Encara que
actualment la sega del blat es faci amb metodologies del tot mecanitzades,
sabem prou bé que no sempre ha estat així. Un antic adagi català diu, “Pel
juny, la fals al puny”. Però això no era del tot cert a les diferents contrades.
A Catalunya, cal tenir en compte les diferències climàtiques que fan que el
blat esdevingui madur més aviat en unes contrades que en d’altres. Antigament i,
encara en el record de molta gent, amb les maduracions de blat primerenc, ja
s’organitzaven les colles de segadors. Aquestes es formaven de dotze a trenta
segadors i tenien un cap de colla, aquest anava a veure els camps que s’havien
de segar i feia els tractes amb els amos corresponents. Hi havia colles que
també portaven dones, bé per lligar garbes o bé per segar amb la falceta que era un volant més petit per
segar prop pels vorals.
El cap de colla
distribuïa els homes per les cases que els llogaven i a cada casa hi deixava un
responsable de la sega. Començaven a treballar de bon matí quan tot just
clarejava i no plegaven fins a la set de la tarda. Acostumaven a fer diferents
àpats al dia i cada hora feien beguda. Els espais per beure o menjar eren
anunciats amb un toc de cornetí.
Les garbes,
normalment, es quedaven als camps on s’ajuntaven en garberes. Aquesta tasca
consistia en apilar les garbes en forma de paller, amb l’espiga a dalt i, si
havien d’estar alguns dies al camp se n’hi posava una al revés que feia de
barret. El tragí de les garbes cap a les eres corresponents era feina que només
els bons traginers podien fer sense perill. Els traginers que havien tingut
cura del transport sense trabucar cap garba es guanyaven un present que
consistia en alguns galls o conills. Aquests premis els penjaven en una forca
quan feien l’últim viatge i els compartien amb els companys de l’era que feien
la batuda.
Segons les
contrades, la sega començava a principis de juny i finalitzava per Sant Jaume,
encara que part de la segona quinzena de juliol, després d’enllestir la sega,
els segadors es llogaven als prats de muntanya per dallar l’herba.
Àlex Roca
Estampa
manlleuenca: Garbes prop de l’església parroquial (dibuix de M. Aguilar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada