La devoció al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga. Ja al segle XIII, diu la Gran Enciclopèdia Catalana (1), a partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75). Un segle després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons el doctor en periodisme Salvador Alsius, la representació de l’efigie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX i al bisbat de Vic són indissociables d’aquesta devoció els noms dels bisbes Josep Morgades i Gili (que va ocupar el primer lloc de la diòcesi entre 1882 i 1899) i el seu successor Josep Torras i Bages (bisbe de 1899 a 1916).
El bisbe Morgades, en l’orientació marcada per Lleó XIII, va promoure, en paraules de l’historiador, “la regeneració religiosa de la societat mitjançant la presència més activa de l’església davant la població i els governants” i va procurar una “mobilització doctrinal i devocional a nivell popular” entre la qual es comptava amb manifestacions de religiositat popular (4). En aquest sentit, recorda el mateix historiador, el bisbe va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet per primera vegada vuit anys abans (5).
Morgades va comptar, en aquest empresa per difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús, amb la col·laboració de Ramon Madiroles i Codina. Aquest va impregnar la seva actuació, exemplificada en el santuari de Puig-agut, amb la seva gran devoció al Sagrat Cor. Com recollia el Correo Catalán (6), després de proposar el seu projecte als altres propietaris amb qui creia compartir els drets del turó, Madirolas va manifestar-lo al bisbe Morgades, que “acogió benévolo el proyecto, animó á sus autores á que lo realizasen cuanto antes”. D’aquí que, en l’acte de col·locació de la primera pedra, el 29 de desembre de 1883, es va comptar amb la presència del mateix prelat.
Així mateix, Madirolas va transmetre aquesta personal estimació pel Sagrat Cor a tota la seva capacitat d’influència. Per aquesta raó, el 10 de setembre de 1885, l’Ajuntament de Manlleu prenia dues decisions en sessió plenària: per una banda, preveia una dotació econòmica de 750 pessetes (ara serien 4,51 €) per a la construcció del santuari de Puig-agut; per altra banda, tal com consta a l’Arxiu Municipal, es prenia el següent acord: “por unanimidad consagrar esta Villa y término municipal al Sagrado Corazón de Jesús (que se venerará en el templo que se levanta en Puig-agut) a fin de que bajo el amoroso amparo de su tierno Corazón, podamos nosotros y nuestros descendientes vernos libres de todas las calamidades presentes y futuras y á su vez colmados de prosperidades” i acabava el text dient que “entiende este municipio atraer así las Bendiciones que augura León XIII (del Sagrado Corazón de Jesús) sobre esta Villa y comarca y en las cuales nos confirma con su Bendición Apostólica (7)”.
D’aquesta simbòlica però decidida actuació municipal en gaudim, encara ara, segle i quart després, amb la possibilitat d’honorar al Sagrat Cor de Jesús en cada visita al nostre santuari. En resten, també, múltiples mostres més modestes, més privades, escampades per tot el municipi. I és que Nostre Senyor, quan es va aparèixer a santa Margarite-Marie, va transmetre diverses promeses a qui li oferís culte; una d’aquestes promeses va ser la d’omplir de benedicció la llar on la imatge del Sagrat Cor fos esposada amb devoció (8). Segurament per aquest motiu, i com a prova d’estimació popular al Sagrat Cor, és present, en lloc destacat, a moltes llars de famílies manlleuenques. En aquestes es pot trobar la figura, generalment entronitzada, del Sagrat Cor, com també és freqüent copsar-la en forma de plaqueta de metall a l’entrada principal de moltes d’aquestes cases com a signe de benvinguda i acolliment.
Joan Arimany i Juventeny
Notes bibliogràfiques:
1 Udina, J.M.; Galtés, J. “Cor de Jesús, Sagrat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 193
2 “Sagrat Cor”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 240
3 Udina, J.M.; Galtés, J. Íbid
4 Figuerola, Jordi. “Regeneració religiosa i catalanisme: el cas del bisbe Morgades”. Dins. L’Avenç, revista d’història. Núm. 177, gener de 1994, p. 22
5 Figuerola, Jordi. El bisbe Morgades i la formació de l’Església catalana contemporània. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994, p. 156 i 157 (vegeu, especialment, la nota a peu de pàgina núm. 147)
6 Reproducció de la notícia “Un nuevo templo al Sagrado Corazón de Jesús” del Correo Catalán del 3 de gener de 1884 que es pot llegir a: Madirolas i Codina, Ramon. Discursos y narraciones. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p. 159 i 160
7 Arxiu Municipal de Manlleu. Actes de ple de l’Ajuntament. 1878 – 1893, governació 3, llibre 2. L’Ajuntament actuava sota la presidència de l’alcalde Pere Homs i consten com a regidors els també manlleuencs: Antoni Roqué, Josep Vilamala, Josep Poquí, Josep Sanglas, Josep Viladecans i Joaquim Baucells; signa l’acord Nicolau Prat en funció de secretari.
8 Alsius, Íbid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada