7.2.13

LOURDES I ELS QUATRE ELEMENTS PRIMORDIALS

Hi ha la teoria, ben antiga per cert, que atribueix a quatre elements (aire, aigua, foc i terra) l’origen del món i de tot allò que hi existeix. Josep Martí indica que “aquesta teoria la trobem a Europa des dels primers plantejaments dels filòsofs presocràtics (1)” als quals se sumà Aristòtil que va afegir un cinquè element: l’èter. Des de la filosofia grega, aquest postulat va impregnar diferents àmbits del coneixement humà fins que la ciència moderna va superar-lo (2).

Aquests quatre elements són presents amb força en la simbologia al santuari marià de Lourdes o Lorda i hi intervenen de manera conjunta i coincident. En forma i essència impulsen el missatge espiritual pel fet que el connecten amb les profunditats antropològiques de l’ésser humà.

L’eix pel qual gira el cosmos de Lourdes és, sens dubte, la cova, la gruta de Masabièla. La cova, segons José Antonio Pérez-Rioja al seu Diccionario de símbolos y mitos és “l’emblema del principi femení (3)”. La cova connecta amb el primer dels “quatre elements”: la terra. Pérez-Rioja vincula aquest element amb la “idea de la Terra com a mare engendradora” i, en la simbologia cristiana, posa en relació directa el símbol amb la institució eclesiàstica “que alimenta l’home amb la fe espiritual i l’abriga (7)”. I aquesta vinculació es fa més estreta quan la Mare de Déu, en l’aparició del 24 de febrer, va dir-li a Bernadeta: “Besa la terra en penitència per als pecadors (5)”.

Una vegada hi ha l’escenari posat, sorgeixen dos elements més. Tot i que són, aparentment, contradictoris, estan contínuament en joc en tots i cadascun dels peregrinatges que van a Lorda: l’aigua i el foc.

L’aigua i Lourdes són indissociables; ho són des de la novena aparició, el 25 de febrer. Bernadeta va rebre l’encàrrec de beure aigua d’una font que va fer néixer amb les seves mateixes mans (6). És la font que cada dia genera litres i més litres d’aigua on els peregrins beuen i on els peregrins es banyen.

L’existència de les fonts sagrades és un fet molt present en cultures cèltiques. Hans Biedermann relaciona aquestes fonts “amb la mare terra distribuïdora de dons(7)” i hi situa la veneració d’esperits benèvols; en aquest sentit no es pot deixar de pensar amb la figura de les “blanquetes” que Pep Coll situa a la seva novel•la Les senyoretes de Lourdes en l’escenari de la ciutat mariana (8). L’aigua, a més, era considerada, antigament, com a símbol de la resurrecció i de la vida. Serveix per rentar la brutícia física però també l’espiritual (9). No deixa de ser una forma ben explícita de retratar la funció que exerceixen els banys als quals se submergeixen, dia a dia, els peregrins de Lorda, malalts físics o espirituals.

I la flama de foc tremola al capdamunt dels ciris que porten els mateixos peregrins, ja des dels primers que van anar a la cova; els dipositen, un al costat de l’altre, com expressió d’un desig o en acció de gràcies. El foc, diu Pérez-Rioja, “era considerat pels antics com el més noble dels elements, el que més s’apropava a la divinitat i com una viva imatge del Sol (10) i li assigna la doble funció de purificar i de foragitar el mal.

Finalment, hi ha el darrer dels quatre elements: l’aire. Aquest és el que domina la resta ja que s’interpreta, com ja va dir el presocràtic Anaxímenes de Milet, que és el principi i essència de totes les coses (11). Per tant, l’aire representa, en el context de Lourdes, l’aparició mateixa de la Mare de Déu, la que provoca i convoca la resta d’elements. És curiós, a més, que Pérez-Rioja li posa en correspondència el color blau, precisament aquell que és present a la cinta que subjectava el vestit blanc de la Verge.

Joan Arimany i Juventeny

Notes:

1 Martí i Pérez, Josep. “Els quatre elements” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 7
2 “Elements clàssics” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elements_cl%C3%A0ssics [Consulta: 15 de juny de 2008].
3 Pérez-Rioja, José A. Diccionario de símbolos y mitos: las ciencias y las artes en su expresión figurada. Madrid: Tecnos, 1984, p. 149
4 Pérez-Rioja, José A. Íbid, p. 400
5 Laurentin, René. Vida de Bernardita. Barcelona : Herder, 2007, p. 71
6 Laurentin. Íbid, p. 71 – 72
7 Biedermann, Hans. Diccionario de símbolos. Barcelona : Paidós, 1993, p. 20
8 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008. Coll juga amb la possibilitat que la visió de Bernadeta sigui una “blanqueta” o ésser mitològic propi de la cultura de la zona i que és concebuda com a pobladora de la cova de Masabièla.
9 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 48
10 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 216
11 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 52