ELL VE

Voldria omplir els teus ulls de llum per a poder veure el Crist amagat en les entranyes de cada cosa. L’home d’avui necessita tocar, palpar, veure de manera concreta i física les veritats que prediquem. Ara, tu i jo, tenim la possibilitat de revelar-li aquest Crist físic. L’home d’avui podrà palpar el Crist, sentir la seva veu, sentir-se abrusat pel seu amor a través teu i meu.

Si el món, que viatja vers les galàxies, es troba atrapat per l’angoixa; si, tot i haver conquerit el plaer i el confort més refinat, no aconsegueix d’omplir la seva buidor; si, tot i haver aconseguit meravellosament el trasplantament de cor, no aconsegueix de tenir un cor més bo, i continua tremolant davant la mort; si, tot i construir ciutats immenses, cada vegada se sent més sol, això és perquè encara no s’ha trobat conscientment amb Crist.

L’Església creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre. Sota la superfície de les coses canviants n’hi ha moltes de permanents que tenen el seu últim fonament en Crist, el qui és ahir, avui i sempre. (Concili Vaticà II. GS 10)

El naixement de Crist pertany a la història del món. Tota la terra ja es prepara per a tornar a celebrar el Nadal. Totes les nacions de la terra es felicitaran: Merry Christmas. Si la terra ha sentit les petjades de Crist, aleshores és veritat que, des de Crist, la història de la humanitat comença a ser diferent. I això, tant si ho creiem com si no, ens agradi o no. Tots els homes caminem cap a la trobada amb Jesús de Natzaret: més o menys conscientment, més o menys visiblement, però hi caminem.

Sense Ell ja  no podrem ser plenament humans. L’home i la terra ja no tindran plenament pau  sense trobar-se  amb la seva mirada, sense fondre’s amb la seva llum, sense submergir-se dins les seves profundes aigües de vida.

M’inclino davant teu, germà i germana. Perquè tu ets manifestació de l’Infinit. La llum dels teus ulls, la teva mirada profunda, la bellesa del teu rostre, tots els gestos de tendresa i d’amistat m’ajuden a descobrir el Crist. Perquè Ell està en l’humà, en la vida, em nosaltres.

Quan el Papa Hamlet –així anomenaven alguns a Pau VI- es trobà cara a cara, a la plaça de Bombay, amb el rostre d’una dona que anà a saludar-lo, el Papa, tot prenent-li tendrament les mans, li preguntà: “Dona, de quina religió ets?”, ella tot plorant li respongué: “ara ja no ho sé” Què havia passat dins d’aquella ànima? La mirada metàl·lica del Papa, prodigiosament càlida de tendresa i de llum, i el seu gest de tendresa humana i de comprensió divina, van descobrir en aquella dona una nova Presència. Acabava de revelar-li el Crist. Només perquè el Papa s’havia fet germà, amic, company de camí.

Acabo d’escriure aquesta pàgina assegut dins el tren que em porta a Barcelona. M’acompanya una música meravellosa, que voldria saber de qui és, i una multitud de gent que va cap el seu treball. Qui són? Són rostres de l’Infinit. Ho saben? Hi pensen? Els ho ha dit mai algú? Només caldria saber mirar, saber fer un gest senzill i ple de tendresa humana com el d’aquell Papa. I les persones, la vida, se’ns farien Nadal: Déu amb nosaltres. És a dir: la bellesa, la tendresa i la companyonia, emoció profunda de Pau. Perquè ens reconeixeríem germans. Així és l’Advent iniciat. Ell ve! i sempre és aquí.

P. Marcel Capellades

Ermità de Sant Salvador