LA CONSCIÈNCIA

La Consciència és un dels tres valors fonamentals de la persona. L'home comença a ser de debò quan entra en contacte amb la seva pròpia consciència. La consciència és el lloc on Déu dialoga amb mi. És el lloc on jo em conec i conec Déu. Déu se'm revela en la meva consciència, i en ella jo conec quin és el meu fi. Per entrar en contacte amb la meva consciència he de fer silenci en la meva ment. He de fer callar totes les veus, i dirigir la meva mirada interior vers mi mateix: Qui sóc jo? D'on vinc? On vaig?. Després he de dirigir la meva mirada vers els altres: ells són necessaris per realitzar-me com a persona. I després miraré la terra, que és el lloc on ens hem de realitzar. Quan l'home ha pres consciència de qui és, d'on ve i a on va, aleshores arriba a conèixer el fi de la seva existència: la felicitat damunt la terra, juntament amb els altres homes.
Tu em preguntes: i com em parla la consciència? Et parla a través del Desig. El Desig no són els capricis o il·lusions. És una Exigència profunda a realitzar totes les possibilitats humanes. Però quantes persones no s'atreveixen expressar aquest seu Desig profund de ser... No creiem en el nostre Desig. No voldríem morir mai, i ens pensem que aquest desig és impossible. Voldríem un Amor per sempre, i diem que això és només un somni. I la llista de Desigs que tenim, que s'amaguen endins nostre i que no ens atrevim ni a expressar, no s'arriben a realitzar mai, perquè no creiem en el nostre Desig.Atreveix-te a posar un nom al teu Desig-Exigència: és la teva Consciència! Vols que fem un exercici ara mateix? Comencem:
- Tu dius: tinc por de la mort.
- Responc: amb aquestes paraules, el que hi expresses és al teu Desig d'Infinit: és la veu de la teva consciència.
- Tu em dius: sento que s'encén una alegria dins meu quan trobo algú amb qui em puc comunicar tal com sóc, sense dificultat.
- Responc: és el teu Desig de ser acollit i comprès: és la veu de la teva Consciència.
- Tu em dius: de vegades imagino un món i una existència alliberada del sofriment i de les necessitats.
Responc: això que imagines és la teva capacitat creativa. La Consciència et diu: fes-ho! Tu pots fer-ho!
Tu em dius: desitjo l'harmonia amb tot i amb tothom.
Responc: perquè tu ets capacitat de Relació. És la teva Consciència que s'expressa en aquest Desig.
Veus, ara com es fa? Atreveix-te a posar nom al teu Desig, i segueix-lo perquè és la teva Consciència. La Consciència és una llum que il·lumina el camí i ens ensenya a saber reconèixer allò que ens fa bé i allò que ens fa mal; a saber judicar fins a quin punt estem realitzant o no el nostre Desig, a no aturar-nos mai en cap estadi de la nostra evolució, sinó a continuar la recerca de la nostra plenitud. La consciència em diu que puc crear i donar-me tot allò que el Desig em revela com a mancança.
Entre Déu i tu només hi ha la teva consciència. I si mai et tocava haver d'escollir entre la veu de la teva consciència i una altra veu: has de seguir la teva consciència. És una veu amb autoritat que per a tu és una llei; tu no l'has creada, i no la pots destruir. Seria destruir-te com a persona. Fora d'aquí no trobaràs mai la vera llibertat. Perquè la Llibertat és la teva Consciència. Ningú no ens pot dir qui som, però si jo no sé qui sóc, el meu horitzó ja no és la felicitat, sinó l'angoixa de la solitud. La meva consciència em revela qui sóc, i m'assenyala el camí que m'orienta vers un horitzó de felicitat possible: el Desig-Exigència pot ser possible. Puc crear el meu Desig. Perquè el Desig dels homes amaga i revela sempre el projecte de Déu.

Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

EL TIMPÀ DE PUIG-AGUT

Dues fotografies que mereixen una explicació. La superior, ens mostra l’antic timpà que anterior a la guerra civil hi havia a l’entrada del santuari. En el relleu, com es pot observar, s’hi representa l’escena descrita en l’Evangeli de Sant Joan (20, 19 – 27) i en el qual hi és representat el moment en que Jesús mostra al incrèdul Tomàs les seves ferides.
A la fotografia inferior veiem el mateix espai que ocupava el timpà esmentat tal com ha arribat als nostres dies. Confiem que en un futur ben pròxim puguem novament mostrar-lo amb el mateix passatge evangèlic que havia tingut.

Propera celebració al Santuari de Puig-agut

Manlleu, núm. 90, febrer de 2011

I seguim fent camí...

Era el mes de febrer de 1886 quan els feligresos de tres parròquies, Manlleu, Torelló i Sant Martí Sescorts, van començar a fer camí vers Puig-agut. Encapçalats per Ramon Madiroles, varen ser molts els fidels participants en l’erecció del nou temple del qual enguany celebrem un segle i quart d’existència, i durant aquest llarg camí, noves generacions han mantingut el caliu per fer possible noves restauracions i manteniments.

Al llarg camí en el temps del nostre Santuari, molts han estat els fidels protectors que han fet possible la seva continuïtat i molts més encara els que hi han trobat aixopluc per a les seves pregàries. Tots, però, aplegats a l’escalf del Sagrat Cor de Jesús. També des de sempre hi és venerada la imatge de la Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep.

El santuari de Puig-agut, també molt popularitzat com a santuari de Lurdes, ha estat i és un referent dels municipis que l’envolten. Ramon Madirles, també promotor d’aquesta publicació, la primera que es va editar a Manlleu, li va posar un epítet ben escaient, El Far de Puig-agut. Amb la condició de far se li volia donar un sentit metafòric, ser un punt d’orientació, de guia espiritual. És per això que mossèn Lluís Masoliver, sacerdot que alguns manlleuencs recordaran, volia col·locar al cimbori de Puig-agut una llanterna amb moviment circular, visible a tota la contrada, com una invitació a la pregària.

El far no hi va ser instal·lat, però el cimbori de Puig-agut amb l’esvelta silueta del santuari ha continuat senyalant el camí, un camí que, amb l’ajut de Déu, continuaran fressant noves generacions.

Pabordia de Puig-agut

En Madiroles

Crònica de les cròniques sobre la benedicció del santuari l’any 1886

Era dijous… Tot just feia dos anys, un mes i vint dies que s’havia col·locat la primera pedra i l’edifici ja era llest. Hi havia màxima expectació per veure un fruit dins la cistella de projectes de Ramon Madiroles. Amb l’important suport del bisbe Josep Morgades, l’empenta decidida del veïnat de pagès i la col·laboració dels municipis de l’entorn, el santuari dedicat al Sagrat Cor, al cim de Puig-agut, era una realitat.

No era una obra totalment acabada, sinó que hi mancaven alguns detalls que, posteriorment, s’anirien afegint. La part més significativa s’havia enllestit amb diligència i ja lluïa amb tanta dignitat que diverses publicacions de l’època no es van poder estalviar de fer-ne esment:

La primera de les capçaleres que feia referència a l’esdeveniment va ser La Veu del Montserrat, impresa a Vic, que en la seva edició del 20 de febrer feia la següent crònica: “Dijous ab tot lo mal temps que feya per córrer, nostre infatigable Prelat passá á benehir la bellíssima capella que uns quants devots han alçat en lo punt hont termenejan las tres parroquias de Manlleu, Torelló y Sant Martí Sescorts, no lluny del celebrat manantial dit de Madirolas, que comensa á adquirir justa nomenada, per rahó de la virtut medicinal de ses aygues. Lo Prelat celebrà en la capella dita la santa Miassa, y á la tarde torná á son Palau”.

El Correo Catalán del 24 de febrer també es feia ressò de la benedicció del santuari amb aquestes paraules: “El día 18 próximo pasado el Sr. Obispo de Vich bendijo la iglesia del Sagrado Corazón de Jesús levantada en el cerro más alto del llano de Vich, celebrando luego el santo Sacrificio del altar; al finalizar dió la sagrada Comunión á los concurrentes (...) Todos los nombres de los cooperadores irán dentro del corazón de oro de la imágen de Jesús y todas las actas de consagración de Ayuntamiento y corporaciones irán bajo el ara del mismo altar. Su santidad Leon XIII ha bendecido la obra, los proyectos, á la Junta nombrada y á cuantos cooperen y hayan cooperado”.

De la mateixa data és la narració de l’edició de tarda del Diario de Barcelona que, l’endemà 25 de febrer, reproduïa la publicació barcelonina La Renaixensa: “Segons dihuen á un colega, ‘l dia 18 d’aquest mes fou benehida solemnement per l’Ecm. é Ilm. Sr. Bisbe de Vich la iglesia ojival dedicada al Sagrat Cor de Jesús y alsada en Puig-agút, en lo pla de Vic, junt al riu Ter, baixla direcció del distingit arquitecte d’aquesta capital D. August Font. Fa dos anys, lo dia 29 de desembre de 1883, lo mateix Sr. Bisbe posá la primera pedra de la iglesia, qual obra de fábrica exterior se troba ja terminada y l’interior arreglat convenientment per a la celebració del sant sacrifici de la Missa (...). En l’acte de la benedicció l’Ilm. Dr. Morgades celebrà de pontifical, cantant la missa la capella de música de la Catedral de Vich. Lo Sr. Bisbe feu després una sentida plática alusiva al acte, al que assistiren los Rnts. rectors vehins, las Autoritats y personas conegudas del país. Terminada la funció religiosa, ‘s llegí una acta de la festa en la que’s feu constar la cooperació que han tingut en la obra Autoritats y personas de totas las classes socials. Sa Santedat lo Papa Lleó XIII ha benehit la obra y la Junta nombrada per a sa realisació”.

El dia següent, 26 de febrer, l’edició de nit de Dinastía, titulava “Un nuevo templo” la descripció de l’acte i en feia aquesta narració: “El día 18 próximo pasado se bendijo solemnemente, por el Excmo. Señor Obispo de Vich, el bellísimo templo dedicado al Sagrado Coprazón de Jesús, la Vírgen de Lourdes y san José. Es de estilo ojival y ha dirigido su ejecución el distinguido arquitecto de ésta D. Augusto Font, mereciendo de todos los inteligentes cumplidos plácemes, principalmente por la atrevidísima aguja del crucero. Este templo está situado entre Torelló, Manlleu y San Martín, sobre el cerro más alto del llano de Vich y sobre el río Ter, en Puig-agut, en cual cumbre coinciden los términos y parroquias de los tres pueblos expresados, teniendo allí cada uno su nave y altar respectivo...”.

Finalment, la Revista Popular del 4 de març començava el seu article dient: ”El día 18 de febrero tuvo lugar la inauguración del hermoso templo que piedad de varios comarcanos del llano de Vich han alzado al Sagrado Corazón en la hermosa y empinada colina de Puig-agut. Se han realizado los fervorosos deseos de aquellas Parroquias y Municipios, que colindantes con el referido cerro, han contribuído juntos á la erección de este bellísimo monumento, que cuando esté terminado será uno de los más bellos de la tierra catalana...”.

Tot el país era conscient, a partir d’aquestes cròniques, que una nova joia dedicada al Sagrat Cor, la primera d’aquestes contrades, començava a il·luminar els devots catalans.

Font: Madirolas, Ramon. Puig-agút: colección de documentos en ramillete para la historia del primer templo con carácter expiatorio dedicado al Sagrado Corazón de Jesús en España sobre la cúspide de sus montañas. Barcelona: Tipografia Católica, 1887, p. 13-16

Joan Arimany i Juventeny