20.12.10

Manlleu, núm. 89, desembre de 2010


CURIOSITATS DE CALENDARI: PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA?

Un dita catalana, mostra d’un calendari ben popular, comença dient: “per Santa Llúcia, un pas de puça…”. Seguidament, atribueix a cadascuna de les diverses festivitats del cicle nadalenc la capacitat creixent d’animals i de persones per fer unes passes cada vegada més grans, com, també, l’augment del dia. El dubte, però, apareix just a l’inici quan s’assigna al 13 de desembre –festa de Santa Llúcia- el primer pas del creixement del dia. I vet aquí la paradoxa: per quina raó es diu que per Santa Llúcia el dia comença a créixer quan, en veritat, tots percebem que encara disminueix?

Una anàlisi acurada de les hores de sol o de dia dels calendari ens diu que del 19 al 25 de desembre hi ha els dies més curts o amb menys hores de sol de l’any. Aquest fet empíric, però, segueix plantejant el dubte anteriorment exposat.

Josefina Roma esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça, i creien que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre”, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13 (1). Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català esmenta que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys en el zenit és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, vist amb els ulls populars, a una passa de puça (2)”.L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma aplicada al calendari segons el papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys va aplicar la reforma a la qual ha donat nom. La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte era que, per exemple, “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu (3)”. Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII expedí la butlla del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en aquest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre. Aquell any, doncs, sols tingué 355 dies (4)”. És així com la festivitat de santa Llúcia que a efectes d’horari solar s’havia celebrat fins la reforma gregoriana el dia 23 va passar a fer-se el dia 13, també a efectes solars, com li pertocava; per tant, sempre a efectes solars, passava de després a abans del solstici d’hivern.

Per aquest motiu ben comprensible les dones i homes d’abans de 1582 creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de sol i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer la foscor.

D’aleshores, d’abans de 1582, ens ha arribat aquesta dita tan popular que continua al llarg de l’any. Ens ofereix, si fa no fa, la pauta ideal per saber amb quantes hores de sol podem comptar:

Per Santa Llúcia, un pas de puça; (13 de desembre)
per Nadal, un pas de pardal; (25 de desembre)
per Sant Esteve, un pas de llebre; (26 de desembre)
per Any nou, un pas de bou; (1 de gener)
per Reis, un pas de vells; (6 de gener)
per Sant Julià, un pas de ca; (7 de gener)
per Sant Antoni, un pas de dimoni; (17 de gener)
per Sant Sebastià, un pas de milà; (20 de gener)
per Santa Agnès, una hora més; (21 de gener)
per Sant Vicenç de la roda creix el dia una hora; (22 de gener)
per Sant Pau, l’hora cau; (25 de gener)
per la Candelera; una hora entera; (2 de febrer)
per Santa Maria, una hora i mitja més de dia; (2 de febrer)
per Sant Blai, un pas de cavall; (3 de febrer)
per Sant Maties, iguals són les nits que els dies; (24 de febrer)
per Sant Joan, el dia més gran; (24 de juny)
per Sant Pere, el dia enrere; (29 de juny)
per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc; (15 d’agost)
per Sant Narcís, de sis a sis; (29 d’octubre)
passats Tots Sants, els dies són germans. (1 de novembre)

Joan Arimany i Juventeny

Il·lustració: Estampa dels Goigs en llaor de la gloriosa Santa Llúcia verge i màrtir venerada en la capella de la Seu de Barcelona

Notes:
1 Roma, Josefina- “Santa Llúcia”. Dins: El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95
2 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 888
3 “Calendari”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 35
4 Palau, Miquel. La pintoresca història del calendari: les seves aventures i els seus secrets. Barcelona: Millà, 1973, p. 141

EN MADIROLES


UN CONTE DE NADAL

El temple parroquial era ple de gom a gom quan el rellotge del campanar anunciava el nou dia i el celebrant pujava les escales per començar la missa de Nadal. Arribat a l’altar, mentre els fidels entonaven un melodiós cant adient a la solemnitat, el sagristà s’acosta a l’altar per parlar amb el mossèn; els parroquians de més a prop van notar que el seu rostre deixava entreveure quelcom complaent, però cap importància varen donar a l’observació.

La Santa Missa va transcorrer amb tota la solemnitat i devoció per part dels fidels i va acabar amb l’adoració de la imatge de Jesús infant per part dels assistents, encapçalats per uns menuts vestits de pastors. Seguint un antiga tradició, també van entrar al temple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cant de diferents ocells per festejar el naixement de Jesús.

Va ser llavors quan el mossèn va interrompre la sortida dels feligresos i va començar per recordar el transcendental esdeveniment que aquella nit es commemorava, i va comunicar la feliç coincidència que, una estona abans de començar la celebració, en una casa de les més humils del poble, prou coneguda pels veïns, havia vingut al món un nou infant.

L’ oportuna intervenció del mossèn va fer que aquell Nadal fos quelcom de diferent dels altres. Grups de feligresos espontàniament es van organitzar i arribats a casa seva, en lloc de continuar la celebració amb família van agafar part de les seves provisions i les portaren a casa del nou nat. Allà coincidiren diferents comitives de veïns per compartir el que tenien preparat per ells, i el més primordial, compartir la joia de la família del nou nat.

Ara podríem afegir-hi que aquest conte és basat en un fet real, però no en tenim la certesa. Ha sortit de l’Arxiu Parroquial i caldria constatar-ne detalls del contingut. Si com un conte va ser escrit, encara que resumit, així el publiquem

Àlex Roca

Pagina poètica: AL NADÓ DE L’ESTABLIA

De mossèn Joan Colom i Grau, (1905 – 1991) hem escollit aquesta poesia titulada, Al Nadó de l’establia. No és una poesia nadalenca tradicional, és com un prec del poeta a Jesús infant, el qual reflecteix la seva condició de sacerdot, la seva estimació pels infants i el seu amor a la natura. En el pròleg del seu poema, Sant Amand*, diu: Déu faci que aquestes estrofes, filles de l’amor i del dolor, abrandin en el cor de la nostra joventut l’enamorament de les muntanyes de la Pàtria i de totes les muntanyes del món, perquè un amic de la muntanya esdevé sempre amic de Déu. Mossèn Joan, sacerdot, poeta, patriota i excursionista, ens va deixar aquesta xamosa composició.

Doneu a qui vulgueu, Nadó, flonjors de llana
i sedes de coixins i jaspis de palau:
a mi, doneu-me el jaç pallós d’una cabana,
ben lluny de la ciutat i prop del cel ben blau.

Doneu a qui vulgueu omplir els graners de xeixa,
i les pletes d’anyells, i d’or el butxacó:
a mi, deu-me un ocell que el pugui veure créixer,
un arbrissó amb un niu, un test amb una flor.

Doneu a qui vulgueu furgar en la sutzura
d’espectacles lascius que us entelen l’esguard:
a mi, doneu-me el goig de veure la natura,
la joia del matí, la gloria del captard.

Doneu a qui vulgueu el vi que encén la gresca,
en copes de cristall, d’argent o d’or de llei:
a mi, doneu-me el doll sonor de l’aigua fresca,
que al veire de la mà rellisca de l’esquei.

Doneu a qui vulgueu vertígens folls de rutes
planeres i llisquents, en cotxe enlluernant:
a mi, deu-me, si us plau, trescar per les hirsutes
muntanyes, a ple sol i el pit esbufegant.

Doneu a qui vulgueu la dèria estantissa
d’un calze amb rics esmalts i d’una magna seu:
a mi, doneu-me el plaer de dir la Santa Missa
en una ermita humil del nostre Pirineu.


*Fa referència a una muntanya del Ripollès del municipi d’Ogassa.

EL PODER DE LA PARAULA

Allò que diem no sempre s’assembla a nosaltres. Perquè sovint no arribem a dir allò que pensem, o no sentim allò que diem. Primer he de saber què sento, i quan sé ben bé allò que sento, aleshores podré posar-hi les paraules per expressar allò que sento. I allò que se sap sentir se sap dir. Amb tot, se’ns fa molt difícil de posar les paraules adequades a allò que sentim. D’aquí la gran dificultat que tenim a l’hora de comunicar-nos. I aleshores, el llenguatge, aquesta meravellosa font de comunicació, esdevé també una font de conflictes.

El diàleg no exclou la passió ni el sentiment. És difícil dialogar amb el qui ens ha fet mal, i és difícil dialogar amb aquell qui defensa idees totalment contraposades a nosaltres. Penso que ens ajudaria molt a tenir un llenguatge pacífic si observàvem aquests sis preceptes: què és el que dic - a on - de què parlo - a qui parlo - com parlo - i quan.

Quan observo aquests sis preceptes del diàleg, no em costa gaire veure on s’origina la font de conflictes en les nostres converses. Hi afegiria, encara, que per a instaurar un bon diàleg he de mirar de conèixer el llenguatge de l’altre. No vull dir, només, que és necessari que parlem el mateix idioma. Fins i tot parlant la mateixa llengua, el meu interlocutor i jo no volem dir el mateix amb una mateixa paraula. depèn molt del nivell cultural, religiós, social de cadascú. I això és el que he de mirar de comprendre de l’altre. No només el que em diu, sinó el que em vol dir.

Les paraules tenen ales, però no volen mai, o gairebé mai, allà on nosaltres volem. Per al qui sofreix, les paraules poden ser-li una medecina, però també li poden ser vinagre damunt la ferida. Qui sap parlar, sap també quan ho ha de fer. “Que les teves paraules siguin com les estrelles: brillen poc perquè estan a gran alçada”, diu un poeta. De vegades parlem per parlar, o perquè tenim por del silenci. Estar al costat d’algú sense dir res, només t’hi sents bé si l’estimes. Però si aquest silenci ens incomoda, és perquè hi ha quelcom que s’amaga sota aquest silenci que ens fa mal. Sota un silenci aparentment virtuós s’hi pot amagar una gran menyspreu. Hi ha silencis que fereixen més que les paraules. Un proverbi àrab diu: “No obris els llavis si no estàs segur que allò que vas a dir no és més bell que el silenci”. No és el mateix parlar per enganyar, o callar per discreció.

Tota la literatura popular i religiosa abunda en proverbis diferents sobre el poder de la llengua. Els catalans diem: “la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos”. I és que les ferides de la llengua són més perilloses que les de l’espasa. S’ esclafa una persona amb el pes de la llengua. “Els punyals, quan no estan a la mà, poden estar en les paraules”, diu Shakespeare.

Les meves paraules van al cor quan surten del cor. Tindré cura de les meves paraules, perquè poden aixecar un mur entre jo i l’altre. Moltes paraules no indiquen molta saviesa. Les paraules són com les fulles, quan n’hi ha moltes no hi ha gaire fruits. Qui sap parlar sap també callar. I sap també quan ho ha de fer.

Les paraules són un mirall de la persona, tant com els ulls. Una mala paraula destrueix el rostre més bell. Els qui prediquem, no hauríem de predicar mai perquè hem de dir alguna cosa, sinó perquè tenim alguna cosa a dir. I constato una cosa que val també en les converses: les darreres paraules tenen més efecte que les primeres. Tan en un sermó, com en un discurs, com en una conversa, cal tenir molta cura de les darreres paraules. Han de deixar el bon gust del final d’un àpat de festa. Tant de bo que esdevinguem més conscients de la nostra dignitat i de la nostra responsabilitat.

Bon Nadal amics de Puig-agut.

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

10.6.10

Manlleu, Núm. 87. Juny de 2010

Sobre l’altar original del Sagrat Cor de Jesús a Puig-agut

Ramon Madiroles, en projectar el santuari de Puig-agut, va preveure que tingués tres altars. En va dedicar un per cada parròquia (Torelló, Sant Martí Sescorts i Manlleu) que, segons creia, confluïen al cim del turó. L’altar principal, dedicat al Sagrat Cor, era dirigit cap a la banda de la Vall del Ges.

Ben diferent a la serena austeritat actual, aquest altar tenia la disposició pròpia de l’època anterior al concili Vaticà II; el sacerdot hi donava la missa, com era habitual aleshores, d’esquena als fidels. Estava envoltat per una escala doble que pujava per cada banda i convergia a sobre mateix adoptant la forma d’una trona. El títol amb el qual era designat era el de Paray-le-Monial tot recordant el lloc on Jesús es va aparèixer a Margarida Maria Alacoque i li va encomanar la difusió de la devoció al Cor de Jesús.

El mateix Madiroles va fer una descripció d’aquest altar (1). Aquest text comença dient que era “del mateix estil ogival que el Santuari que l’acull; en ell l'elegància i senzillesa, corren parelles”. A continuació feia una relació detallada dels elements i la seva ubicació: “Sobre l'esfera del món, que és el seu tron, s'aixeca la Imatge del Sagrat Cor de Jesús, descansant els seus reals Peus sobre les armes d'Espanya, penjant del Toisó d'Or una campaneta que al mateix temps de servir per tocar Sanctus al Sant dels Sants com Anyell Immaculat que esborra els pecats del món, bé pogués representar alhora el rellotge de la Providència tocant l'hora del Regne desitjat…”. Seguia dient que “la volta d'aquest temple, coronada amb riquíssim dosser, sembla la torna veu d'aquest púlpit vivent, i l'Esperit Sant aletejant com a essència d'amor Diví, amb el foc de la glòria, projecta els seus raigs sobre la taula de l'altar ...” i acabava afirmant que “tot penja del cel si se’ns permet la frase”. Per més detalls, segons Madiroles, les fustes amb què estava construït eren la d’àlber, la de cirerer i la de melis. El 8 de desembre de 1886 es va beneir l’escultura del Sagrat Cor que hi era venerada i que, amb la de Sant Josep, havia estat sufragada pel mateix bisbe Josep Morgades (2).

La imatge venerada en aquest altar tenia dedicats uns goigs propis. De la ploma de Ramon Madiroles en va sortir una composició editada, probablement, a principi del segle XX (3). L’autor, en referència al mateix títol, reforça la idea que l’altar tenia la forma de púlpit o trona. En una estrofa, ben explícita d’aquest fet, hi consta:

Esta expiatòria Seu
té confessionari y trona,
un Copó, cosa rebona,
y acústich Chor per la veu.
Lo vostre Ceptre aixequeu,
no os falta Altar, Trono y trona
dintre est Temple que blassona
sé’l primer pe’l Cor de Déu


Aquest altar, com tot l’interior del Santuari, va ser destruït el 25 de juliol de 1936. Aleshores, segons recull Esteve Gaja, “per treure fora la imatge del Sagrat Cor que presidia l’altar major, aquesta és lligada amb una corda i estirada per un camió fins situar-la a l’exterior on fou cremada junt amb la resta del mobiliari (4)”. La imatge va ser reposada el 22 de maig de 1949, amb la de la Verge de Lurdes. Després de ser beneïdes a l’església de Santa Maria de Manlleu van ser acompanyades, en processó, fins a Puig-agut per unes set-centes persones.

Il·lustració: Antic altar major de Puig-agut dedicat al Sagrat Cor de Jesús. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
1 Madiroles, Ramon. “El altar mayor del primer santuario dedicado en España al Sagrado Corazón de Jesús, Paray-le- Monial”. Dins: El Faro de Puig-agut, núm. 21, 15 de maig de 1901, p. 4
2 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, vol. 2, p. 222
3 Goigs en lloança del Sagrat Cor de Jesús que’s venera en lo Altar Major de Puig-agut. [s.l.]: [19--?]
4 Gaja, Esteve. La guerra civil a Manlleu. Manlleu: l’autor, 1979, p. 50 - 51

Notícies per a la construcció del Santuari de Puig-agut

En el butlletí del passat mes de gener, fèiem referència de que el febrer del proper any 2011 es compliran els 125 anys de la inauguració i benedicció del nostre Santuari. La seva construcció, iniciada l’any 1884, en dos anys va quedar enllestida, però del que no tenim gaires referències, o les que hi han poden haver quedat oblidades, és de les vicissituds que va caldre vèncer per dur a terme la seva construcció.

L’import de l’obra del santuari de Puig-agut, sense tenir en compta els acabats interiors i l’ornamentació, va pujar a 30.150 pessetes, de les quals 2.103 van ser aportades per subscripció popular. En una reunió de l’Ajuntament de Manlleu del setembre de 1885, atenent una carta de Ramon Madiroles, el consistori acorda una aportació de 750 pessetes per a la construcció del santuari, malgrat la crisi que travessava la població. Amb els anys tot canvia, però hi ha coses que repeteixen.

Amb la mateixa finalitat col·labora també l’Ajuntament de Torelló amb 500 pessetes, tot i la reducció de les seves arques i les critiques circumstàncies de la població. L’Ajuntament de Sant Martí Sescorts, satisfet en veure construir una part del temple en el seu terme, encara que anys després va ser considerat de Manlleu, es va oferir a fer arribar els donatius per a tal finalitat.

Álex Roca

En Madiroles


Recull de poemes per a petits i grans

La Lluna
“La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no ho vol.”
La lluna està contenta:
comença el quart creixent,
quan és a lluna plena,
passa la nit rient.
La lluna s’entristia:
ja tomba a quart minvant,
en ’sent a lluna nova,
s’amaga tot plorant.

(Popular catalana)

Posta de Sol
El sol se n’anava
quan jo hi he arribat.
La copa dels pins ja era negra,
però el tronc tot daurat.

Joan Maragall

Sol vine
Sol vine, que el núvol
tot ell és negror,
fem-nos companyia
si també tens por.

Josep Carner

El sol se’n va
i encara veig
als cims
el seu últim adéu.

Salvador Espriu

Primavera
Ara vindrà el mes de maig,
regalada primavera;
floriran totes les flors,
els clavells i les roselles.

(Popular catalana)

L’estiu
A l’estiu
un sol viu
fa dibuixos
sobre el riu.

A l’estiu
la perdiu
xiula i canta
dins el riu.

A l’estiu
en Feliu
caça mosques
mentre escriu.

F. Bofill

Tardor
A l’arbre hi ha una fulla
que està a punt de caure
i l’últim raig del dia,
que ho sap, encar la daura.
Josep Carner

Quan soc al llit
Quan soc al llitet
només trec el nas,
i li dic al fred:
no m’enganyaràs!

(Popular catalana)

Salm de l'alba

Abans d’estimar-te res no era meu.
Tot era dels altres. No era de ningú.
Abans d’estimar-te no coneixia l’amor.
Tot era buit, abans d’estimar-te.
Abans d’estimar-te tot era mort.
Tot era mut, abans d’estimar-te.

Oh, Senyor, Senyor meu, a qui trobem gràcies a Tu, i quan et trobem no et comprenem. No facis de mi un savi. Però si decideixes introduir-me en els teus secrets, fes-ho amb la ciència del teu amor.

Els nostres somnis s’han unit,
som poetes de l’amor.
No cantem els nostres somnis,
no cantem allò que potser mai no serà.
Fem versos a l’alba, i fem versos al capvespre.
Cada vers és un miracle:
“Preneu i mengeu, que això és el meu cos”.
I ara Déu ja és del món, tothom el pot menjar.
Sempre serem poetes de l’Infinit i de la terra.
Poetes de Déu i de l’home,
perquè Tu ets la Paraula,
jo el silenci que l’escolta.


El meu Crist és sempre nou. No és una invenció del passat, ni una il·lusió del futur. El meu Crist és sempre nou, sempre actual. És més gran i més nou que tot allò que neix.

El meu Crist resplendeix abans del sol,
s’aixeca abans de l’alba.
Camina sempre endavant,
porta la senyera del meu destí.
El seu Regne és des de l’ahir fins el demà,
no té fronteres en l’avui.
L’home no podrà abastar-lo mai,
perquè és nou a cada moment.
El meu Crist és sempre nou.


També faig versos tot plorant: ¿com revelaré Crist als meus germans? ¿Com ompliré els seus ulls de llum? ¿Com encendré el seu cor, on hi viu l’Home-Déu, el nostre Jesús que tot home necessita per a viure i abraçar?.

El meu Crist és una albada,
és com l’aire que em besa,
com la llum del dia que m’abraça.
Ningú m’abraça com ell,
m’abraça nit i dia, m’abraça a cada instant.
Ell és tot el que jo estimo,
és el néixer i el morir.
És tot el que jo encara no tinc,
és tot el que espero aconseguir.


El meu Déu es diu Jesús. I és l’home que vull ser, i l’amor que vull viure, la Humanitat Nova que espero.

El meu Déu es diu Jesús.


Marcel Capellades
Sant Salvador

Noticiari de Puig-agut

Necrològica
En Lluís Crosas ens ha deixat i hem perdut un ferm col·laborador del nostre santuari. Sempre estava amatent en les tasques de manteniment del santuari, especialment, en la restauració duta a terme l’any 1988. i de sempre formava part de la pabordia. Des de aquest butlletí el més sincer condol als seus familiars.

Rentarem la cara al santuari
Properament es procedirà a pintar tot l’exterior del santuari, i que dit sigui de passada, be prou li convé. S’ha considerat que el color més adient és el gris. Això ha de comportar una despesa aproximada d’uns 5.000 €. Tota ajuda serà ben rebuda.

10.2.10

Manlleu, Núm. 86. Febrer de 2010


En Madiroles


Violenta indiferència

Per què hi ha tanta violència en el món? La font principal de la violència entre els homes és la rivalitat, el desig dels béns de l’altre. Però la indiferència és pitjor que la violència. La indiferència davant del sofriment fa més mal que la violència que causa el sofriment. El pitjor pecat envers els nostres semblants, no és odiar-los sinó tractar-los amb indiferència.

Diuen que l’amor és cec, la passió no els deixa veure. Però en realitat els indiferents són els qui no hi veuen, perquè els cega la indiferència. No veuen el dolor dels altres, la soledat. La indignitat i la vergonya que passen els altres. La violència dels insensibles, la violència dels indiferents, la indiferència dels indiferents fa més mal que la violència dels violents.

Heu vist el sofriment de l’Àfrica? I sabeu per què cada dia és més gran? Per la indiferència dels Europeus i de tots els països rics del món. A l’Àfrica cada dia hi ha més dolor, més humiliació i més mort, perquè és massa gran la nostra indiferència. Quan els teus ulls han vist allà baix el que mai no havien vist, el teu cor sent allò que mai havia sentit.

A mi m’agradaria que tots els habitants de l’Àfrica es posessin d’acord per venir cap Europa; que diguin que ja n’hi ha prou de fam, de guerra, d’espoliació, de malalties i de misèria, de destrucció i de mort. Però diríem que això és violència. I per això creem una llei d’estrangeria –la injusta llei d’estrangeria- I no som capaços de veure que la violència està en la nostra indiferència. Perquè fem di-ferències.

L’única llei justa, civilitzada, evangèlica, seria que els habitants d’Europa diguéssim a l’Àfrica: ja n’hi ha prou de sofriment i de misèria, de dolor i de mort a l’Àfrica. Seria el final de la indiferència, seria el final de la violència.

Jesús és el qui més ha vist la gravetat violenta de la indiferència. Perquè era un home d’una gran sensibilitat. Jesús era “la sensibilitat”, absoluta, acomplerta, perfecta. “Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d’aquí i no tenen res per a menjar”, va dir un dia. Jesús no suportava el dolor dels altres. Per això era Déu. Però no ens acabem d’empassar que Déu sigui tan humà. I Jesús ens demana que l’imitem en això: sentir una commoció de les pròpies entranyes pel dolor dels altres.

Jesús ens convida a imitar el seu propi desig: assemblar-se el més possible a Déu Pare. Tot al llarg de la seva vida Jesús va voler ser la Imatge perfecta de Déu. I ho va ser per la seva profunditat humana, en allò més entranyable del cor humà: la sensibilitat. No comprenem el mal del món, no tant perquè és incomprensible, sinó perquè no el sentim. Per ajudar he de sentir. Per reorientar una vida desorientada em cal la sensibilitat per sentir el sofriment de l’altre.

Jesús dedica tota la seva vida a imitar Déu Pare. I Jesús ens convida a fer el que ell fa. ¿Per què Jesús es considera ell mateix i el Pare com els millors models per a tots els homes? Perquè “Déu fa que el sol surti cada dia sobre bons i dolents”. Perquè Déu no fa diferències –per això no és in-diferent- entre persones. Jesús, el Déu de Jesús només vol una cosa: fer feliç la humanitat. Només així hi haurà pau entre els homes.

Marcel Capellades
Sant Salvador

Ramon Madiroles i els primers pelegrinatges catalans a Lourdes de França

El santuari de Puig-agut és conegut, popularment, amb el nom de Lurdes. Aquest fet és, sens dubte, pel protagonisme que hi té la Mare de Déu en la imatge i advocació segons la seva aparició a Bernadeta Soubirous el 1858. La raó d’aquest destacat paper hem de cercar-lo en el desig del mateix Ramon Madiroles, fundador del santuari i fidel devot de la Verge.

La història dels primers pelegrinatges de catalans a Lourdes, realitzats de forma col·lectiva, arrenca a final de la dècada de 1870. El primer pelegrinatge català que es pot considerar ‘oficial’, però, va tenir lloc l’any 1883 en coincidència amb el vint-i-cinquè aniversari de les aparicions. En aquest viatge ja hi va participar el mateix Madiroles (1), el qual en va deixar escrita la següent crònica: “El 11 de Junio del presente año de 1883, se partió de Barcelona en número de 700 peregrinos. Venían conmigo, mi señora y 10 peregrinos más. El día 12, á medio día, llegamos felizmente á Lourdes. Los días 13 y 14, respectivamente, hubo Comunión general en la Basílica y en la Gruta (...) El día 16 del mismo mes, y á la misma hora en que habíamos partido (empleando en la vuelta como en la ida 24 horas de viaje). Llenos de dulces impresiones llegábamos otra vez á Barcelona, á las doce del medio día”. D'aspectes particulars d’aquesta visita al santuari francès, Ramon Madiroles, esmenta que “en estos días adquirí la hermosa Imágen, que más tarde debía venerarse en su Capilla del Sagrado Corazón, situada en Puig-agut. Esta Imágen fué bendecida en la santa gruta, por el Padre misioners (hijo de Lérida, en Catalunya), encargado de recibir las peregrinaciones” i afegeix que “por medio de este Sacerdote pude adquirir rosas de las que florecen del rosal que hizo nacer la Vírgen á sus plantas”. De tota manera, aquest relat no diferiria gaire del que pot fer, actualment, tot pelegrí que s’apropa a Lourdes. A la població gascona, diu Madiroles, “visité también la casa de Bernadeta, que és, cómo entonces, molino todavía” i detallava que, d’aquell viatge, “llevamos con mi esposa agua milagrosa de la gruta, para con ella bautizar la criatura de debía nacer dos meses más tarde...”. Efectivament, el 22 d’agost d’aquell mateix any, naixia la filla de Madiroles a la qual, per promesa a la Mare de Déu, van posar el nom de Concepció. Va ser batejada pel mateix bisbe de Vic, Josep Morgades, amb l’aigua duta de Lourdes (2).

L’empremta que la visita a Lourdes va deixar en Ramon Madiroles va perdurar en el temps. Ell mateix va presidir un altre pelegrinatge català, celebrat entre el 21 i 26 d’octubre de 1901, al qual, segons les cròniques, van participar 900 catalans. El romiatge comptava amb les màximes garanties gràcies a l’aprovació papal; el diari La Vanguardia informava que el cardenal Rampolla va dirigir-los el següent comunicat: “Su santidad bendice gustosamente á la pelegrinación catalana, deseando que la Virgen de Lourdes le alcanze abundantes favores (3)”. El manlleuenc, en un discurs dirigit als mateixos fidels davant la gruta de Massabielle, va emetre unes expressives paraules i els va manifestar, entre d’altres missatges, el següent: “Havem dit que Catalunya va a la vanguardia de tot. Donchs avuy més que may hem de demostrar davant d’Espanya y del mon enter, ab aquesta manifestació de fe, esser excelents católichs... (4)”.

D’aquell pelegrinatge, l’èxit del qual es va deure en gran part a Ramon Madiroles, els romeus van tornar amb una agradable sorpresa. Una de les participants, la centellenca Maria Amblàs i Roma, afectada per diverses malalties, va trobar curació miraculosa després de banyar-se a les piscines de Lourdes (5).

Joan Arimany i Juventeny

Notes:
1 Madiroles i Codina, Ramon. Discursos y narraciones; que Ramon Madirolas y Codina ofrece como legado a sus descendientes. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p.127 – 128 i 163
2 Madiroles; Ídem, p. 163 - 164

3 La Vanguardia. Dimarts, 22 d’octubre de 1901, pàg. 2
4 Podeu llegir tot el discurs pronunciat per Ramon Madirolas a: El Faro de Puig-agut, núm. 22, 1903, p.49
5 Podeu llegir la el certificat de la declaració signada d’aquesta curació a: El Faro de Puig-agut, núm. 22, 1903, p.48

Una efemèride per revifar la memòria

Una efemèride a tenir en compte s’esdevindrà el proper any 2011, concretament el 18 de febrer. En aquesta mateixa data de l’any 1886, farà 125 anys que es va beneir i inaugurar el temple de Puig-agut. I ens diuen les cròniques que va ser el primer temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús d’Espanya, segons un rescripte del papa Lleó XIII. Va presidir-ne la benedicció el bisbe Morgades.

Puig-agut, situat al punt més alt del municipi manlleuenc, ha estat i és encara un referent de Manlleu, Torelló i Sant Martí Sescorts. La seva esvelta construcció encimbellada dalt del turó on conflueixen els termes dels tres municipis, forma part del paisatge quotidià on convivim tots plegats i encara que la concentració de la seva gent al santuari no és nombrosa, sí que és constant el degoteig de visitants portats per la seva devoció, per la bellesa de tot l’entorn o pel simple plaer de fer esport o passejar. A les celebracions eucarístiques mai hi manquen els fidels devots. D’acord que amb poca gent el temple és ple, però en el seu interior, sempre trobareu unes petites flames que testimonien la presència dels fidels que mantenen el caliu; el que cal és revifar-lo més encara.

El fundador d’aquesta publicació, la primera que es va editar a Manlleu, Ramon Madiroles li va posar un epítet ben escaient, el far, El Far de Puig-agut. Amb la condició de far, aplicat a Puig-agut, se li volia donar un sentit metafòric, per ser un punt d’orientació, de guia espiritual. Així ho entenia mossèn Lluís Masoliver, sacerdot que alguns manlleuencs encara recordaran, Aquest mossèn volia col·locar al cimbori de Puig-agut una llanterna amb moviment circular visible a tota la contrada, com una invitació a la pregària.

Ara, des del nostre butlletí, l’intent de la Pabordia és desvetllar la memòria perquè, pel febrer de l’any 2011, la celebració dels 125 anys del santuari de Puig-agut, sigui d’agraïment i lloança al Sagrat Cor de Jesús i d’homenatge als fidels que han fet possible la seva existència fins als nostres dies.

Àlex Roca

Noticiari

Darrerament, entre altres donatius, se n’ha rebut un de 200 € i un altre de 100 €. També cal fer esment d’una guardiola trobada dins el santuari amb 39,77 €.

En el transcurs de la passada tardor es va procedir a l’arranjament de les diferents vessants de la teulada del santuari, amb un cost de 2.000 €.

Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.80000694386 o a la caixeta del santuari.

Necrològiques

En el transcurs dels últims tres mesos ens han deixat tres ferms col·laboradors de la pabordia de Puig-agut. Tres amics que amb poca fressa aportaven el seu gra de sorra per la bona marxa del santuari.

El passat mes de novembre ens deixava en, Pere Costa i Cabanes. Acostumats arribar a Puig-agut i veure l’entorn curosament arranjat, era la tasca que duia a terme el bon amic Pere. Ell, sempre amatent, tenia cura des ornaments naturals que envolten el santuari.

També el mes de desembre ens deixava en Joan Domènech i Costa; formava part de la pabordia i actualment resident a Torelló on tenia cura de la distribució del nostre butlletí, especialment a les parròquies.

I el passat mes de gener va morí en Francesc Torrents i Estragués. En Francesc va ser un dels puntals en la restauració de Puig-agut l’any 1988 i fins a la seva mort un col·laborador infatigable i enamorat del santuari. Pel seu recordatori va deixar escrit aquest breu, però expressiu poema:

Vola lliure el meu esperit,
d’una serralada a l’altra.
Si perdo la llibertat
jo no crec que duri gaire.
I quan la terra em reclami,
adolorit per deixar el món,
pensaré que a les altures
trobaré un món millor.


Quico

Des de aquest butlletí, el més sincer condol als familiars dels finats de la pabordia i devots de Puig-agut.