Pagina poètica: AL NADÓ DE L’ESTABLIA

De mossèn Joan Colom i Grau, (1905 – 1991) hem escollit aquesta poesia titulada, Al Nadó de l’establia. No és una poesia nadalenca tradicional, és com un prec del poeta a Jesús infant, el qual reflecteix la seva condició de sacerdot, la seva estimació pels infants i el seu amor a la natura. En el pròleg del seu poema, Sant Amand*, diu: Déu faci que aquestes estrofes, filles de l’amor i del dolor, abrandin en el cor de la nostra joventut l’enamorament de les muntanyes de la Pàtria i de totes les muntanyes del món, perquè un amic de la muntanya esdevé sempre amic de Déu. Mossèn Joan, sacerdot, poeta, patriota i excursionista, ens va deixar aquesta xamosa composició.

Doneu a qui vulgueu, Nadó, flonjors de llana
i sedes de coixins i jaspis de palau:
a mi, doneu-me el jaç pallós d’una cabana,
ben lluny de la ciutat i prop del cel ben blau.

Doneu a qui vulgueu omplir els graners de xeixa,
i les pletes d’anyells, i d’or el butxacó:
a mi, deu-me un ocell que el pugui veure créixer,
un arbrissó amb un niu, un test amb una flor.

Doneu a qui vulgueu furgar en la sutzura
d’espectacles lascius que us entelen l’esguard:
a mi, doneu-me el goig de veure la natura,
la joia del matí, la gloria del captard.

Doneu a qui vulgueu el vi que encén la gresca,
en copes de cristall, d’argent o d’or de llei:
a mi, doneu-me el doll sonor de l’aigua fresca,
que al veire de la mà rellisca de l’esquei.

Doneu a qui vulgueu vertígens folls de rutes
planeres i llisquents, en cotxe enlluernant:
a mi, deu-me, si us plau, trescar per les hirsutes
muntanyes, a ple sol i el pit esbufegant.

Doneu a qui vulgueu la dèria estantissa
d’un calze amb rics esmalts i d’una magna seu:
a mi, doneu-me el plaer de dir la Santa Missa
en una ermita humil del nostre Pirineu.

*Fa referència a una muntanya del Ripollès del municipi d’Ogassa.