25.5.13
JESÚS, CAMÍ, VERITAT I VIDA
Un any més, arribat el mes de juny, tenim molt
present la dedicació del nostre santuari al Sagrat Cor de Jesús. Des d’aquell
llunyà 29 de desembre de 1883 quan es col·locava la primera pedra del temple
expiatori en el bell promontori de Puig-agut, fins els nostres dies, segueix
sent un estimulador punt de referència.
I és per això que novament hi som convidats.
És al cor on resideixen els sentiments i el jo
més profund de la persona. Jesús, plenament humà, té el seu cort sant i diví,
un cor ple de misericòrdia i de compassió, tendrament compassiu, misericordiós,
inesgotablement benèvol i pacient.
Són molts els anys de la dedicació i la
presència dels fidels no hi manca, malgrat el canvi experimentat en quan a la
devoció, però el Far encara il·lumina. Amb raó podem dir: “Cor misericordiós de Jesús, ple de caritat
envers el pecador, prega per nosaltres”.
Pabordia de Puig-agut
SANT PERE, PATRÓ DELS PESCADORS DE CANYA MANLLEUENCS
 |
Estampa dels Goigs en honor de Sant Pere
Pescador pera cantarse en
En honor del Sant, han aixecat los
pescadors de
Manlleu. Vich:
Tipografia Catòlica de Sant Josep.
|
Els pescadors de canya de Manlleu tenien sant
Pere com a patró. Tant era que l’ apòstol hagués fet servir altres estris per
recollir la fauna aquàtica del llac de Tiberíades. El 29 de juny, i el dia abans,
aquest col·lectiu celebrava amb tota magnificència la festa del seu sant
preferit.
Pel fet de ser un municipi situat a la riba
del Ter, a Manlleu sempre hi ha hagut qui n’ha fet passatemps o, antigament,
ofici, de llençar l’ham a les seves aigües, penjat d’una canya. Una de les
primeres anotacions que fan referència a aquesta ocupació és del 1746, quan en
el document de venda d’un hort, a les clàusules de l’escriptura de la qual
apareix com a venedor Jacint Cortada, consta la prohibició dirigida al comprador,
Rafael Roura, de treure pedres o sorra i pescar. Més endavant, el 1782, Segimon
Trias del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris) fa constar que és artesà
dedicat a la confecció de xarxes i filats per pescar i caçar (1).
En algun moment del segle XIX, uns manlleuencs
van construir una capelleta al carrer Horta d’en Font dedicada a sant Pere. Es
va salvar de la destrucció de símbols religiosos a la via pública, decretada
per les autoritats locals el novembre de 1936. La paret on es troba ara, aleshores
era la façana posterior d’un forn de pa que atenia els compradors per la plaça
de Fra Bernadí. El propietari de l’edifici, sense fer cas de les ordres
governamentals, va treure la imatge de
la fornícula i la va resguardar a la rebotiga tot voltant-la de sacs de farina.
Només es va malmetre un gall –símbol propi del seguidor de Jesús que el va
negar tres vegades- que mai més va retornar al lloc original. Després de la
Guerra Civil, el Sant va retornar a la façana, sense el gall, on encara es pot
veure mostrant, a la mà dreta, les seves claus.
 |
Runes de la capella visibles quan baixa
el
nivell de l’aigua del braç de riu.
|
La devoció dels manlleuencs per Sant Pere va
dur un grup d’amics, pescadors i excursionistes, a aixecar un pedró o petit
oratori dedicat al Sant a la zona de les Gorgues, prop de la confluència de la
riera de les Gorgues i la riera de Sant Martí, a tocar del riu Ter. Era l’any
1876 (2). Anys després, el 1891, es va constituir la Societat de Pescadors de
Manlleu tot formalitzant l’activitat que, ja més per afició per altra raó,
practicaven molts manlleuencs. Aquesta entitat va prendre, com ja s’ha
esmentat, Sant Pere com a patró i, molt aviat, va promoure la idea de construir
una capella on ja hi havia el pedró inaugurat uns anys abans. D’aquesta manera
podien compartir la devoció al seu patró, en la seva festivitat, i seguir amb
l’afició. Així, diu Àlex Roca, “l’any 1897, el quart diumenge del mes de
setembre, amb nombrosa assistència, és beneïda i inaugurada la capella que
presideix una petita imatge de l’apòstol (3)”. Aquesta imatge, segons el mateix
Roca, un anys després va ser substituïda per una altra de més gran.
Joan Amades recull en el seu Costumari Català
que el dia 28 de juny, vigília de la diada de Sant Pere, els pescadors de canya
manlleuencs “fan una solemne funció religiosa, després de la qual celebren una
processó, presidida per una imatge del sant. Darrere va la bandera del gremi,
seguida de tots els pescadors amb la seva canya”. L’endemà, el dia 29, segueix
Amades, “s’apleguen a l’Esquirol, on hi han fet erigir un templet i celebren un
concurs de pesca”. També remarca que “antigament havien fet ball com un
complement de la festa (4)” i que a d’altres poblacions properes, com Torelló i
Roda de Ter també celebraven la diada.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 Pujol, Francesc, d’A. “Precedentes de
2 Roca, Alexandre. “Noves notícies de l’ermita de Sant Pere Pescador” dins Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 236 - 237
3 Roca, Alexandre. “L’ermita de Sant Pere Pescador” dins Manlleu, episodis d’ahir. Íbid. p. 233
4 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1984, vol. 4 , p. 303
MISSATGES DEL CAMÍ
Un poeta ha dit que “la vida és un viatge amb
destí final”
Tant si aquest viatge de la vida és curt, com
si és llarg –ningú no pot saber quant durarà-, ens cal fer parades. El tren de
vida que es porta és tan accelerat que sembla que no es pugui aturar. Però tu i
jo tenim el poder de parar i parar-nos, si volem, sobretot, si tenim la
impressió d’haver-nos extraviat.
Un vell manual dels Escoltes (Boy Scouts) diu
què s’ha de fer, quan t’adones que t’has extraviat:
Primer: aturar-se, parar-se.
Segon: investigar, repassar tot el que se sap.
Tercer: seguir endavant, si s’està segur del
camí.
Quart: si avances, deixar un missatge.
Les meves reflexions en aquest full vénen a
ser com aturades en el camí, per revisar i reflexionar sobre la meva ruta, tot
deixant un missatge aquí i allà. Potser podran ajudar algú a fer millor camí.
Heus ací els missatges que deixo:
-Res no causa més stress (tensió i sobrecàrrega
nerviosa) com voler aparentar ser una persona diferent del que ets
-Les mentides que ens diem a nosaltres
mateixos ens fan més mal que les que diem als altres. Per exemple: “No tinc
temps per a fer tal cosa...”
-Sovint, els qui dubten a l’hora de fer plans
i comprometre’s dubten també de la seva capacitat de complir.
-Quan cometis un error, escriu, abans d’una
setmana, allò que n’has après. El fet d’escriure-ho i de llegir-ho t’ajudarà a
no repetir-ho.
-Els vostres fills han de saber tres coses:
- Qui mana (a casa, a l’escola...)
- Quines són les regles de comportament.
- Qui és l’encarregat de fer-les complir.
-En qualsevol situació, mira de seguida què és
el més important per a tu i actua en conseqüència.
-És molt millor intentar una cosa i fallar-la,
que deixar de fer-la per por d’equivocar-se.
Company de camí, m’agradaria dir-te: “Asseu-te
a reposar vora una ombra i pren-te temps per a meditar aquests missatges.
Obriràs camí cantant”
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
BOCINS DEL MÓN DE JOAN AMADES
Cançó de les Gràcies
La lletra d’aquesta cançó fa referència a les
ànimes, al diable i al res del rosari, i
era cantada pels segadors tot i que res tenia a veure amb la sega.
Segurament que amaga un cant de sentit mític i que tant podia anar encaminat a
allunyar els esperits malèfics que podien desbaratar la feina com a cosa de
dimonis, com regraciar l’ajut rebut per la feina o per la bona collita. De fet se’n
coneixen diferents versions dedicades a fer esment de situacions i vivències diverses i que res tenen a veure amb
les messes. Veiem-ne una mostra:
Las pobrecitas almas
no tienen aun que penar,
que Dios las libró de pena
y a la gloria a descansar.
Maria, mare de gràcia,
mare de misericòrdia,
guardeu-nos del mal dimoni
en la nostra última hora.
El dimoni està enfadat,
tot ple de melancolia,
perquè el bon cristià en resa
el rosari de Maria.
Les denes d’aquest rosari
són bales d’artilleria;
tot l’infern prou que tremola
resant una avemaria.
resant una avemaria.
El calendari paremiològic del mes de juny ens
diu...
Juny brillant,
Any abundant
Juny
hermós,
Juny
abundós
Qui pel juny no pot mantenir ase,
ni pel setembre ca,
ja es pot dir que va a captar.
Fins al
10 de juny
no
et llevis roba
ni
et descordis el puny.
Si pel juny plou
poca fruita pel juliol.
Juny
plujós,
Garber
polsós.
Pel juny fresca,
per la Mare de Deu del Carme serè
i per sant Joan calor,
fan l’any bo i millor.
Quan
la merla canta,
la
griva li diu:
-Atipeu´s,
comare,
que
ja ha arribat l’estiu.
Del juny enllà
el dia comença a baixar.
Els
rucs, pel juny,
cada
mosca com el puny.
7.2.13
LOURDES I ELS QUATRE ELEMENTS PRIMORDIALS
Aquests quatre elements són presents amb força en la simbologia al santuari marià de Lourdes o Lorda i hi intervenen de manera conjunta i coincident. En forma i essència impulsen el missatge espiritual pel fet que el connecten amb les profunditats antropològiques de l’ésser humà.
L’eix pel qual gira el cosmos de Lourdes és, sens dubte, la cova, la gruta de Masabièla. La cova, segons José Antonio Pérez-Rioja al seu Diccionario de símbolos y mitos és “l’emblema del principi femení (3)”. La cova connecta amb el primer dels “quatre elements”: la terra. Pérez-Rioja vincula aquest element amb la “idea de la Terra com a mare engendradora” i, en la simbologia cristiana, posa en relació directa el símbol amb la institució eclesiàstica “que alimenta l’home amb la fe espiritual i l’abriga (7)”. I aquesta vinculació es fa més estreta quan la Mare de Déu, en l’aparició del 24 de febrer, va dir-li a Bernadeta: “Besa la terra en penitència per als pecadors (5)”.
L’aigua i Lourdes són indissociables; ho són des de la novena aparició, el 25 de febrer. Bernadeta va rebre l’encàrrec de beure aigua d’una font que va fer néixer amb les seves mateixes mans (6). És la font que cada dia genera litres i més litres d’aigua on els peregrins beuen i on els peregrins es banyen.
L’existència de les fonts sagrades és un fet molt present en cultures cèltiques. Hans Biedermann relaciona aquestes fonts “amb la mare terra distribuïdora de dons(7)” i hi situa la veneració d’esperits benèvols; en aquest sentit no es pot deixar de pensar amb la figura de les “blanquetes” que Pep Coll situa a la seva novel•la Les senyoretes de Lourdes en l’escenari de la ciutat mariana (8). L’aigua, a més, era considerada, antigament, com a símbol de la resurrecció i de la vida. Serveix per rentar la brutícia física però també l’espiritual (9). No deixa de ser una forma ben explícita de retratar la funció que exerceixen els banys als quals se submergeixen, dia a dia, els peregrins de Lorda, malalts físics o espirituals.
I la flama de foc tremola al capdamunt dels ciris que porten els mateixos peregrins, ja des dels primers que van anar a la cova; els dipositen, un al costat de l’altre, com expressió d’un desig o en acció de gràcies. El foc, diu Pérez-Rioja, “era considerat pels antics com el més noble dels elements, el que més s’apropava a la divinitat i com una viva imatge del Sol (10) i li assigna la doble funció de purificar i de foragitar el mal.
Finalment, hi ha el darrer dels quatre elements: l’aire. Aquest és el que domina la resta ja que s’interpreta, com ja va dir el presocràtic Anaxímenes de Milet, que és el principi i essència de totes les coses (11). Per tant, l’aire representa, en el context de Lourdes, l’aparició mateixa de la Mare de Déu, la que provoca i convoca la resta d’elements. És curiós, a més, que Pérez-Rioja li posa en correspondència el color blau, precisament aquell que és present a la cinta que subjectava el vestit blanc de la Verge.
Joan Arimany i Juventeny
Notes:
1 Martí i Pérez, Josep. “Els quatre elements” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 7
2 “Elements clàssics” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elements_cl%C3%A0ssics [Consulta: 15 de juny de 2008].
3 Pérez-Rioja, José A. Diccionario de símbolos y mitos: las ciencias y las artes en su expresión figurada. Madrid: Tecnos, 1984, p. 149
4 Pérez-Rioja, José A. Íbid, p. 400
5 Laurentin, René. Vida de Bernardita. Barcelona : Herder, 2007, p. 71
6 Laurentin. Íbid, p. 71 – 72
7 Biedermann, Hans. Diccionario de símbolos. Barcelona : Paidós, 1993, p. 20
8 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008. Coll juga amb la possibilitat que la visió de Bernadeta sigui una “blanqueta” o ésser mitològic propi de la cultura de la zona i que és concebuda com a pobladora de la cova de Masabièla.
9 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 48
10 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 216
11 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 52
SAL DE LA TERRA
En l’Eternitat podré conèixer aquelles persones que, fa milers d’anys, i per primera vegada en la història dels homes, van descobrir la meravella del foc i l’extraordinària utilitat de la sal. La llum i la sal la tenim a casa en abundància i tant com volem, i poca importància hi donem. Però per als nostres avantpassats, i fins per alguns pobles encara avui, la llum i la sal eren, i són, un bé dels més preuats. “Vosaltres sou la sal de la terra i la llum del món”, diu Jesús (Mt.5,13-14). El Mestre de Galilea no fa sermons sobre Déu, ni dóna lliçons magistrals sobre l’home. Esguarda la vida, contempla la terra i aprèn les lliçons del Creador. Què fa la sal? Dóna gust als aliments. I només te’n adones que hi és, o que hi falta, quan n’hi ha massa o bé massa poca. Però quan s’hi ha posat la mesura justa, no penses en la sal, ni te’n adones que hi és; només sents una cosa: que bo que és el menjar!
Nosaltres som la sal de la terra. Quan ens fiquem en la vida amb excés de potència –massa sal- la convivència esdevé tensa –salada- agressiva. I pot arribat a ser tan salada, que ja no tens ganes de menjar, de rebre, allò que t’és ofert. Però quan som tan poc presents a la vida de la família, dels amics, de l’església, de la societat..., aquesta vida, aquest conviure nostre esdevé tan fat, tan insípid, tan dessaborit, que tampoc tenim ganes de viure. Jo sóc la sal de la terra. Dóna gust la meva presència? Allò que dic, allò que faig, allò que sóc, i a on sóc, dóna gust? La gent em rebutja quan hi poso massa sal: vehemència, pressió, tensió, agressivitat, violència. Però tampoc m’aprecien quan hi poso poca sal: ni sentiment, ni tendresa, ni dolcesa, ni benignitat, ni perdó, ni amor. “Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt.5,13) A l’hivern, quan glaça, es tira sal als camins i carreteres. La sal descongela, perquè porta foc; crema. “Vosaltres sou la sal de la terra”.
Quan era petit, al celler de casa hi havia tot l’any el salador. La mare hi cobria amb sal la carn del porc que havíem matat per santa Llúcia. Hi havia cansalada tot l’any. La sal conserva els aliments. “Vosaltres sou la sal de la terra”. I avui es llencen les tradicions dels pares. Hem abandonat les antigues doctrines, i no hem sabut conservar la Saviesa que ens transmeteren sis mil anys de cultures mil•lenàries. En nom d’un futur nou hem trencat amb el passat. Novetat, sí; ruptura, no. “Ni ruptura ni continuïtat.” Això calia. La sal també serveix d’adob per a la terra. Ni tan sols se’m demana, aquí, de ser arbre o fruit. Només se’m demana de fer créixer, d’ajudar a créixer la terra. La vida m’ha posat en un lloc concret i amb unes persones concretes. Només se’m demana que les ajudi a créixer, que les empenyi, com un fertilitzant, a viure. Donar força i aliment perquè donin fruit. Mentre que nosaltres exigim fruits, resultats, beneficis, guanys, rendiments, productes, utilitat i profit. Fer créixer és més senzill, però costa de ser sal que s’enterra per donar vida.
Què en trec, però, de ser bona sal, si resto sol, si no em poso enlloc, no entro enlloc, no toco res ni faig res? Bona és la sal, bona és la vida que portes. I quan la dones, fins i tot quan és poca, la vida té un altre gust. Quan la sal i el menjar es relacionen amb mesura, que bo que és el menjar! Quan tu i jo ens relacionem amb harmonia, que bella que és la vida!
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
FENT MEMÒRIA DEL QUE HA ESTAT I ÉS ENCARA EL FAR DE PUIG-AGUT
El primer número va sortir al mes de gener de 1886 i tenia una periodicitat mensual, tot i que va acabar sortint només un a vegada l’any. Va tenir diferents formats i amb un nombre de pàgines irregular i s’editava a la Impremta Catòlica de Sant Josep de Vic amb caràcter bilingüe. La redacció era al mas Madiroles i el fundador Ramon Madiroles, però també en va ser el propietari, director i gairebé l’únic redactor, a excepció d’algunes, molt poques, col•laboracions. Se’n varen publicar 22 números, l’últim, a l’agost de 1903. Una col•lecció d’aquests números la podem veure a la Biblioteca Municipal de Manlleu.
Com a conseqüència de la maltempsada de la Guerra Civil el santuari quedà molt malmès. Per arrodonir el problema, l’any 1947 un llamp destrueix el cimbori. A iniciativa de mossèn Masoliver, Croses i Domènec, amb la col•laboració d’altres fidels, s’organitzà la rehabilitació del santuari. Tot i no poder determinar la data exacta, és llavors quan comença la segona època de publicació del butlletí a càrrec de mossèn Lluís Masoliver. Aquest consistia en un full ciclostilat que s’editava quan hi havia alguna celebració o esdeveniment al santuari. L’any 1983, amb motiu de la mort de mossèn Masoliver, se’n va interrompre la seva publicació. Tot i que se’n poden trobar alguns exemplars dispersos, no saben que hi hagi cap col•lecció complerta.
La tercera època, de la qual el present exemplar n’és continuador, es va començar a editar pel juliol de 1984. Amb el primer número es fa un reconeixement a la tasca de mossèn Masoliver i es fa referència a les intencions dels promotors encapçalats per en Francesc Pujol i Escalé. Aquest en va ser l’ànima fins al seu traspàs esdevingut l’any 1999. Ell en va ser l’impulso i el primer redactor i il•lustrador, però va tenir la virtut de saber buscar col•laboradors i quan ell va faltar, el butlletí va tenir continuïtat. Actualment se’n fan quatre edicions l’any, amb motiu de les festivitats de la Mare de Déu de Lourdes, Sant Joan, la Mare de Déu del Pilar i per Nadal.
En el transcurs del present any s’escaurà la publicació de l’exemplar número 100 el qual es preveu donar-li caràcter extraordinari. Fins aquí hem fet referència al butlletí, però aquest només n’és el portaveu. Puig-agut requereix una administració i té una pabordia i aquesta l’encapçala Xavier Valls. D’això en parlarem en un proper butlletí.
Àlex Roca
NOTICIARI
Ens permetem recordar que els donatius per cobrir les despeses de conservació i millores del santuari, es poden fer al compte de la Pabordia 2040.0010.28.8000694386 de l’entitat UNIM. També a les caixetes del santuari o algun dels membres de la Pabordia. Són els donatius dels fidels l’únic mitjà que fa possible el manteniment del nostre estimat Santuari
Subscriure's a:
Missatges (Atom)