EL PODER DE LA PARAULA

Allò que diem no sempre s’assembla a nosaltres. Perquè sovint no arribem a dir allò que pensem, o no sentim allò que diem. Primer he de saber què sento, i quan sé ben bé allò que sento, aleshores podré posar-hi les paraules per expressar allò que sento. I allò que se sap sentir se sap dir. Amb tot, se’ns fa molt difícil de posar les paraules adequades a allò que sentim. D’aquí la gran dificultat que tenim a l’hora de comunicar-nos. I aleshores, el llenguatge, aquesta meravellosa font de comunicació, esdevé també una font de conflictes.

El diàleg no exclou la passió ni el sentiment. És difícil dialogar amb el qui ens ha fet mal, i és difícil dialogar amb aquell qui defensa idees totalment contraposades a nosaltres. Penso que ens ajudaria molt a tenir un llenguatge pacífic si observàvem aquests sis preceptes: què és el que dic - a on - de què parlo - a qui parlo - com parlo - i quan.

Quan observo aquests sis preceptes del diàleg, no em costa gaire veure on s’origina la font de conflictes en les nostres converses. Hi afegiria, encara, que per a instaurar un bon diàleg he de mirar de conèixer el llenguatge de l’altre. No vull dir, només, que és necessari que parlem el mateix idioma. Fins i tot parlant la mateixa llengua, el meu interlocutor i jo no volem dir el mateix amb una mateixa paraula. depèn molt del nivell cultural, religiós, social de cadascú. I això és el que he de mirar de comprendre de l’altre. No només el que em diu, sinó el que em vol dir.

Les paraules tenen ales, però no volen mai, o gairebé mai, allà on nosaltres volem. Per al qui sofreix, les paraules poden ser-li una medecina, però també li poden ser vinagre damunt la ferida. Qui sap parlar, sap també quan ho ha de fer. “Que les teves paraules siguin com les estrelles: brillen poc perquè estan a gran alçada”, diu un poeta. De vegades parlem per parlar, o perquè tenim por del silenci. Estar al costat d’algú sense dir res, només t’hi sents bé si l’estimes. Però si aquest silenci ens incomoda, és perquè hi ha quelcom que s’amaga sota aquest silenci que ens fa mal. Sota un silenci aparentment virtuós s’hi pot amagar una gran menyspreu. Hi ha silencis que fereixen més que les paraules. Un proverbi àrab diu: “No obris els llavis si no estàs segur que allò que vas a dir no és més bell que el silenci”. No és el mateix parlar per enganyar, o callar per discreció.

Tota la literatura popular i religiosa abunda en proverbis diferents sobre el poder de la llengua. Els catalans diem: “la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos”. I és que les ferides de la llengua són més perilloses que les de l’espasa. S’ esclafa una persona amb el pes de la llengua. “Els punyals, quan no estan a la mà, poden estar en les paraules”, diu Shakespeare.

Les meves paraules van al cor quan surten del cor. Tindré cura de les meves paraules, perquè poden aixecar un mur entre jo i l’altre. Moltes paraules no indiquen molta saviesa. Les paraules són com les fulles, quan n’hi ha moltes no hi ha gaire fruits. Qui sap parlar sap també callar. I sap també quan ho ha de fer.

Les paraules són un mirall de la persona, tant com els ulls. Una mala paraula destrueix el rostre més bell. Els qui prediquem, no hauríem de predicar mai perquè hem de dir alguna cosa, sinó perquè tenim alguna cosa a dir. I constato una cosa que val també en les converses: les darreres paraules tenen més efecte que les primeres. Tan en un sermó, com en un discurs, com en una conversa, cal tenir molta cura de les darreres paraules. Han de deixar el bon gust del final d’un àpat de festa. Tant de bo que esdevinguem més conscients de la nostra dignitat i de la nostra responsabilitat.

Bon Nadal amics de Puig-agut.

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador