1886-87 i les controvèrsies hagudes en l’atribució de Puig-agut com
a primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús.
En els actes del 3 de juliol també va voler-hi ser present
el bisbe Romà. Així, finalitzada la missa, es va dur a terme la benedicció del
nou timpà a l’entrada del santuari, cópia fidel del que hi havia hagut abans de
la guerra civil. El nou timpà ha estat obra de l’artista Ernest Oms i Raurell,
de Sant Vicenç de Torelló, el qual durant tres mesos va treballar en la seva creació
mitjançant antigues fotografies de l’original desaparegut. Tot el referent al
nou timpà, podeu llegir-ho en el butlletí número 92, corresponent al mes
d’octubre. Els actes es varen amenitzar amb una audició de sardanes a càrrec de
la cobla Canigó a la sortida de la celebració eucarística. La nombrosa assistència
va gaudir d’un plaent captard, tot i un inoportú ruixat, en els jolius paratges
del santuari.
En la tradicional missa dedicada a la Mare de Déu del Pilar, que
cada any celebrem el diumenge més proper a la festivitat, varem comptar amb la
presència de Mons. Joan Godayol que, com ja és costum, ens acompanya i
presideix una de les nostres celebracions. Després de l’eucaristia es va fer un
modest, però emotiu acte d ‘agraïment a l’amic Antoni Donada, autor de la
vinyeta “En Madiroles”, que mai falta en el nostre butlletí. Aquesta celebració
va servir de cloenda dels actes celebrats amb motiu dels 125 anys del nostre
estimat santuari.
Àlex Roca
PARAULES DEL BISBE MORGADES DEDICADES A PUIG-AGUT EN UNA VISITA PASTORAL
 |
És ben sabuda la inspiració i participació
activa del bisbe Josep Morgades en l’edificació del nostre santuari dedicat al
Sagrat Cor. La seva presència en la col·locació de la primera pedra així com en
la benedicció de l’edifici quan es va obrir al culte, actes que va presidir, són
moments ben destacats del protagonisme del prelat en els primers anys de
Puig-agut. Així, no és gens sorprenent que, en la seva visita pastoral a la
parròquia de Santa Maria de Manlleu del 12 de març de 1888, dediqués unes
paraules al nou temple. És interessant de recollir-les per deixar testimoni
d’un bocí més de la seva història:
“Obert ja al culte públic, la capella dedicada
a Puig-agut al Sagrat Cor de Jesús, a la Verge Santíssima de Lourdes i a S.
Josep. Fins que altra cosa es determini, quedarà depenent d’aquesta Parròquia,
havent-se de posar d’acord l’encarregat d’ella amb el rector de la mateixa per
a la celebració de funcions , col·lecta d’almoines, examen de comptes, etc.,
etc., per exigir-ho així el bon servei malgrat la omnímoda confiança que ens
mereix l’encarregat actual D. Ramon Madirolas, el zel del qual, pietat i desinterès,
no menys que al del Sr. de Parrella i Sr. Niubò es deu principalment l’erecció
d’aquest Temple d’expiació del qual
nosaltres prometem grans resultats i beneficis a favor de tota la comarca i a
major glòria de Déu, de la seva Mare Santíssima i Sant Josep”
Aquestes paraules eren anotades quan tot just
feia dos anys de la benedicció del temple de Puig-agut. S’hi apunten les
primeres normes de funcionament bàsic així com el protagonisme dels seus
promotors entre els quals, és clar, hi havia Ramon Madirolas.
Joan Arimany i Juventeny
Font: Arxiu Parroquial de Manlleu. “Llibre de visites pastorals, 12 de març de 1888”
Foto: Vista del santuari de 1920. Es destaca el
monument al bisbe Morgades damunt d’un pilar (Foto Lluís Coll. Arxiu Biblioteca
Municipal de Manlleu)
ELL VE
Voldria omplir els teus ulls de llum per a
poder veure el Crist amagat en les entranyes de cada cosa. L’home d’avui
necessita tocar, palpar, veure de manera concreta i física les veritats que
prediquem. Ara, tu i jo, tenim la possibilitat de revelar-li aquest Crist
físic. L’home d’avui podrà palpar el Crist, sentir la seva veu, sentir-se
abrusat pel seu amor a través teu i meu.
Si el món, que viatja vers les galàxies, es troba
atrapat per l’angoixa; si, tot i haver conquerit el plaer i el confort més
refinat, no aconsegueix d’omplir la seva buidor; si, tot i haver aconseguit
meravellosament el trasplantament de cor, no aconsegueix de tenir un cor més
bo, i continua tremolant davant la mort; si, tot i construir ciutats immenses,
cada vegada se sent més sol, això és perquè encara no s’ha trobat conscientment
amb Crist.
L’Església creu que la clau, el centre i el fi
de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre. Sota la
superfície de les coses canviants n’hi ha moltes de permanents que tenen el seu
últim fonament en Crist, el qui és ahir, avui i sempre. (Concili Vaticà II. GS
10)
El naixement de Crist pertany a la història
del món. Tota la terra ja es prepara per a tornar a celebrar el Nadal. Totes
les nacions de la terra es felicitaran: Merry Christmas. Si la terra ha sentit
les petjades de Crist, aleshores és veritat que, des de Crist, la història de
la humanitat comença a ser diferent. I això, tant si ho creiem com si no, ens
agradi o no. Tots els homes caminem cap a la trobada amb Jesús de Natzaret: més
o menys conscientment, més o menys visiblement, però hi caminem.
Sense Ell ja no podrem ser plenament humans. L’home i la
terra ja no tindran plenament pau sense trobar-se amb la seva mirada, sense fondre’s amb la
seva llum, sense submergir-se dins les seves profundes aigües de vida.
M’inclino davant teu, germà i germana. Perquè
tu ets manifestació de l’Infinit. La llum dels teus ulls, la teva mirada
profunda, la bellesa del teu rostre, tots els gestos de tendresa i d’amistat
m’ajuden a descobrir el Crist. Perquè Ell està en l’humà, en la vida, em
nosaltres.
Quan el Papa Hamlet –així anomenaven alguns a
Pau VI- es trobà cara a cara, a la plaça de Bombay, amb el rostre d’una dona
que anà a saludar-lo, el Papa, tot prenent-li tendrament les mans, li preguntà:
“Dona, de quina religió ets?”, ella tot plorant li respongué: “ara ja no ho sé”
Què havia passat dins d’aquella ànima? La mirada metàl·lica del Papa,
prodigiosament càlida de tendresa i de llum, i el seu gest de tendresa humana i
de comprensió divina, van descobrir en aquella dona una nova Presència. Acabava
de revelar-li el Crist. Només perquè el Papa s’havia fet germà, amic, company
de camí.
Acabo d’escriure aquesta pàgina assegut dins
el tren que em porta a Barcelona. M’acompanya una música meravellosa, que
voldria saber de qui és, i una multitud de gent que va cap el seu treball. Qui
són? Són rostres de l’Infinit. Ho saben? Hi pensen? Els ho ha dit mai algú?
Només caldria saber mirar, saber fer un gest senzill i ple de tendresa humana
com el d’aquell Papa. I les persones, la vida, se’ns farien Nadal: Déu amb nosaltres.
És a dir: la bellesa, la tendresa i la companyonia, emoció profunda de Pau.
Perquè ens reconeixeríem germans. Així és l’Advent iniciat. Ell ve! i sempre és
aquí.
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
EL NADAL I LA MÚSICA
El Nadal, semblantment com la Pasqua , ha estat de sempre festa
de cançons i de música. Són els moments de l’any que la fibra lírica vibra amb
més intensitat; la cançó brolla a flor de llavi i, tornada melodia, ha emergit
des de temps immemorial de la profusa organografia rústica per tal d’alegrar
l’infant de Betlem.
El Costumari Català de Joan Amades ens descriu els antics
instruments que solien acompanyar les cançons de Nadal, tant dins l’església com
davant del pessebre i que tocaven els qui no sabien de música i que alhora eren
els cantaires. Les conegudes castanyoles i panderetes acompanyaven el ritme del
buiro, compost per una carbassa vinera la qual fregaven amb un ferro; la xifla,
feta de llauna en forma de peixet i que també grataven amb un ferret; la picarola
o cascavells,sotragats rítmicament; els ossets,coneguda també com guitarra
d’ossos, format per un enfilall d’ossos disposats en escala que es fregaven amb
una anella metàl·lica; el cèrcol, com una pandereta però sense pell; el raboquet,
també dit violi de pastor, fet amb una carbassa vinera; la simbomba roncadora, que
era un estri culinari en dessús i altres.
Encara que acompanyats dels grans, els protagonistes
principals d’aquestes cantades eren la mainada. Pel que fa als instruments
descrits, en podem veure el dibuix al Costumari de l’Amades. A Manlleu també tenim notícia d’una antiga
tradició, la qual ens diu que al finalitzar la missa de Nadal, entraven al
temple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cant
de diferents ocells i així festejar el naixement de Jesús. D’aquest costum, encara
que no esmenta Manlleu, Amades ens diu que es feia en altres llocs.
Xela
Subscriure's a:
Missatges (Atom)