EN MADIROLES

UNIVERSITARIS D’ARREU DE CATALUNYA PARTICIPEN DE L’EUCARISTIA DOMINICAL A PUIG-AGUT

El ja passat diumenge 11 de març d’enguany, un dia assolellat gairebé ja primaveral, una colla de joves vinguts de diversos indrets de Catalunya (Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Esplugues de Llobregat, Sabadell, Girona, Lleida, Santa Maria de Palautordera, Montferri, Mora d’Ebre, Vic, Manlleu, etc) visitaren Puig-agut.

A 2/4 de 3 tingué lloc  una  missa al santuari presidida pel mossèn Jaume Casamitjana,  delegat de joves del Bisbat de Vic. Van participar de l’eucaristia dominical 35 joves que formen part del SAFOR-Diagonal. Després de la missa es traslladaren tots al mas Madiroles  on  tingué lloc una calçotada en  un  ambient  distès i festiu. 

El SAFOR-Diagonal és una espai de trobada de catòlics a la Universitat. L’essència és  la celebració de l’eucaristia setmanal, en la que participen estudiants, professors i treballadors de nombroses realitats i moviments de l’església. La missa se celebra el dilluns, dimecres i dijous a ¼ de 3 a la capella de la facultat d’empresarials de la Universitat de Barcelona.

El SAFOR  també s’encarrega d’organitzar diverses activitats de caràcter formatiu, conferències, moments de pregària comunitària, recollida d’aliments per a persones necessitades, excursions, etc.  En definitiva és un lloc per fer amistat i compartir inquietuds amb catòlics de totes les universitats catalanes. 

Mònica Sala      

UNA CITA, A ON?

Hi havia un ermita que tothom tenia per un sant. Un dia va sentit una veu com un imperatiu interior que li deia: abans que no es pongui el sol has de ser al cim de la muntanya que tens enfront teu: Déu vindrà a trobar-te. L’ermità es posà en camí. Al peu de la muntanya es va trobar amb un home ferit. El va saludar tot de pressa, i que ja l’ajudaria en tornant, ja que tenia una cita amb Déu molt important, a la qual no podia faltar-hi. Finalment arribà al cim. El sol encara lluïa, just abans del seu ponent. L’ermità va respirar profundament contant. Aleshores es va sentir la veu de Déu: sóc a socórrer un ferit que hi ha al peu de la muntanya.

Podríem fer acabar aquesta historia d’una altra manera: Déu era aquell mateix ferit que li demanava ajuda. Però el sentit és prou clar: qui no estima el seu germà que veu, com pot estimar Déu que no veu? Diu Sant Joan. Sant Vicenç de Paula afirma taxativament que s’ha d’abandonar Déu pel proïsme.

Els nostres conflictes s’originen perquè estimem més les coses, els nostres interessos personals, que les persones, La lluita comença quan es vol posseir quelcom. Sempre que les coses esdevenen més importants que les persones sorgeixen problemes. Les lluites i les guerres al si de la parella, de la família, dels pobles i entre les nacions neixen per això, perquè els interessos personals són més importants que les persones. Però Déu ens espera en el proïsme. L’altre és el lloc de la nostra cita amb Déu. Sovint ens preguntem on és Déu? I no veiem que és al costat nostre, en aquest malalt del costat de cas, en aquesta persona que està sola al pis de dalt. Hi ha molta –i molt bona- literatura sobre l’experiència mística de Déu, però, de fet, estimar no és qüestió de paraules. S’estima amb les mans. Allò que sant Agustí de: estima i fes el que vulguis, s’ha de traduir així: estima i digues-ho amb la teva vida.

Es pot abandonar el proïsme per Déu? Espera’t que he d’anar a resar. És amor, això? No espereu pas que us doni fórmules exactes, infal·libles. L’amor no és càlcul. En el fons del cor sabem quan estimem i quan no. Déu no em demanarà mai que deixi el meu germà per servir-lo a ell. No em demanarà mai que pugi al Calvari, sinó que pugi al pis de dalt a trobar aquell malalt. S’estima amb les mans, s’estima Déu amb la vida.

P. Marcel Capellades

Ermità de sant Salvador

RECORDANT LA ‘MISSA DELS SEGADORS' CELEBRADA A TRENC D'ALBA

Quan el blat s’havia tornat daurat i el seu fruit havia esdevingut d’or, s’iniciava un període de gran activitat al camp: la sega i, després, el batre. El cicle agrícola del blat, explica Llorenç Ferrer, començava a la tardor amb la llaurada dels camps i arribava fins als mesos de juny o juliol, segons els llocs on calia recollir la producció dels mesos de feina i de mirar el cel esperant la pluja beneficiosa. Aleshores, segueix Ferrer, “calia segar al més de pressa possible i, per això es necessitava una gran quantitat de mà d’obra especialitzada que sovint la casa no tenia. I aquí s’incorporaven les colles de segadors (1)”. Els grups d’homes anaven treballant de forma itinerant a mesura que els camps estaven a punt de sega. Així, a mesura que avançada els mesos de juny i juliol, passaven de les terres baixes i es dirigien cap a muntanya resseguint les planes interiors. D’aquí que, diu el mateix autor fent-se ressò d’unes paraules de Pau Vila en les Visions geogràfiques de Catalunya sobre la dita“pel juny la falç al puny” que calia matisar si es tenia en compte que s’esqueia pròpia d’algunes zones però no d’altres.

La falç o el volant eren les eines, de diferent mida, que utilitzaven els segadors. En una mà utilitzaven aquestes eines amb destresa; l’altra era protegida amb un esclopet de fusta, com si fos un guant, amb el qual arreplegaven feixos de blat a punt de tallar. Les colles de segadors, que feien estada als pobles convinguts, es posaven treballar a trenc d’alba. A finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga esmenta que a Manlleu, en els dies festius del temps de sega, a les dues de la matinada se celebrava una missa per aquest col·lectiu. Un cop acabada la cerimònia religiosa, se solien dirigir a la plaça major on eren contractats pels propietaris dels camps que calia segar (2). En un Full parroquial de 1946 (3) es comenta que “ens fan observar els qui van viure aquest costum que per ser contractat per treballar en les feines de sega era imprescindible haver assistit a aquesta missa” i afegeix que “l’animació i gran concurrència que hi havia a la plaça esmentada fins a les tres de la matinada –segons afirmen alguns testimonis oculars- era semblant a la d’un mercat ja que, fins i tot, s’instal·laven parades de falçs, botes de vi, pedres per escolar, etc”. A les tres en punt es feia silenci rigorós i es resava una “avemaria”. Després, es feien els grups i cadascun es dirigia, adreçat pel pagès cap al camp o camps que calia segar.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
1 Ferrer, Llorenç. “El camp: El blat, el conreu bàsic de la trilogia mediterrània” dins Tradicionari: el món del treball. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 2, p. 57-58
2 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 220
3 “La missa dels segadors” dins Hoja dominical. Manlleu: Parròquia de Santa Maria, 21 de juliol de 1946, núm. 818

NOTICIARI DE PUIG-AGUT

La foto de la portada és gentilesa de Xavier Gaja (Gaja Joiers).

El proper 26 de juliol, els joves Josep Jufré, de Sant Martí Sescorts, i Glòria Tostet, de Torelló, celebraran el seu enllaç matrimonial al temple de Puig-agut. Per a la nova parella i famílies, la nostra més sincera felicitació i també agrair-los la deferència per l’arranjament de l’entorn amb la poda de les plantes i la plantació de flors.

PROPERA MISSA

Diumenge 24 de juny de 2012, festivitat de Sant Joan, a les 6 de la tarda

Celebració de la Santa Missa al santuari de Puig-agut

Presidirà la celebració Mons. Joan Godayol, bisbe emèrit d’Ayaviri, Perú)

Mitja hora abans, hi haurà el rés del Sant Rosari

GOIGS DEL VEÏNAT DE PUIG-AGUT