El Nadal, semblantment com la Pasqua , ha estat de sempre festa
de cançons i de música. Són els moments de l’any que la fibra lírica vibra amb
més intensitat; la cançó brolla a flor de llavi i, tornada melodia, ha emergit
des de temps immemorial de la profusa organografia rústica per tal d’alegrar
l’infant de Betlem.
El Costumari Català de Joan Amades ens descriu els antics
instruments que solien acompanyar les cançons de Nadal, tant dins l’església com
davant del pessebre i que tocaven els qui no sabien de música i que alhora eren
els cantaires. Les conegudes castanyoles i panderetes acompanyaven el ritme del
buiro, compost per una carbassa vinera la qual fregaven amb un ferro; la xifla,
feta de llauna en forma de peixet i que també grataven amb un ferret; la picarola
o cascavells,sotragats rítmicament; els ossets,coneguda també com guitarra
d’ossos, format per un enfilall d’ossos disposats en escala que es fregaven amb
una anella metàl·lica; el cèrcol, com una pandereta però sense pell; el raboquet,
també dit violi de pastor, fet amb una carbassa vinera; la simbomba roncadora, que
era un estri culinari en dessús i altres.
Encara que acompanyats dels grans, els protagonistes
principals d’aquestes cantades eren la mainada. Pel que fa als instruments
descrits, en podem veure el dibuix al Costumari de l’Amades. A Manlleu també tenim notícia d’una antiga
tradició, la qual ens diu que al finalitzar la missa de Nadal, entraven al
temple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cant
de diferents ocells i així festejar el naixement de Jesús. D’aquest costum, encara
que no esmenta Manlleu, Amades ens diu que es feia en altres llocs.
Xela
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada