LES AIGUES MINEROMEDICINALS DE MADIROLES

Durant la segona meitat del segle XIX i fins ben entrat el XX van proliferar els balnearis, establiments de banys d’aigües termals i més especialment de caire medicinals i on també hi havia hostatgeria. Molts d’aquests balnearis, situats a redós de zones muntanyenques de privilegi i de gran bellesa, eren freqüentats per col·lectius benestants de la societat europea, però també n’hi havia de més modestos en llocs prou escaients, normalment apartats de les gran ciutats. Les propietats medicinals de les aigües venien avalades per les anàlisis practicades i unes o altres eren recomanables com a banys i per beure segons la malaltia.
Va ser idea de l’inquiet manlleuenc, Ramon Madiroles, fer analitzar una deu d’aigua existent prop de la seva propietat que de temps era coneguda per la gent de la rodalia i a la qual se li atribuïa propietats terapèutiques. Amb la finalitat d’aïllar la deu d’un torrent proper i buscar un major cabal va fer-hi fer excavacions i la deu va sorgir abundosa. El resultat de les anàlisis van animar el promotor a donar-los a conèixer mitjançant revistes i periòdics de l’època, així com també recollir l’opinió de diferents doctors, entre els quals hi havia l’eminent doctor Robert, catedràtic de la Universitat de Barcelona, el qual en una certificació autògrafa ratifica les qualitats medicinals que ja havia analitzat la Societat Farmacèutica Espanyola.
Una altra qüestió a resoldre era l’accés; Madiroles ho va plantejar a l’Ajuntament de Manlleu, llavors presidit per Ramon Albanell, i va presentar un acurat informe de les particularitats del projecte de carretera per accedir a la font i hostatgeria. El consistori va nomenar una comissió per estudiar la conveniència de construir la carretera sol·licitada per Madiroles. La comissió va interrogar persones que havien seguit un tractament amb les aigües de la font; també es va consultar els facultatius que les havien analitzat i uns i altres van coincidir en afirmar el seu valor terapèutic. La premsa de l’època també se n’havia fet ressò, comparant el brollador de Madiroles amb el Vichy Català. En data 25 de juny de 1885, segons consta a l’Arxiu Municipal, Governació 3, llibre 1, va ser la Corporació Municipal que va prendre l’acord de concedir tot l’ajut que li fos possible al promotor del balneari. La carretera es va construir partint d’un punt de la ja existent entre Manlleu i Torelló, vorejant l’ermita de Sant Jaume; l’import dels terrenys van ser pagat entre l’Ajuntament i en Ramon Madiroles i la seva inauguració es va escaure el 15 d’abril de 1895 amb la presència del general Weyler llavors capità general de Catalunya.
Les instal·lacions de la font, però, per les notícies que tenim, devien estar en funcionament el febrer de 1886 que és quan el bisbe Morgades va beneí l’establiment de les aigües i aquell mateix dia es va inaugurar el restaurant en un nou edifici, que bé podia ser l’hostatgeria, ubicat a la casa pairal de Madiroles. Tot i que no hi ha dades que facin referència al temps que va estar en servei el balneari i hostatgeria, sí que tenim informació que avalen la seva existència. El doctor Joan B Parcet, president del col·legi mèdic de Mataró i d’ancestrals arrels manlleuenques, va demanar passar uns dies de l’estiu del 1886 a l’hostatgeria de Madiroles amb la seva família. També cal fer esment del premi obtingut per les Aigües de Madiroles a l’Exposició Universal d’Anvers l’any 1885.
És aquest un episodi més del polifacètic Ramon Madiroles i que gràcies a la recopilació que va fer-ne el seu net, Joan Madiroles i Bertrana, mitjançant el buidat de la publicació d’ El far de Puig-agut de les diferents èpoques, ha arribat als nostres dies.

Àlex Roca