 |
Estampa dels Goigs en honor de Sant Pere
Pescador pera cantarse en
En honor del Sant, han aixecat los
pescadors de
Manlleu. Vich:
Tipografia Catòlica de Sant Josep.
|
Els pescadors de canya de Manlleu tenien sant
Pere com a patró. Tant era que l’ apòstol hagués fet servir altres estris per
recollir la fauna aquàtica del llac de Tiberíades. El 29 de juny, i el dia abans,
aquest col·lectiu celebrava amb tota magnificència la festa del seu sant
preferit.
Pel fet de ser un municipi situat a la riba
del Ter, a Manlleu sempre hi ha hagut qui n’ha fet passatemps o, antigament,
ofici, de llençar l’ham a les seves aigües, penjat d’una canya. Una de les
primeres anotacions que fan referència a aquesta ocupació és del 1746, quan en
el document de venda d’un hort, a les clàusules de l’escriptura de la qual
apareix com a venedor Jacint Cortada, consta la prohibició dirigida al comprador,
Rafael Roura, de treure pedres o sorra i pescar. Més endavant, el 1782, Segimon
Trias del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris) fa constar que és artesà
dedicat a la confecció de xarxes i filats per pescar i caçar (1).
En algun moment del segle XIX, uns manlleuencs
van construir una capelleta al carrer Horta d’en Font dedicada a sant Pere. Es
va salvar de la destrucció de símbols religiosos a la via pública, decretada
per les autoritats locals el novembre de 1936. La paret on es troba ara, aleshores
era la façana posterior d’un forn de pa que atenia els compradors per la plaça
de Fra Bernadí. El propietari de l’edifici, sense fer cas de les ordres
governamentals, va treure la imatge de
la fornícula i la va resguardar a la rebotiga tot voltant-la de sacs de farina.
Només es va malmetre un gall –símbol propi del seguidor de Jesús que el va
negar tres vegades- que mai més va retornar al lloc original. Després de la
Guerra Civil, el Sant va retornar a la façana, sense el gall, on encara es pot
veure mostrant, a la mà dreta, les seves claus.
 |
Runes de la capella visibles quan baixa
el
nivell de l’aigua del braç de riu.
|
La devoció dels manlleuencs per Sant Pere va
dur un grup d’amics, pescadors i excursionistes, a aixecar un pedró o petit
oratori dedicat al Sant a la zona de les Gorgues, prop de la confluència de la
riera de les Gorgues i la riera de Sant Martí, a tocar del riu Ter. Era l’any
1876 (2). Anys després, el 1891, es va constituir la Societat de Pescadors de
Manlleu tot formalitzant l’activitat que, ja més per afició per altra raó,
practicaven molts manlleuencs. Aquesta entitat va prendre, com ja s’ha
esmentat, Sant Pere com a patró i, molt aviat, va promoure la idea de construir
una capella on ja hi havia el pedró inaugurat uns anys abans. D’aquesta manera
podien compartir la devoció al seu patró, en la seva festivitat, i seguir amb
l’afició. Així, diu Àlex Roca, “l’any 1897, el quart diumenge del mes de
setembre, amb nombrosa assistència, és beneïda i inaugurada la capella que
presideix una petita imatge de l’apòstol (3)”. Aquesta imatge, segons el mateix
Roca, un anys després va ser substituïda per una altra de més gran.
Joan Amades recull en el seu Costumari Català
que el dia 28 de juny, vigília de la diada de Sant Pere, els pescadors de canya
manlleuencs “fan una solemne funció religiosa, després de la qual celebren una
processó, presidida per una imatge del sant. Darrere va la bandera del gremi,
seguida de tots els pescadors amb la seva canya”. L’endemà, el dia 29, segueix
Amades, “s’apleguen a l’Esquirol, on hi han fet erigir un templet i celebren un
concurs de pesca”. També remarca que “antigament havien fet ball com un
complement de la festa (4)” i que a d’altres poblacions properes, com Torelló i
Roda de Ter també celebraven la diada.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 Pujol, Francesc, d’A. “Precedentes de
2 Roca, Alexandre. “Noves notícies de l’ermita de Sant Pere Pescador” dins Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 236 - 237
3 Roca, Alexandre. “L’ermita de Sant Pere Pescador” dins Manlleu, episodis d’ahir. Íbid. p. 233
4 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1984, vol. 4 , p. 303
1 comentari:
Quina llàstima que hagi acabat així l'antiga capelleta. Sort que les pedres viuen en el record.
Publica un comentari a l'entrada