Ramon Madirolas i Codina, després d’aconseguir que l’any 1885 el terme de Manlleu fos dedicat al Sagrat Cor de Jesús, com s’esmenta en el número anterior d’El Far de Puig-agut, també ho va aconseguir amb de Torelló.Madirolas va escriure, en data del 8 d’octubre d’aquell mateix any, una carta a l’Ajuntament de Torelló per tal que s’adherís a la iniciativa i considerés la possibilitat de sumar el municipi als territoris dedicats al Sagrat Cor. En aquesta carta, explica Fortià Solà a la seva Història de Torelló, Madirolas “addueix el testimoni de vàries ciutats franceses, les quals a aquesta pràctica atribueixen l’haver-se deslliurat del còlera i d’altres calamitats (1)”. Aquesta referència la llegim precisament ara, en el 2009, que en els darrer mesos els mitjans de comunicació han avisat, entre comentaris de prevenció i avís, de l’arribada d’una possible epidèmia; l’anomenada grip A o Nova, causada pel virus H1N1, sembla que pot fer estralls entre la població. Per això pot ser interessant veure com els catalans del segle XIX, especialment en l’època de la construcció del nostre santuari, es prenien aquest casos de malalties especialment encomanadisses i com els eren motiu per expressar la seva profunda religiositat.
Esteve Gaja, en el seu llibre El Manlleu del segle XIX, comenta la incidència de les epidèmies en la societat d’aquell període (2). El 1809 el tifus va afectar una societat que vivia les conseqüències de la guerra del Francès i va provocar unes tres-centes seixanta defuncions sobre un miler i mig d’habitants. El 1834 el còlera es va fer present però sense provocar gaire desgràcia; aquesta epidèmia va retornar l’estiu de 1854 després d’un hivern molt cru; va deixar uns 150 morts respecte un global de 3.300 persones. Deu anys després, per la tardor, una greu epidèmia que es va qualificar de verola, va provocar diverses víctimes. El 1883 va ser, de nou, aquesta malaltia la que va provocar el traspàs de 83 manlleuencs. Va arribar a la població el 22 d’agost i, el període més dur, va acabar el 17 de novembre; un lleu rebrot va arribar el gener següent. Gaja explica com “en el curs d’aquesta epidèmia, Manlleu tingué el consol d’ésser assistit amb la presència del Sr. Bisbe de la diòcesi, qui visità diversos malalts i aquest gest fou d’allò més ben vist (3)”. El bisbe Morgades, precisament, havia vingut a la nostra població amb motiu de la col·locació de la primera pedra del nostre santuari de Puig-agut.
Un any i mig després, el 1885, el còlera va tornar a sacsejar la vida manlleuenca i aleshores va produir la mort de 30 o 40 persones. El primer difunt produït per la passa va ser el 10 d’agost i l’Ajuntament va suprimir els balls de la Festa Major per evitar-ne la propagació i es va estar a punt de fer el mateix amb el de la Fira de Sant Agustí. Per la seva banda, Domènec Torrent i Garriga esmenta que, a finals de 1889, la grip va fer emmalaltir prop de 600 manlleuencs però cap mort (4). Ramon Puntí explica a Les generacions parlen com van viure aquest període les manlleuenques i manlleuencs: “les famílies, matí i tarda, fregaven amb zotal les cases de manera exagerada. Algunes persones, a causa d’això, tardaren un temps o tota la vida sense sentir l’olor de les coses (5)”.
Les successives malures, en aquell temps, no estaven acompanyades de l’atenció sanitària i dels quals gaudim ara ni de les efectives mesures de prevenció que es promouen. Potser per aquets motiu, com devia manar la tradició, la resposta es cercava al cel i en els designis de la divina Providència. El 1854, després de la fuetada del còlera van prometre i complir, en vot de poble, edificar una ermita a sant Jaume com Manlleu havia tingut anteriorment. El 1884, recordant aquesta acció i els seus efectes benefactors, lligant-la a la figura de sant Jaume –copatró de Manlleu- li van construir una fornícula al carrer que li era dedicat. I en acabar l’epidèmia del còlera de 1885, el 8 d’octubre, l’Ajuntament va fer cantar un solemne Te Deum en acció de gràcies (6). Per algun motiu semblant, tot i que en data desconeguda, sembla que van ser col·locades les imatges de la Mare de Déu dels Àngels al carrer del Pont i la Mare de Déu del Carme del carrer de Vendrell.
No ens ha de sorprendre, per tant, que fos present en l’ànim general de la població que vivia en la dècada de 1880 allò que el mateix Madirolas havia dit de França: que el Sagrat Cor de Jesús protegia la debilitat humana i vetllava per la salut dels pietosos fidels.
Joan Arimany i Juventeny
Biliografia:1 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, volum. 2, p. 221
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 75 – 77
3 Gaja, íbid, p. 774 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 114.
5 Puntí, Ramon. Les generacions parlen: biografia "Cal noi Ramon" Manlleu, 1745 a 1930.[Vic: COPIVIC], 1978, p. 135
6 Gaja, ídem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada