CURIOSITATS DE CALENDARI: PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA?

Un dita catalana, mostra d’un calendari ben popular, comença dient: “per Santa Llúcia, un pas de puça…”. Seguidament, atribueix a cadascuna de les diverses festivitats del cicle nadalenc la capacitat creixent d’animals i de persones per fer unes passes cada vegada més grans, com, també, l’augment del dia. El dubte, però, apareix just a l’inici quan s’assigna al 13 de desembre –festa de Santa Llúcia- el primer pas del creixement del dia. I vet aquí la paradoxa: per quina raó es diu que per Santa Llúcia el dia comença a créixer quan, en veritat, tots percebem que encara disminueix?

Una anàlisi acurada de les hores de sol o de dia dels calendari ens diu que del 19 al 25 de desembre hi ha els dies més curts o amb menys hores de sol de l’any. Aquest fet empíric, però, segueix plantejant el dubte anteriorment exposat.

Josefina Roma esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça, i creien que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre”, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13 (1). Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català esmenta que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys en el zenit és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, vist amb els ulls populars, a una passa de puça (2)”.L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma aplicada al calendari segons el papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys va aplicar la reforma a la qual ha donat nom. La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte era que, per exemple, “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu (3)”. Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII expedí la butlla del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en aquest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre. Aquell any, doncs, sols tingué 355 dies (4)”. És així com la festivitat de santa Llúcia que a efectes d’horari solar s’havia celebrat fins la reforma gregoriana el dia 23 va passar a fer-se el dia 13, també a efectes solars, com li pertocava; per tant, sempre a efectes solars, passava de després a abans del solstici d’hivern.

Per aquest motiu ben comprensible les dones i homes d’abans de 1582 creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de sol i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer la foscor.

D’aleshores, d’abans de 1582, ens ha arribat aquesta dita tan popular que continua al llarg de l’any. Ens ofereix, si fa no fa, la pauta ideal per saber amb quantes hores de sol podem comptar:

Per Santa Llúcia, un pas de puça; (13 de desembre)
per Nadal, un pas de pardal; (25 de desembre)
per Sant Esteve, un pas de llebre; (26 de desembre)
per Any nou, un pas de bou; (1 de gener)
per Reis, un pas de vells; (6 de gener)
per Sant Julià, un pas de ca; (7 de gener)
per Sant Antoni, un pas de dimoni; (17 de gener)
per Sant Sebastià, un pas de milà; (20 de gener)
per Santa Agnès, una hora més; (21 de gener)
per Sant Vicenç de la roda creix el dia una hora; (22 de gener)
per Sant Pau, l’hora cau; (25 de gener)
per la Candelera; una hora entera; (2 de febrer)
per Santa Maria, una hora i mitja més de dia; (2 de febrer)
per Sant Blai, un pas de cavall; (3 de febrer)
per Sant Maties, iguals són les nits que els dies; (24 de febrer)
per Sant Joan, el dia més gran; (24 de juny)
per Sant Pere, el dia enrere; (29 de juny)
per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc; (15 d’agost)
per Sant Narcís, de sis a sis; (29 d’octubre)
passats Tots Sants, els dies són germans. (1 de novembre)

Joan Arimany i Juventeny

Il·lustració: Estampa dels Goigs en llaor de la gloriosa Santa Llúcia verge i màrtir venerada en la capella de la Seu de Barcelona

Notes:
1 Roma, Josefina- “Santa Llúcia”. Dins: El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95
2 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 888
3 “Calendari”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 35
4 Palau, Miquel. La pintoresca història del calendari: les seves aventures i els seus secrets. Barcelona: Millà, 1973, p. 141