Abans d’estimar-te res no era meu.
Tot era dels altres. No era de ningú.
Abans d’estimar-te no coneixia l’amor.
Tot era buit, abans d’estimar-te.
Abans d’estimar-te tot era mort.
Tot era mut, abans d’estimar-te.
Oh, Senyor, Senyor meu, a qui trobem gràcies a Tu, i quan et trobem no et comprenem. No facis de mi un savi. Però si decideixes introduir-me en els teus secrets, fes-ho amb la ciència del teu amor.
Els nostres somnis s’han unit,
som poetes de l’amor.
No cantem els nostres somnis,
no cantem allò que potser mai no serà.
Fem versos a l’alba, i fem versos al capvespre.
Cada vers és un miracle:
“Preneu i mengeu, que això és el meu cos”.
I ara Déu ja és del món, tothom el pot menjar.
Sempre serem poetes de l’Infinit i de la terra.
Poetes de Déu i de l’home,
perquè Tu ets la Paraula,
jo el silenci que l’escolta.
El meu Crist és sempre nou. No és una invenció del passat, ni una il·lusió del futur. El meu Crist és sempre nou, sempre actual. És més gran i més nou que tot allò que neix.
El meu Crist resplendeix abans del sol,
s’aixeca abans de l’alba.
Camina sempre endavant,
porta la senyera del meu destí.
El seu Regne és des de l’ahir fins el demà,
no té fronteres en l’avui.
L’home no podrà abastar-lo mai,
perquè és nou a cada moment.
El meu Crist és sempre nou.
També faig versos tot plorant: ¿com revelaré Crist als meus germans? ¿Com ompliré els seus ulls de llum? ¿Com encendré el seu cor, on hi viu l’Home-Déu, el nostre Jesús que tot home necessita per a viure i abraçar?.
El meu Crist és una albada,
és com l’aire que em besa,
com la llum del dia que m’abraça.
Ningú m’abraça com ell,
m’abraça nit i dia, m’abraça a cada instant.
Ell és tot el que jo estimo,
és el néixer i el morir.
És tot el que jo encara no tinc,
és tot el que espero aconseguir.
El meu Déu es diu Jesús. I és l’home que vull ser, i l’amor que vull viure, la Humanitat Nova que espero.
El meu Déu es diu Jesús.
Marcel Capellades
Sant Salvador
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada