EL TIMPÀ DE PUIG-AGUT VA RETORNAR 75 ANYS DESPRÉS

Poc a poc i lentament, més pausadament que durant la seva destrucció parcial haguda el juliol de 1936, el santuari de Puig-agut recupera la seva esplendor inicial. La darrera de les actuacions que s’ha dut a terme en aquest sentit, aprofitant la commemoració del 125è aniversari del temple, ha estat la col·locació d’una còpia fidel del timpà que va presidir l’entrada de l’edifici.

Es desconeix la intenció del promotor de Puig-agut, Ramon Madirolas, quan va situar aquesta escena concreta sobre la llinda. És la representació del moment en el qual l’apòstol Tomàs posa la mà a la nafra del costat de Jesús, un cop ja havia ressuscitat, per creure que el fet ha estat una realitat. Així ho descriu l’Evangeli de Sant Joan: “Però Tomàs, un dels dotze l’anomenat ‘Bessó’, no era amb ells quan s’hi presentà Jesús. Els deixebles, doncs, li deien: Hem vist el Senyor”. Però ells els digué: “Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, i no fico la mà al seu costat, no ho creuré”. Al cap de vuit dues, els deixebles eren una altra vegada dintre, i Tomàs amb ells. Jesús s’hi presentà, estant tancades les portes, es posa al mig i diu: Pau a vosaltres!”. Després diu a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans, i porta la mà i fica-me-la al costat, i no siguis incrèdul, sinó creien”. Tomàs li respongué: “Senyor meu i Déu meu!”. Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20, 24-29). Però, realment, quin seria el pensament de Madirolas quan va encarregar-lo al taller Barberí d’Olot per confeccionar-lo en coure. Podria tenir relació amb el fet que la llança del soldat romà, conegut com Longí, va arribar fins al mateix cor de Jesús invocat en el mateix Santuari de Puig-agut...? O al fet que tothom que passés sota el timpà, i s’endinsaria al mateix temple, perdria tots els seus dubtes com li va passar a Tomàs...?

Aquestes preguntes van perdre tot el seu sentit el 25 de juliol de 1936 quan tots els elements artístics i litúrgics del santuari, amb el mobiliari, van ser destruïts o sostrets. Entre els primers, destacava el timpà que fou barroerament arrencat del seu lloc.

Havien de passar 75 anys fins que el cercle no es tanqués.

Seria el passat 2 de juliol quan era col·locat un nou timpà; l’endemà dia 3, rebia la benedicció del bisbe Romà Casanova. Aquest gest, però, no hauria estat possible sense la intervenció decisiva de l’artista Ernest Oms i Raurell, de Sant Vicenç de Torelló, que durant tres mesos va posar tota la seva capacitat en la creació d’una copia ideal.

La proposta ballava pel cap de Xavier Valls des de feia molt de temps. A la façana del santuari hi havia un buit que s’havia de cobrir però no es podia fer de qualsevol manera. Calia trobar algú que, més enllà de la recuperació material, fos conscient de la restauració simbòlica d’una peça carregada de significació per a la col·lectivitat dels fidels. I aquesta persona era, sens dubte, l’Ernest. Posseïdor d’un gran bagatge en la restauració d’art religiós seria l’encarregat de la preciosa i minuciosa comesa.

La visita de Domènec València i del mateix Valls va sorprendre l’Ernest amb el curiós repte: reproduir un timpà desaparegut feia 75 anys i de dimensions de 90 x 130 cm. L’única referència era una fotografia centenària.

L’esperit d’artista va provocar i vèncer qualsevol intent de prudència per part de l’Ernest. Més enllà de mesurar els riscos de l’empresa, la seva ànima va desitjar emprendre aquella aventura. De fet, els seus ulls van veure, en aquella obra del segle XIX, un reflex de l’art clàssic, Li va arribar evocació de la Grècia antiga i, també, de la Roma que en va manllevar la bellesa. I ben aviat, es va adonar de la veritable essència del projecte: retornar un referent, estètic però alhora espiritual, al santuari de Puig-agut.

El primer pas va ser l’adaptació a mida real de la petita imatge que se li havia lliurat. I amb la dimensió adequada, a ulls de l’artista, va aparèixer un món d’ombres que suggerien uns suaus relleus i que definien les figures de Jesucrist i de diversos apòstols: els plecs de les túniques, les formes dels rostres, l’expressió incredulitat de Tomàs... Lentament, suaument, tot va prendre la faiçó de la simbologia religiosa. Era, alhora, una descoberta dels missatges incorporats en el gest i en cada expressió.

Fou llavors, quan va caldre passar de la imatge bidimensional augmentada a un relleu tridimensional que la passió de l’Ernest es va tornar seny. De quin material caldrà fer el motlle? Com es podrà fer un negatiu que permeti treure’n, degudament, el timpà? Quins materials serien els més adequats per a cada tasca? Progressivament, provant i assajant, les incògnites es van anar superant.

L’Ernest va fer el motlle de fang de la Bisbal, el de color i tacte més apte per a la missió encomanada. Després de molt treballar en mesurar les proporcions, en els detalls més insignificants, en reproduir el relleu i la forma es va concloure el primer pas. El timpà començava a prendre vida a partir del fang com ho va fer Adam al Gènesi prenent com a figura central, com no podia ser d’altra manera, la imatge de Jesús.

Posteriorment, es va realitzar un contramotlle de silicona, el millor material per recollir degudament la textura més fina i l’empremta més suau. I d’aquest ja n’havia d’aparèixer el producte final. El darrer pas, però, tampoc fou senzill.

El material triat en primer lloc era la resina sintètica, lleugera però de consistència ferma. El resultat, però, no va ser el previst. Van caldre tres intents per aconseguir amb la solució idònia. La resina es va substituir per pedra artificial amb final semblant a marbre de fons blanc que donava l’aparença pètria i la garantia d’una duresa màxima apte per a l’exposició exterior. En va sorgir una peça de prop d’un centenar de quilos de pes i d’una absoluta fidelitat respecte l’original de coure.

Només calia, un cop vençuts els obstacles, una adequada i acurada col·locació. Aquest pas tampoc es podia fer de qualsevol manera. Era necessari mesurar les normals contraccions i dilatacions de la peça degudes als canvis de temperatura. Finalment, el cercle es va tancar quan, seguint les instruccions de l’Ernest, el timpà esculpit amb el mateix motiu tornava a presidir l’accés al nostre Santuari.

I va ser en aquella data estiuenca, que els fidels de Puig-agut recordaran, quan l’aigua beneïda, lliurada pel pastor mitrat, va fer reviure el símbol de benvinguda i de prudent record: entreu, entreu dins aquest temple on els vostres dubtes s’esvairan per sempre.

Joan Arimany i Juventeny