El Far de Puig-agut

Núm. 94. Gener de 2012. Portada

2012-02-08T22:42:00.000+01:00

Història de l’altar de la Verge de Lourdes a Puig-agut

2012-02-08T22:36:00.004+01:00

El santuari dePuig-agut és conegut, popularment, amb el nom de Lurdes. La majoria de la població, quan en el seu imaginaricol·lectiu vol fer referència al temple, ho fa tot pensant en la Verge aparegudaa Bernadette a la cova de Massabielle. La silueta de l’edifici projectat perAugust Font (amb l’indubtable consell deRamon Madiroles), que recorda la basílica situada arran del riu Gave, és allòque fa ben encaminada la idea. El fet determinant, però, és que una de les sevesadvocacions amb altar i patró titular és la pròpia Verge Immaculada.

Poc desprésd’enllestir-se l’edifici, ja tenia aquesta referència associada. L’any 1901, elmateix Madirolas se’n fa ressò quan diu, en descriure l’altar de la Verge deLourdes, que és aquest el nom: “con el que se conoce comunmente por sus muchosdevotos de la misma, este Santuario lenvantado por la piedad de la comarca, enel cerro agudo de Puig-agut, el primera de España, como trono al SagradoCorazón de Jesús (1)”.

La gran devoció a laVerge de Lourdes de Ramon Madriolas devia ser clau per dedicar un dels tresaltars de santuari a l’advocació mariana. El mateix Madiroles en va donartestimoni en el seu llibre Discursos inarraciones on comenta el pelegrinatge que va fer amb la seva esposa, del’11 al 16 de juny de 1883, al santuari marià pirinenc en commemoració del 25èaniversari de les aparicions. Allà, esmenta, va comprar la imatge que seriasituada dins el santuari de Puig-agut, que aleshores era tot just un projecte; aquesta,va ser beneïda a la mateixa gruta (2). Com a gest privat i íntim, comentat perell mateix, fins i tot va dur aigua pensant en el bateig de la seva filla quehavia néixer dos mesos després i a qui posarien el nom de Concepció.

L’altar de la Vergede Lourdes, segons l’ideari de Ramon Madiroles, corresponia al terme de Manlleui, per tant, també situat en direcció a la seva masia mil·lenària. Potser peraquets motiu, en El Faro de Puig-gut esmenta que “aquest altar és propietatparticular” i al seu costat tenia potestat per enterrat als seus familiars (3).Com a testimoni d’aquesta propietat, a cada costat dels peus de l’altar i repartides,hi havia les lletres que formaven el nom familiar: MADIROLAS.

El dret al’enterrament dins el temple sagrat devia tenir una significació especial peruna persona tan devota com Madiroles. El bisbe Josep Morgades va signar un decret,el 27 de novembre de 1895 on s’indicava aquest privilegi: “Accedemos con gusto,en cuanto a Nos toca, á lo que se pide en la presente exposición. Lossacrificios que el Sr. Madirolas ha hecho para levantar y adornar el Santuario,ya buscando recursos fuera y dentro dce la parroquia y comarca, yacontribuyendo con los suyos propios, la devoción ademñás que toda la família hamanifestado tener al Sagrado Corazón de Jesús y a la Virgen Santíssima, lehacen acreedor a esta distinción que la Iglesia concede tan solo a susbienechores insignes (4)”. Aquest text estava situat en una placa de bronzesituada al frontal de l’altar. El 22 de maig de 1902, aquest decret episcopalva ser presentat, juntament amb d’altres documents, a la Sagrada Congregació deRitus de la Cúria Vaticana. La institució va considerar que era suficientl’aprovació emesa pel bisbe. En total hi van ser enterrades 8 persones de lafamília Madiroles, entre les quals s’hi comptava el mateix promotor del templeque va morir el 1927.

La taula de l’altarde la Verge de Lourdes, arrecerat a la paret com era costum, tenia un bellsagrari en el lloc central en forma de la cúpula del mateix santuari i rematatper una reproducció de la gruta de Lourdes. Les relíquies dipositades en laconsagració, com era preceptiu en aquest acte litúrgic, eren cabells de la Marede Déu, de la Veracreu, de santa Maria Magdalena i de sant Ramon Nonat.

La imatge de la Verge,que Madiroles havia dut des del santuari pirinenc, estava situada a certaalçada, en un pla central, sobre l’altari just damunt del sagrari esmentat abans. Estava emmarcada per quatre columnes,dues a cada costat. A banda i banda, a l’espai que deixaven les dues columnes,hi havia les imatges de santa Maria Magdalena i sant Ramon Nonat. Rematava elconjunt, un rellotge coronat per l’ull de la Providència i dins el marctriangular de l’eternitat. A cada banda, en les parets perpendiculars, hi haviados quadres on es relataven dos fets suposadament miraculosos. El primer havia esdevingut el 8 de desembrede 1886 en el mateix moment de la benedicció de les imatges venerades alsantuari. El fills dels masovers del mas Martorell, Andreu Pujol, patia unabscés d’escrofulisme i va invocar al Sagrat Cor de Jesús mitjançant la Vergede Lourdes. El segon recordava la caiguda sense conseqüències, del mateix RamonMadiroles i del fuster Lluís Fiol quan treballaven en la part alta del mateixaltar. Era el 20 de juliol de 1900. A la mateixa hora, els dos fills grans deMadiroles rebien el sagrament de l’eucaristia (5).

A finals de juliol de1936, iniciada la Guerra Civil Espanyola, l’altar (com la resta dels elementsde l’interior de l’edifici) va ser destruït i la tomba va ser profanada. Un foca l’exterior va reduir-ho tot a cendres (6).

La imatge de la Vergeno seria restituïda fins l’any 1949. El 22 de maig d’aquell any, després de serbeneïdes pel rector de Santa Maria, va ser conduïda en processó (juntament ambla imatge del Sagrat Cor). Prop de mil tres-centes persones, vingudes dels tresmunicipis que termenegen a Puig-agut, van participar de la festa de reposició (7).

Des d’aleshores, laimatge de la Verge de Lourdes torna a estar ben present en les oracions icàntics dels fidels que s’apropen al santuari. En cadascuna de les celebracionseucarístiques s’entona l’”Ave de Lourdes” i es fan besades a la seva medalla.Precisament, fa gairebé un any, la peça de metall va desaparèixer. Poc després, gràcies a la col·laboració delrepresentant de l’Hospitalitat de Lourdes a Manlleu, Andreu Prat, se’n vacol·locar una de nova. Aquesta medalla, com ho va ser la imatge que RamonMadirolas va dur en el llunyà any de 1883, també provenia del santuari i de lacova on Bernadette va contemplar la meravellosa visió de la Mare de DéuImmaculada.

Joan Arimany i Juventeny

Notes:

1 Madirolas, Ramon.“Lourdes: altar de la Virgen” dins ElFaro de Puig-agut, núm 21, 15 de maig de 1901, p. 5

2 Madirolas, Ramon.Discursos y narraciones. Barcelona:Estableciento Tipográfico de los sucesores de N. Ramírez y Cª, 1885, p. 127-128

3 Madiroles. Ramon“Lourdes: altar de...” [op. cit.]

4 Madirolas, Joan. Pàgines viscudes pel polifacètic manlleuencRamon Madirolas i Codina. [Manlleu]: [l’autor], 2002, p. 96. Exemplarimprès dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu

5 Madiroles. Ramon“Lourdes: altar de...” [op. cit.]

6 Madirolas, Joan. Pàgines viscudes pel... [op. cit.] p.209

7 “Solemnereposición de las Santas imágenes en el Templo de Puig-agut” dins Holadominical, núm. 977, 29 de maig de 1949

Peus de foto:

1.- Altar de laVerge de Lourdes fins al 1936 (Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu)

2.- Actual imatgede la Verge ven erada a Puig-agut (Joan Arimany)

3.- Santuari deLourdes a la comarca gascona de la Bigorra francesa (Joan Arimany)

En Madiroles

2012-02-08T22:33:00.001+01:00

La Candelera en la memòria popular

2012-02-08T22:31:00.001+01:00

La Candelera i el seu refranyer

2012-02-08T22:28:00.000+01:00

Núm. 93. Desembre de 2011. Portada

2011-12-20T21:55:00.003+01:00

2011-12-20T21:54:00.001+01:00

La portada i les il·lustracions del present Butlletí són de Montserrat Pujol i Llagostera, a qui agraïm molt sincerament la seva estimada col·laboració.

BETLEM

2011-12-20T21:52:00.002+01:00

Pelegrinant som en porta

de Betlem la de Judà:

ja m’acull i reconforta

la vera Casa del Pa.

De Raquel sempre encisera

té la gràcia i la dolçor,

té de Ruth l’espigolera,

la colrada morenor.

L’envolta una harmonia

de vinyets i d’olivars,

amb la tendre poesia

de l’idili dels Càntars.

I enfosquint tals meravelles,

té la llum d’aquella nit,

plena d’àngels i d’estrelles

i de Déu... fet nin petit.

Oh Betlem! segueix ma via

amb el cor aquietat ...

Com oblidar-te podria

qui a ta Cova ha reposat.

Maria Antònia Salvà

BREU CRÒNICA DE LA COMMEMORACIÓ DELS 125 ANYS DE PUIG-AGUT

2011-12-20T21:49:00.003+01:00

Prop de finalitzar aquest any, en el qual hem commemorat el125 aniversari de la benedicció del nostre santuari de Puig-agut, és un bonmoment per fer-ne un repàs. En l’acte central de la commemoració el passat mesde febrer va presidir la celebració el bisbe de Vic Mons. Romà Casanova, que enl’homilia va fer palesa la importància de l’efemèride i exhortà els presents, iespecialment a les persones que tenen cura del santuari, a perseverar en ladevoció al Sagrat Cor de Jesús, la Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep. En el butlletí número 90corresponent al mes esmentat, es feia referència a les cròniques publicades perla premsa de 1886-87 i les controvèrsies hagudes en l’atribució de Puig-agut coma primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

En els actes del 3 de juliol també va voler-hi ser presentel bisbe Romà. Així, finalitzada la missa, es va dur a terme la benedicció delnou timpà a l’entrada del santuari, cópia fidel del que hi havia hagut abans dela guerra civil. El nou timpà ha estat obra de l’artista Ernest Oms i Raurell,de Sant Vicenç de Torelló, el qual durant tres mesos va treballar en la seva creaciómitjançant antigues fotografies de l’original desaparegut. Tot el referent alnou timpà, podeu llegir-ho en el butlletí número 92, corresponent al mesd’octubre. Els actes es varen amenitzar amb una audició de sardanes a càrrec dela cobla Canigó a la sortida de la celebració eucarística. La nombrosa assistènciava gaudir d’un plaent captard, tot i un inoportú ruixat, en els jolius paratgesdel santuari.

En la tradicional missa dedicada a la Mare de Déu del Pilar, quecada any celebrem el diumenge més proper a la festivitat, varem comptar amb lapresència de Mons. Joan Godayol que, com ja és costum, ens acompanya ipresideix una de les nostres celebracions. Després de l’eucaristia es va fer unmodest, però emotiu acte d ‘agraïment a l’amic Antoni Donada, autor de lavinyeta “En Madiroles”, que mai falta en el nostre butlletí. Aquesta celebracióva servir de cloenda dels actes celebrats amb motiu dels 125 anys del nostreestimat santuari.

Àlex Roca

EN MADIROLES

2011-12-20T21:45:00.003+01:00

PARAULES DEL BISBE MORGADES DEDICADES A PUIG-AGUT EN UNA VISITA PASTORAL

2011-12-20T21:44:00.002+01:00

És ben sabuda la inspiració i participacióactiva del bisbe Josep Morgades en l’edificació del nostre santuari dedicat alSagrat Cor. La seva presència en la col·locació de la primera pedra així com enla benedicció de l’edifici quan es va obrir al culte, actes que va presidir, sónmoments ben destacats del protagonisme del prelat en els primers anys dePuig-agut. Així, no és gens sorprenent que, en la seva visita pastoral a laparròquia de Santa Maria de Manlleu del 12 de març de 1888, dediqués unesparaules al nou temple. És interessant de recollir-les per deixar testimonid’un bocí més de la seva història:

“Obert ja al culte públic, la capella dedicadaa Puig-agut al Sagrat Cor de Jesús, a la Verge Santíssima de Lourdes i a S.Josep. Fins que altra cosa es determini, quedarà depenent d’aquesta Parròquia,havent-se de posar d’acord l’encarregat d’ella amb el rector de la mateixa pera la celebració de funcions , col·lecta d’almoines, examen de comptes, etc.,etc., per exigir-ho així el bon servei malgrat la omnímoda confiança que ensmereix l’encarregat actual D. Ramon Madirolas, el zel del qual, pietat i desinterès,no menys que al del Sr. de Parrella i Sr. Niubò es deu principalment l’erecciód’aquest Temple d’expiació del qualnosaltres prometem grans resultats i beneficis a favor de tota la comarca i amajor glòria de Déu, de la seva Mare Santíssima i Sant Josep”

Aquestes paraules eren anotades quan tot justfeia dos anys de la benedicció del temple de Puig-agut. S’hi apunten lesprimeres normes de funcionament bàsic així com el protagonisme dels seuspromotors entre els quals, és clar, hi havia Ramon Madirolas.

Joan Arimany i Juventeny

Font: Arxiu Parroquial de Manlleu. “Llibre de visites pastorals, 12 de març de 1888”

Foto: Vista del santuari de 1920. Es destaca elmonument al bisbe Morgades damunt d’un pilar (Foto Lluís Coll. Arxiu BibliotecaMunicipal de Manlleu)

ELL VE

2011-12-20T21:39:00.000+01:00

Voldria omplir els teus ulls de llum per apoder veure el Crist amagat en les entranyes de cada cosa. L’home d’avuinecessita tocar, palpar, veure de manera concreta i física les veritats queprediquem. Ara, tu i jo, tenim la possibilitat de revelar-li aquest Cristfísic. L’home d’avui podrà palpar el Crist, sentir la seva veu, sentir-seabrusat pel seu amor a través teu i meu.

Si el món, que viatja vers les galàxies, es trobaatrapat per l’angoixa; si, tot i haver conquerit el plaer i el confort mésrefinat, no aconsegueix d’omplir la seva buidor; si, tot i haver aconseguitmeravellosament el trasplantament de cor, no aconsegueix de tenir un cor mésbo, i continua tremolant davant la mort; si, tot i construir ciutats immenses,cada vegada se sent més sol, això és perquè encara no s’ha trobat conscientmentamb Crist.

L’Església creu que la clau, el centre i el fide tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre. Sota lasuperfície de les coses canviants n’hi ha moltes de permanents que tenen el seuúltim fonament en Crist, el qui és ahir, avui i sempre. (Concili Vaticà II. GS10)

El naixement de Crist pertany a la històriadel món. Tota la terra ja es prepara per a tornar a celebrar el Nadal. Totesles nacions de la terra es felicitaran: Merry Christmas. Si la terra ha sentitles petjades de Crist, aleshores és veritat que, des de Crist, la història dela humanitat comença a ser diferent. I això, tant si ho creiem com si no, ensagradi o no. Tots els homes caminem cap a la trobada amb Jesús de Natzaret: méso menys conscientment, més o menys visiblement, però hi caminem.

Sense Ell ja no podrem ser plenament humans. L’home i laterra ja no tindran plenament pau sense trobar-se amb la seva mirada, sense fondre’s amb laseva llum, sense submergir-se dins les seves profundes aigües de vida.

M’inclino davant teu, germà i germana. Perquètu ets manifestació de l’Infinit. La llum dels teus ulls, la teva miradaprofunda, la bellesa del teu rostre, tots els gestos de tendresa i d’amistatm’ajuden a descobrir el Crist. Perquè Ell està en l’humà, en la vida, emnosaltres.

Quan el Papa Hamlet –així anomenaven alguns aPau VI- es trobà cara a cara, a la plaça de Bombay, amb el rostre d’una donaque anà a saludar-lo, el Papa, tot prenent-li tendrament les mans, li preguntà:“Dona, de quina religió ets?”, ella tot plorant li respongué: “ara ja no ho sé”Què havia passat dins d’aquella ànima? La mirada metàl·lica del Papa,prodigiosament càlida de tendresa i de llum, i el seu gest de tendresa humana ide comprensió divina, van descobrir en aquella dona una nova Presència. Acabavade revelar-li el Crist. Només perquè el Papa s’havia fet germà, amic, companyde camí.

Acabo d’escriure aquesta pàgina assegut dinsel tren que em porta a Barcelona. M’acompanya una música meravellosa, quevoldria saber de qui és, i una multitud de gent que va cap el seu treball. Quisón? Són rostres de l’Infinit. Ho saben? Hi pensen? Els ho ha dit mai algú?Només caldria saber mirar, saber fer un gest senzill i ple de tendresa humanacom el d’aquell Papa. I les persones, la vida, se’ns farien Nadal: Déu amb nosaltres.És a dir: la bellesa, la tendresa i la companyonia, emoció profunda de Pau.Perquè ens reconeixeríem germans. Així és l’Advent iniciat. Ell ve! i sempre ésaquí.

P. Marcel Capellades

Ermità de Sant Salvador

EL NADAL I LA MÚSICA

2011-12-20T21:35:00.000+01:00

El Nadal, semblantment com la Pasqua, ha estat de sempre festade cançons i de música. Són els moments de l’any que la fibra lírica vibra ambmés intensitat; la cançó brolla a flor de llavi i, tornada melodia, ha emergitdes de temps immemorial de la profusa organografia rústica per tal d’alegrarl’infant de Betlem.

El Costumari Català de Joan Amades ens descriu els anticsinstruments que solien acompanyar les cançons de Nadal, tant dins l’església comdavant del pessebre i que tocaven els qui no sabien de música i que alhora erenels cantaires. Les conegudes castanyoles i panderetes acompanyaven el ritme delbuiro, compost per una carbassa vinera la qual fregaven amb un ferro; la xifla,feta de llauna en forma de peixet i que també grataven amb un ferret; la picarolao cascavells,sotragats rítmicament; els ossets,coneguda també com guitarrad’ossos, format per un enfilall d’ossos disposats en escala que es fregaven ambuna anella metàl·lica; el cèrcol, com una pandereta però sense pell; el raboquet,també dit violi de pastor, fet amb una carbassa vinera; la simbomba roncadora, queera un estri culinari en dessús i altres.

Encara que acompanyats dels grans, els protagonistesprincipals d’aquestes cantades eren la mainada. Pel que fa als instrumentsdescrits, en podem veure el dibuix al Costumari de l’Amades. A Manlleu també tenim notícia d’una antigatradició, la qual ens diu que al finalitzar la missa de Nadal, entraven altemple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cantde diferents ocells i així festejar el naixement de Jesús. D’aquest costum, encaraque no esmenta Manlleu, Amades ens diu que es feia en altres llocs.

Xela

Manlleu, núm. 92, octubre de 2011

2011-10-02T14:11:00.003+02:00

2011-10-02T14:10:00.000+02:00

2011-10-02T14:08:00.000+02:00

EN MADIROLES

2011-10-02T14:07:00.001+02:00

EL TIMPÀ DE PUIG-AGUT VA RETORNAR 75 ANYS DESPRÉS

2011-10-02T14:02:00.002+02:00

Poc a poc i lentament, més pausadament que durant la seva destrucció parcial haguda el juliol de 1936, el santuari de Puig-agut recupera la seva esplendor inicial. La darrera de les actuacions que s’ha dut a terme en aquest sentit, aprofitant la commemoració del 125è aniversari del temple, ha estat la col·locació d’una còpia fidel del timpà que va presidir l’entrada de l’edifici.

Es desconeix la intenció del promotor de Puig-agut, Ramon Madirolas, quan va situar aquesta escena concreta sobre la llinda. És la representació del moment en el qual l’apòstol Tomàs posa la mà a la nafra del costat de Jesús, un cop ja havia ressuscitat, per creure que el fet ha estat una realitat. Així ho descriu l’Evangeli de Sant Joan: “Però Tomàs, un dels dotze l’anomenat ‘Bessó’, no era amb ells quan s’hi presentà Jesús. Els deixebles, doncs, li deien: Hem vist el Senyor”. Però ells els digué: “Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, i no fico la mà al seu costat, no ho creuré”. Al cap de vuit dues, els deixebles eren una altra vegada dintre, i Tomàs amb ells. Jesús s’hi presentà, estant tancades les portes, es posa al mig i diu: Pau a vosaltres!”. Després diu a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans, i porta la mà i fica-me-la al costat, i no siguis incrèdul, sinó creien”. Tomàs li respongué: “Senyor meu i Déu meu!”. Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20, 24-29). Però, realment, quin seria el pensament de Madirolas quan va encarregar-lo al taller Barberí d’Olot per confeccionar-lo en coure. Podria tenir relació amb el fet que la llança del soldat romà, conegut com Longí, va arribar fins al mateix cor de Jesús invocat en el mateix Santuari de Puig-agut...? O al fet que tothom que passés sota el timpà, i s’endinsaria al mateix temple, perdria tots els seus dubtes com li va passar a Tomàs...?

Aquestes preguntes van perdre tot el seu sentit el 25 de juliol de 1936 quan tots els elements artístics i litúrgics del santuari, amb el mobiliari, van ser destruïts o sostrets. Entre els primers, destacava el timpà que fou barroerament arrencat del seu lloc.

Havien de passar 75 anys fins que el cercle no es tanqués.

Seria el passat 2 de juliol quan era col·locat un nou timpà; l’endemà dia 3, rebia la benedicció del bisbe Romà Casanova. Aquest gest, però, no hauria estat possible sense la intervenció decisiva de l’artista Ernest Oms i Raurell, de Sant Vicenç de Torelló, que durant tres mesos va posar tota la seva capacitat en la creació d’una copia ideal.

La proposta ballava pel cap de Xavier Valls des de feia molt de temps. A la façana del santuari hi havia un buit que s’havia de cobrir però no es podia fer de qualsevol manera. Calia trobar algú que, més enllà de la recuperació material, fos conscient de la restauració simbòlica d’una peça carregada de significació per a la col·lectivitat dels fidels. I aquesta persona era, sens dubte, l’Ernest. Posseïdor d’un gran bagatge en la restauració d’art religiós seria l’encarregat de la preciosa i minuciosa comesa.

La visita de Domènec València i del mateix Valls va sorprendre l’Ernest amb el curiós repte: reproduir un timpà desaparegut feia 75 anys i de dimensions de 90 x 130 cm. L’única referència era una fotografia centenària.

L’esperit d’artista va provocar i vèncer qualsevol intent de prudència per part de l’Ernest. Més enllà de mesurar els riscos de l’empresa, la seva ànima va desitjar emprendre aquella aventura. De fet, els seus ulls van veure, en aquella obra del segle XIX, un reflex de l’art clàssic, Li va arribar evocació de la Grècia antiga i, també, de la Roma que en va manllevar la bellesa. I ben aviat, es va adonar de la veritable essència del projecte: retornar un referent, estètic però alhora espiritual, al santuari de Puig-agut.

El primer pas va ser l’adaptació a mida real de la petita imatge que se li havia lliurat. I amb la dimensió adequada, a ulls de l’artista, va aparèixer un món d’ombres que suggerien uns suaus relleus i que definien les figures de Jesucrist i de diversos apòstols: els plecs de les túniques, les formes dels rostres, l’expressió incredulitat de Tomàs... Lentament, suaument, tot va prendre la faiçó de la simbologia religiosa. Era, alhora, una descoberta dels missatges incorporats en el gest i en cada expressió.

Fou llavors, quan va caldre passar de la imatge bidimensional augmentada a un relleu tridimensional que la passió de l’Ernest es va tornar seny. De quin material caldrà fer el motlle? Com es podrà fer un negatiu que permeti treure’n, degudament, el timpà? Quins materials serien els més adequats per a cada tasca? Progressivament, provant i assajant, les incògnites es van anar superant.

L’Ernest va fer el motlle de fang de la Bisbal, el de color i tacte més apte per a la missió encomanada. Després de molt treballar en mesurar les proporcions, en els detalls més insignificants, en reproduir el relleu i la forma es va concloure el primer pas. El timpà començava a prendre vida a partir del fang com ho va fer Adam al Gènesi prenent com a figura central, com no podia ser d’altra manera, la imatge de Jesús.

Posteriorment, es va realitzar un contramotlle de silicona, el millor material per recollir degudament la textura més fina i l’empremta més suau. I d’aquest ja n’havia d’aparèixer el producte final. El darrer pas, però, tampoc fou senzill.

El material triat en primer lloc era la resina sintètica, lleugera però de consistència ferma. El resultat, però, no va ser el previst. Van caldre tres intents per aconseguir amb la solució idònia. La resina es va substituir per pedra artificial amb final semblant a marbre de fons blanc que donava l’aparença pètria i la garantia d’una duresa màxima apte per a l’exposició exterior. En va sorgir una peça de prop d’un centenar de quilos de pes i d’una absoluta fidelitat respecte l’original de coure.

Només calia, un cop vençuts els obstacles, una adequada i acurada col·locació. Aquest pas tampoc es podia fer de qualsevol manera. Era necessari mesurar les normals contraccions i dilatacions de la peça degudes als canvis de temperatura. Finalment, el cercle es va tancar quan, seguint les instruccions de l’Ernest, el timpà esculpit amb el mateix motiu tornava a presidir l’accés al nostre Santuari.

I va ser en aquella data estiuenca, que els fidels de Puig-agut recordaran, quan l’aigua beneïda, lliurada pel pastor mitrat, va fer reviure el símbol de benvinguda i de prudent record: entreu, entreu dins aquest temple on els vostres dubtes s’esvairan per sempre.

Joan Arimany i Juventeny

PUIG-AGUT

2011-10-02T14:01:00.003+02:00

PUIG-AGUT EN EL TEMPS

2011-10-02T13:58:00.002+02:00

Manlleu, núm. 91, juny de 2011

2011-06-23T13:01:00.001+02:00

EDITORIAL

2011-06-23T12:54:00.001+02:00

Continuem amb les celebracions del 125 anys del nostre estimat santuari. Com el passat mes de febrer, el bisbe Romà Casanova estarà una vegada més amb nosaltres, i la comunitat de fidels de Puig-agut, així com la Pabordia, li agraïm molt sincerament la seva presència.

Després de la remodelació i embelliment que s’ha dut a terme, podem dir que el santuari fa goig de veure, i això és obra de tots. Entre el degoteig de petits donatius que van fent possible la continuïtat, també se n’han rebut dos que permeten dur a terme despeses extres cobejades ja de temps i que confiem que mereixin el vistiplau dels amics fidels. També es publicarà una nova edició dels goigs del Sacretíssim Cor de Jesús que es canten a Puig-agut, i entre els qual es farà una edició numerada pensada per als col•leccionistes. Una millora important ha estat la col•locació de noves canaleres i els baixants corresponents, que eviten així filtracions d’aigua a la façana.

Com podem veure en el programa del proper dia 3 de juliol, tindrem la novetat d’una ballada de sardanes, audició que anirà a càrrec de la cobla Canigó. Tothom hi és convidat.

La Pabordia de Puig-agut

L'ACTUAL EDIFICI DEL MAS MADIROLES DE MANLLEU (1881-2011)*

2011-06-23T12:46:00.007+02:00

La mil·lenària masia de Madiroles, esmentada a la mateixa dotalia o acta de consagració de Santa Maria de Manlleu de l’any 906, va ser sotmesa a una profunda transformació a principi de la dècada de 1880. De fet, es va afegir una construcció, la que actualment es pot veure, que va acabar substituint l’antiga. Per quina raó Madiroles va patir aquesta profunda transformació?
L’interès per a l’anàlisi d’aquest edifici sorgeix de dos aspectes importants: de la seva innovadora estructura, que s’aparta de les tipologies típiques de la casa rural catalana; i perquè és el fruit d’un de tants projectes de Ramon Madirolas i Codina, manlleuenc de gran empenta i voluntat.
Els objectius que van guiar la recerca van ser, primerament, la redacció de la biografia de Ramon Madirolas i Codina. Calia conèixer quins havien estat els fets més importants que va viure, especialment els projectes que va promoure, alguns dels quals encara influeixen actualment en la societat manlleuenca. Tanmateix, també es volia descobrir per què alguns d’aquests projectes no es van desenvolupar, o només es va fer parcialment, i quines devien ser les causes del seu fracàs. I en segona instància, es pretenia portar a terme una anàlisi del mas Madiroles com a objecte arquitectònic, a partir de les bases de l’arquitectura que va establir Vitruvi i identificar la raó per la qual té un traçat tan diferent de les masies clàssiques, si bé actualment fa la funció d’explotació agrària.
La metodologia que es va utilitzar en la recerca va ser diversa. En primer lloc, es van utilitzar fonts bibliogràfiques per obtenir la documentació necessària per entendre i exposar què va passar a finals del segle XIX i en la vida d’alguns personatges destacats. Tanmateix, també es van consultar obres especialitzades per poder elaborar una síntesi de les bases de l’arquitectura i el paper que van tenir en l’època de la construcció de la masia de Madiroles. D’altra banda, les fonts orals van ser rellevants en la comprensió i recerca d’informació històrica i arquitectònica. També es van fer diverses fotografies per documentar la realitat d’aquesta masia, alhora es van elaborar diferents plànols per comprendre l’edifici original de Madiroles actualment desaparegut.
Després de l’elaboració de l’estudi es van poder establir una sèrie de conclusions que resumim a continuació. En primer lloc, es va constatar que Ramon Madirolas va portar una vida dinàmica i que va mantenir contacte amb personatges importants d’aquella època, tant eclesiàstics com polítics. Algunes de les iniciatives que tenia en ment van poder fer-se realitat, com el Santuari de Puig-agut de Manlleu, però d’altres, per causes econòmiques o per la falta de suport social, no es van portar a terme.
Un d’aquests projectes, iniciat a principi de la dècada de 1880, va ser l’explotació comercial de les aigües d’una font que emergia en la seva propietat. La deu d’aigua era coneguda des de feia temps i Ramon Madirolas va excavar-la i va construir un dipòsit al seu damunt. El 1885, distingides personalitat catalanes de la medicina i farmacèutica reconeixien les propietats saludables de la font després de fer-hi diverses anàlisis químiques. Després d’aquests prometedors informes, s’augurava un futur brillant al voltant de l’explotació comercial d’aquell líquid natural tan lloat. Fins i tot, l’Ajuntament de Manlleu, va projectar una via que havia de comunicat el nucli urbà (des del final del carrer de Torelló) amb el conjunt termal.
Per aquella època, el 1881 –com indica la pedra central de la portalada principal sota les inicials de Ramon Madirolas- s’inaugurava un edifici de grans dimensions a pocs metres de la masia original de Madiroles, que segurament tenia l’origen a l’edat mitjana. Posteriorment aquesta darrera es va enrunar per donar una major visualització a la nova i el conjunt restà com és actualment. Possiblement, Ramon Madirolas, en cas de progressar l’explotació d’aigües medicinals, hauria ampliat les construccions. Els temps i les perspectives de negoci, però, no el van acompanyar.
Des del punt de vista arquitectònic, cal dir que Madiroles no va seguir la tipologia de les masies catalanes i, encara que actualment tingui aquesta funció i se l’anomeni “mas”, la utilitat que se li devia atribuir en fer-se la construcció no devia ser, precisament, aquesta.
Estudiant el traçat de l’estructura de l’edifici de Madiroles i elaborant els plànols i càlculs necessaris, ens hem adonat de la gran intenció arquitectònica amb què va ser dissenyada aquesta casa. Les relacions proporcionals que guarda la seva projecció en planta demostren que, seguint les tendències clàssiques de finals del segle XIX, Ramon Madirolas va projectar un edifici amb mesura, fermesa i utilitat i, per tant, compleix els tres principis que va dictar Vitruvi al segle V aC. Per altra banda, s’ha pogut arribar a la conclusió de la seva projecció com a balneari després d’haver fet les degudes comparacions amb el balneari Codina de Tona i visitat les seves instal·lacions. Sembla força versemblant que havia estat projectada com un balneari per a l’explotació de les aigües de la font a la quals s’atribuïen propietats curatives.
Finalment, cal fer constar que si l’edifici de Madiroles no hagués seguit l’evolució cap a la funció actual d’explotació agrària i hagués rebut un major impuls en el seu moment com a centre d’hostatgeria termal, probablement Manlleu hauria tingut un balneari en el seu municipi del qual tots els seus ciutadans podríem gaudir.

Glòria Sala Vilardell

*Aquest article està basat en les conclusions del treball de recerca de batxillerat titulat Mas Madiroles de Manlleu 1881-2011 (curs 2010-2011) del Col·legi La Salle dirigit per Judit Serra.

Il·lustració 1: Perspectiva actual de la masia de Madiroles de Manlleu, a l'estiu del 2011. Glòria Sala.
Il·lustració 2: Pintura de l'antiga casa pairal de Madiroles, de J. Mas Pou. Actualment es troba a la casa dels propietaris, els senyors València de Torelló. Glòria Sala.
Il·lustració 3: Part lateral d’una etiqueta d’ampolla d’aigües medicinals de Madirolas on es veu reproduït l’edifici de Madiroles. Arxiu Pabordia de Puig-agut

EN MADIROLES

2011-06-23T12:45:00.002+02:00

GOIGS NOUS, GOIGS DE SEMPRE

2011-06-23T12:43:00.001+02:00

Com es sabut els goigs són unes composicions poètiques de lloança a la Verge, a Déu i els sants principalment. Van adreçats a ser cantats pel poble a les esglésies i santuaris tot lloant l’advocació titular. Les poesies, en català des del seu origen, presenten una estructura estròfica i mètrica molt antiga, derivada de la ‘dansa’ medieval provençal, que s’ha perpetuat ininterrompudament al llarg de set-cents anys gràcies a ser cantats en ocasions festives, i també gràcies a la difusió de la impremta. És per això que dels goigs se’n diu que conformen un gènere literari semipopular, per aquesta dualitat en la seva transmissió: l’oral i la tipogràfica.
Quan a partir del segle XVI aquests goigs fins aleshores cantats es comencen a difondre impresos en un full de paper solt, es decoren de forma especial amb una estampa xilogràfica que representa l’advocació i boniques orles que envolten els versos. Les estrofes es disposen generalment en dues columnes. Al final de les cobles hi sol figurar una molt breu oració i, a banda i banda de la imatge, apareixen un parell de motius decoratius com gerros florals o símbols al·lusius al lloc.
El contingut literari de les diferents estrofes dels goigs ha estat classificat, des dels seus inicis, entre els gèneres poètics eminentment narratius ja que exposen àmpliament missatges de Déu als homes, o relaten episodis de les vides dels sants, o devocions litúrgiques, per acabar tot implorant favors davant les adversitats humanes. I el que converteix aquests goigs en documents singularíssim és que des del seu origen són escrits en català i presents en tot l’àmbit dels Països Catalans.
Aquests càntics no són doncs coses del passat: arguments, lloances i precs encara ara s’entonen, es publiquen i es reediten, tot actualitzant les versions per vincular-les millor a les idiosincràsies de la societat actual. La seva difusió ha estat permanent i ininterrompuda, i atresoren un munt d’informacions i de missatges que mantenen ben viu el desig dels fidels per cantar-los en ocasions festives assenyalades, com misses patronals, aplecs, o festes d’aniversaris.
Els goigs al Sagrat Cor de Jesús de Puig-agut, aquí i ara publicats, participen de totes i cada una de les característiques exposades. Des de l’any 1933 en què van publicar-se per primer cop s’han vist delicadament il·lustrats de forma diferent en quatre ocasions, fins a arribar a la present edició dedicada al nostre santuari en el 125è aniversari de la seva benedicció. El turó sagrat de Puig-agut hi apareix representat amb tots els seus símbols i noms, tot emmarcant les cobles prou conegudes pels fidels, que entonen amb goigs cada vegada que les canten. Lletres i imatges, músiques i tradicions, juntes un cop més en un full tan nou i tan vell com són els dels goigs.

Nora Vela

REEDICIÓ DELS GOIGS DE PUIG-AGUT ESPECIAL 125è ANIVERSARI

2011-06-23T12:40:00.002+02:00

LA CONSCIÈNCIA

2011-06-23T12:37:00.002+02:00

La Consciència és un dels tres valors fonamentals de la persona. L'home comença a ser de debò quan entra en contacte amb la seva pròpia consciència. La consciència és el lloc on Déu dialoga amb mi. És el lloc on jo em conec i conec Déu. Déu se'm revela en la meva consciència, i en ella jo conec quin és el meu fi. Per entrar en contacte amb la meva consciència he de fer silenci en la meva ment. He de fer callar totes les veus, i dirigir la meva mirada interior vers mi mateix: Qui sóc jo? D'on vinc? On vaig?. Després he de dirigir la meva mirada vers els altres: ells són necessaris per realitzar-me com a persona. I després miraré la terra, que és el lloc on ens hem de realitzar. Quan l'home ha pres consciència de qui és, d'on ve i a on va, aleshores arriba a conèixer el fi de la seva existència: la felicitat damunt la terra, juntament amb els altres homes.
Tu em preguntes: i com em parla la consciència? Et parla a través del Desig. El Desig no són els capricis o il·lusions. És una Exigència profunda a realitzar totes les possibilitats humanes. Però quantes persones no s'atreveixen expressar aquest seu Desig profund de ser... No creiem en el nostre Desig. No voldríem morir mai, i ens pensem que aquest desig és impossible. Voldríem un Amor per sempre, i diem que això és només un somni. I la llista de Desigs que tenim, que s'amaguen endins nostre i que no ens atrevim ni a expressar, no s'arriben a realitzar mai, perquè no creiem en el nostre Desig.Atreveix-te a posar un nom al teu Desig-Exigència: és la teva Consciència! Vols que fem un exercici ara mateix? Comencem:
- Tu dius: tinc por de la mort.
- Responc: amb aquestes paraules, el que hi expresses és al teu Desig d'Infinit: és la veu de la teva consciència.
- Tu em dius: sento que s'encén una alegria dins meu quan trobo algú amb qui em puc comunicar tal com sóc, sense dificultat.
- Responc: és el teu Desig de ser acollit i comprès: és la veu de la teva Consciència.
- Tu em dius: de vegades imagino un món i una existència alliberada del sofriment i de les necessitats.
Responc: això que imagines és la teva capacitat creativa. La Consciència et diu: fes-ho! Tu pots fer-ho!
Tu em dius: desitjo l'harmonia amb tot i amb tothom.
Responc: perquè tu ets capacitat de Relació. És la teva Consciència que s'expressa en aquest Desig.
Veus, ara com es fa? Atreveix-te a posar nom al teu Desig, i segueix-lo perquè és la teva Consciència. La Consciència és una llum que il·lumina el camí i ens ensenya a saber reconèixer allò que ens fa bé i allò que ens fa mal; a saber judicar fins a quin punt estem realitzant o no el nostre Desig, a no aturar-nos mai en cap estadi de la nostra evolució, sinó a continuar la recerca de la nostra plenitud. La consciència em diu que puc crear i donar-me tot allò que el Desig em revela com a mancança.
Entre Déu i tu només hi ha la teva consciència. I si mai et tocava haver d'escollir entre la veu de la teva consciència i una altra veu: has de seguir la teva consciència. És una veu amb autoritat que per a tu és una llei; tu no l'has creada, i no la pots destruir. Seria destruir-te com a persona. Fora d'aquí no trobaràs mai la vera llibertat. Perquè la Llibertat és la teva Consciència. Ningú no ens pot dir qui som, però si jo no sé qui sóc, el meu horitzó ja no és la felicitat, sinó l'angoixa de la solitud. La meva consciència em revela qui sóc, i m'assenyala el camí que m'orienta vers un horitzó de felicitat possible: el Desig-Exigència pot ser possible. Puc crear el meu Desig. Perquè el Desig dels homes amaga i revela sempre el projecte de Déu.

Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

EL TIMPÀ DE PUIG-AGUT

2011-06-23T12:24:00.009+02:00

Dues fotografies que mereixen una explicació. La superior, ens mostra l’antic timpà que anterior a la guerra civil hi havia a l’entrada del santuari. En el relleu, com es pot observar, s’hi representa l’escena descrita en l’Evangeli de Sant Joan (20, 19 – 27) i en el qual hi és representat el moment en que Jesús mostra al incrèdul Tomàs les seves ferides.
A la fotografia inferior veiem el mateix espai que ocupava el timpà esmentat tal com ha arribat als nostres dies. Confiem que en un futur ben pròxim puguem novament mostrar-lo amb el mateix passatge evangèlic que havia tingut.

Propera celebració al Santuari de Puig-agut

2011-06-05T14:01:00.004+02:00

Manlleu, núm. 90, febrer de 2011

2011-02-04T20:35:00.003+01:00

I seguim fent camí...

2011-02-04T20:32:00.001+01:00

Era el mes de febrer de 1886 quan els feligresos de tres parròquies, Manlleu, Torelló i Sant Martí Sescorts, van començar a fer camí vers Puig-agut. Encapçalats per Ramon Madiroles, varen ser molts els fidels participants en l’erecció del nou temple del qual enguany celebrem un segle i quart d’existència, i durant aquest llarg camí, noves generacions han mantingut el caliu per fer possible noves restauracions i manteniments.

Al llarg camí en el temps del nostre Santuari, molts han estat els fidels protectors que han fet possible la seva continuïtat i molts més encara els que hi han trobat aixopluc per a les seves pregàries. Tots, però, aplegats a l’escalf del Sagrat Cor de Jesús. També des de sempre hi és venerada la imatge de la Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep.

El santuari de Puig-agut, també molt popularitzat com a santuari de Lurdes, ha estat i és un referent dels municipis que l’envolten. Ramon Madirles, també promotor d’aquesta publicació, la primera que es va editar a Manlleu, li va posar un epítet ben escaient, El Far de Puig-agut. Amb la condició de far se li volia donar un sentit metafòric, ser un punt d’orientació, de guia espiritual. És per això que mossèn Lluís Masoliver, sacerdot que alguns manlleuencs recordaran, volia col·locar al cimbori de Puig-agut una llanterna amb moviment circular, visible a tota la contrada, com una invitació a la pregària.

El far no hi va ser instal·lat, però el cimbori de Puig-agut amb l’esvelta silueta del santuari ha continuat senyalant el camí, un camí que, amb l’ajut de Déu, continuaran fressant noves generacions.

Pabordia de Puig-agut

En Madiroles

2011-02-04T20:31:00.001+01:00

Crònica de les cròniques sobre la benedicció del santuari l’any 1886

2011-02-04T20:28:00.004+01:00

Era dijous… Tot just feia dos anys, un mes i vint dies que s’havia col·locat la primera pedra i l’edifici ja era llest. Hi havia màxima expectació per veure un fruit dins la cistella de projectes de Ramon Madiroles. Amb l’important suport del bisbe Josep Morgades, l’empenta decidida del veïnat de pagès i la col·laboració dels municipis de l’entorn, el santuari dedicat al Sagrat Cor, al cim de Puig-agut, era una realitat.

No era una obra totalment acabada, sinó que hi mancaven alguns detalls que, posteriorment, s’anirien afegint. La part més significativa s’havia enllestit amb diligència i ja lluïa amb tanta dignitat que diverses publicacions de l’època no es van poder estalviar de fer-ne esment:

La primera de les capçaleres que feia referència a l’esdeveniment va ser La Veu del Montserrat, impresa a Vic, que en la seva edició del 20 de febrer feia la següent crònica: “Dijous ab tot lo mal temps que feya per córrer, nostre infatigable Prelat passá á benehir la bellíssima capella que uns quants devots han alçat en lo punt hont termenejan las tres parroquias de Manlleu, Torelló y Sant Martí Sescorts, no lluny del celebrat manantial dit de Madirolas, que comensa á adquirir justa nomenada, per rahó de la virtut medicinal de ses aygues. Lo Prelat celebrà en la capella dita la santa Miassa, y á la tarde torná á son Palau”.

El Correo Catalán del 24 de febrer també es feia ressò de la benedicció del santuari amb aquestes paraules: “El día 18 próximo pasado el Sr. Obispo de Vich bendijo la iglesia del Sagrado Corazón de Jesús levantada en el cerro más alto del llano de Vich, celebrando luego el santo Sacrificio del altar; al finalizar dió la sagrada Comunión á los concurrentes (...) Todos los nombres de los cooperadores irán dentro del corazón de oro de la imágen de Jesús y todas las actas de consagración de Ayuntamiento y corporaciones irán bajo el ara del mismo altar. Su santidad Leon XIII ha bendecido la obra, los proyectos, á la Junta nombrada y á cuantos cooperen y hayan cooperado”.

De la mateixa data és la narració de l’edició de tarda del Diario de Barcelona que, l’endemà 25 de febrer, reproduïa la publicació barcelonina La Renaixensa: “Segons dihuen á un colega, ‘l dia 18 d’aquest mes fou benehida solemnement per l’Ecm. é Ilm. Sr. Bisbe de Vich la iglesia ojival dedicada al Sagrat Cor de Jesús y alsada en Puig-agút, en lo pla de Vic, junt al riu Ter, baixla direcció del distingit arquitecte d’aquesta capital D. August Font. Fa dos anys, lo dia 29 de desembre de 1883, lo mateix Sr. Bisbe posá la primera pedra de la iglesia, qual obra de fábrica exterior se troba ja terminada y l’interior arreglat convenientment per a la celebració del sant sacrifici de la Missa (...). En l’acte de la benedicció l’Ilm. Dr. Morgades celebrà de pontifical, cantant la missa la capella de música de la Catedral de Vich. Lo Sr. Bisbe feu després una sentida plática alusiva al acte, al que assistiren los Rnts. rectors vehins, las Autoritats y personas conegudas del país. Terminada la funció religiosa, ‘s llegí una acta de la festa en la que’s feu constar la cooperació que han tingut en la obra Autoritats y personas de totas las classes socials. Sa Santedat lo Papa Lleó XIII ha benehit la obra y la Junta nombrada per a sa realisació”.

El dia següent, 26 de febrer, l’edició de nit de Dinastía, titulava “Un nuevo templo” la descripció de l’acte i en feia aquesta narració: “El día 18 próximo pasado se bendijo solemnemente, por el Excmo. Señor Obispo de Vich, el bellísimo templo dedicado al Sagrado Coprazón de Jesús, la Vírgen de Lourdes y san José. Es de estilo ojival y ha dirigido su ejecución el distinguido arquitecto de ésta D. Augusto Font, mereciendo de todos los inteligentes cumplidos plácemes, principalmente por la atrevidísima aguja del crucero. Este templo está situado entre Torelló, Manlleu y San Martín, sobre el cerro más alto del llano de Vich y sobre el río Ter, en Puig-agut, en cual cumbre coinciden los términos y parroquias de los tres pueblos expresados, teniendo allí cada uno su nave y altar respectivo...”.

Finalment, la Revista Popular del 4 de març començava el seu article dient: ”El día 18 de febrero tuvo lugar la inauguración del hermoso templo que piedad de varios comarcanos del llano de Vich han alzado al Sagrado Corazón en la hermosa y empinada colina de Puig-agut. Se han realizado los fervorosos deseos de aquellas Parroquias y Municipios, que colindantes con el referido cerro, han contribuído juntos á la erección de este bellísimo monumento, que cuando esté terminado será uno de los más bellos de la tierra catalana...”.

Tot el país era conscient, a partir d’aquestes cròniques, que una nova joia dedicada al Sagrat Cor, la primera d’aquestes contrades, començava a il·luminar els devots catalans.

Font: Madirolas, Ramon. Puig-agút: colección de documentos en ramillete para la historia del primer templo con carácter expiatorio dedicado al Sagrado Corazón de Jesús en España sobre la cúspide de sus montañas. Barcelona: Tipografia Católica, 1887, p. 13-16

Joan Arimany i Juventeny

Controvèrsia

2011-02-04T20:24:00.000+01:00

Per gentilesa d’una família manlleuenca he pogut llegir un llibret d’unes seixanta pàgines editat per l’establiment tipogràfic La Hormiga de Oro, de Barcelona, l’any 1901 i que fa referència a una controvèrsia entre quatre persones entestades en quin va ser el primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús. El mitjà amb el qual es comunicaven eren les publicacions El Norte Catalán, Correo Catalán, Diario de Cataluña, Diario de Barcelona i El Ter de Manlleu.

Hem llegit en diferents ocasions per la ploma de Madiroles que Puig-agut va ser el primer temple dedicat al Sagrat Cor. Va publicar-ho en dos dels periòdics esmentats, en el butlletí de Puig-agut i en un llibre titulat La Perla de las Promesas, escrit per ell. Es basava, en un rescripte del Papa Lleó XIII en el qual diu que Puig-agut és el primer temple expiatori a Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

Mitjançant El Norte Catalán, una persona anònima contradiu aquesta afirmació, i manifesta que la dedicació correspon a una església existent a Moià. El carteig entre Madiroles i la persona anònima que signa “x”, té continuïtat amb algunes altres cartes, fins que apareix un tercer amb un nou escrit, també a El Norte Catalàn titulat Dos que se engañan i signa, José Juaniquet, canònic; el motiu de la seva intervenció és informar que el primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús és el de les germanetes dels Pobres de la ciutat aragonesa de Jaca. El lector segurament que pensarà, a veure si encara en surt un quart, doncs sí, hi ha una nova carta a la mateixa publicació amb el següent títol Tres que quizá se equivocan i afirma que disset anys abans que la de Jaca ja hi havia a Lleida una església dedicada al Sagrat Cor de Jesús, i la signa amb les inicials, U. E. La correspondència continuà i ningú cedia. El ball de dates i referències documentals són moltes, però caldria tenir-les totes i confrontar-les, i pel que fa a la devoció al Sagrat Cor de Jesús és prou conegut que el segle XIX conegué un gran desenvolupament i esplendor.

En motiu del centenari de Puig-agut, en el butlletí commemoratiu, Monsenyor Josep Mª Guix deia: Des de l’edat mitjana la devoció al Sagrat Cor de Jesús havia anat creixent a mesura que s’havia aprofundit en el coneixement teològic de la persona humano-divina de Crist, iniciat pels sants Pares i els teòlegs més antics. La controvèrsia no fa més que posar en evidència la primacia que cadascun dels implicats volia per al seu santuari, però el realment positiu és que s’havien aixecat uns nous temples i que hi havia unes devotes comunitats de fidels al Sagrat Cor de Jesús.

Per cloure la controvèrsia farem referència a un llibre de poesia titulat El Bugadé, del qual és autor Miquel de Raguer, editat a Vic l’any 1901. Una de les poesies va dedicada a Madiroles precisament per l’afer de la controvèrsia. Respectant l’ortografia de l’època, diu així:

A motius de confortar al dueño del Santuari de Puig-agut en son zel pel la propaganda del Sagrat Cor de Jesús, figura aquí la poesia que l’autor del Bugadé dedica a l’autor del quadern “La contraversia” Sr. Madirolas.

LAS DOS XEXAS EN REGATEIX

Res no ‘t capfiqui,
res no ‘t capbaixi,
Dèu may se muda,
lo Cor de Cristo
tot ho alcansa;
qui propaganda
fa ab eficácia
de sa bona obra
obtindrá paga,
que ’l qui ab Dèu conta
ja res li falta.
Sols Dèu li basta.

¿Qué voleu Jaca y Moyá
y Lleyda de‘n Madirolas?
¡ Traballeu junts ó be á solas,
competencies sempre hi há!

Recordéus que un mateix fí
posa tinta á vostres plomas...
mes ell se sap sostení,
refutant fins punts y comas.

Dos xexas son lo tresor
que ‘s proposa en sa quintana:
la una es la del Sagrat Cor
l’ altra de ‘ls camps de la Plana.

Aquesta es rossa com l’or
Y meréix d’ Or la Madalla.
Aquella, roja de amor
com sanch, que per Dèu batalla.

París prémia la del blat
y ‘l cel la de Puig-Agut.
Mes, de Cristo en tot combat,
no hi ha vencedó, y vensut.

Vic 11 d’octubre de 1900 Miquel de Raguer i de Descatllar

Àlex Roca

Manlleu, núm. 89, desembre de 2010

2010-12-20T22:36:00.001+01:00

CURIOSITATS DE CALENDARI: PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA?

2010-12-20T22:23:00.007+01:00

Un dita catalana, mostra d’un calendari ben popular, comença dient: “per Santa Llúcia, un pas de puça…”. Seguidament, atribueix a cadascuna de les diverses festivitats del cicle nadalenc la capacitat creixent d’animals i de persones per fer unes passes cada vegada més grans, com, també, l’augment del dia. El dubte, però, apareix just a l’inici quan s’assigna al 13 de desembre –festa de Santa Llúcia- el primer pas del creixement del dia. I vet aquí la paradoxa: per quina raó es diu que per Santa Llúcia el dia comença a créixer quan, en veritat, tots percebem que encara disminueix?

Una anàlisi acurada de les hores de sol o de dia dels calendari ens diu que del 19 al 25 de desembre hi ha els dies més curts o amb menys hores de sol de l’any. Aquest fet empíric, però, segueix plantejant el dubte anteriorment exposat.

Josefina Roma esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça, i creien que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre”, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13 (1). Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català esmenta que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys en el zenit és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, vist amb els ulls populars, a una passa de puça (2)”.L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma aplicada al calendari segons el papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys va aplicar la reforma a la qual ha donat nom. La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte era que, per exemple, “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu (3)”. Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII expedí la butlla del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en aquest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre. Aquell any, doncs, sols tingué 355 dies (4)”. És així com la festivitat de santa Llúcia que a efectes d’horari solar s’havia celebrat fins la reforma gregoriana el dia 23 va passar a fer-se el dia 13, també a efectes solars, com li pertocava; per tant, sempre a efectes solars, passava de després a abans del solstici d’hivern.

Per aquest motiu ben comprensible les dones i homes d’abans de 1582 creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de sol i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer la foscor.

D’aleshores, d’abans de 1582, ens ha arribat aquesta dita tan popular que continua al llarg de l’any. Ens ofereix, si fa no fa, la pauta ideal per saber amb quantes hores de sol podem comptar:

Per Santa Llúcia, un pas de puça; (13 de desembre)
per Nadal, un pas de pardal; (25 de desembre)
per Sant Esteve, un pas de llebre; (26 de desembre)
per Any nou, un pas de bou; (1 de gener)
per Reis, un pas de vells; (6 de gener)
per Sant Julià, un pas de ca; (7 de gener)
per Sant Antoni, un pas de dimoni; (17 de gener)
per Sant Sebastià, un pas de milà; (20 de gener)
per Santa Agnès, una hora més; (21 de gener)
per Sant Vicenç de la roda creix el dia una hora; (22 de gener)
per Sant Pau, l’hora cau; (25 de gener)
per la Candelera; una hora entera; (2 de febrer)
per Santa Maria, una hora i mitja més de dia; (2 de febrer)
per Sant Blai, un pas de cavall; (3 de febrer)
per Sant Maties, iguals són les nits que els dies; (24 de febrer)
per Sant Joan, el dia més gran; (24 de juny)
per Sant Pere, el dia enrere; (29 de juny)
per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc; (15 d’agost)
per Sant Narcís, de sis a sis; (29 d’octubre)
passats Tots Sants, els dies són germans. (1 de novembre)

Joan Arimany i Juventeny

Il·lustració: Estampa dels Goigs en llaor de la gloriosa Santa Llúcia verge i màrtir venerada en la capella de la Seu de Barcelona

Notes:
1 Roma, Josefina- “Santa Llúcia”. Dins: El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95
2 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 888
3 “Calendari”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 35
4 Palau, Miquel. La pintoresca història del calendari: les seves aventures i els seus secrets. Barcelona: Millà, 1973, p. 141

EN MADIROLES

2010-12-20T22:23:00.002+01:00

UN CONTE DE NADAL

2010-12-20T22:20:00.003+01:00

El temple parroquial era ple de gom a gom quan el rellotge del campanar anunciava el nou dia i el celebrant pujava les escales per començar la missa de Nadal. Arribat a l’altar, mentre els fidels entonaven un melodiós cant adient a la solemnitat, el sagristà s’acosta a l’altar per parlar amb el mossèn; els parroquians de més a prop van notar que el seu rostre deixava entreveure quelcom complaent, però cap importància varen donar a l’observació.

La Santa Missa va transcorrer amb tota la solemnitat i devoció per part dels fidels i va acabar amb l’adoració de la imatge de Jesús infant per part dels assistents, encapçalats per uns menuts vestits de pastors. Seguint un antiga tradició, també van entrar al temple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cant de diferents ocells per festejar el naixement de Jesús.

Va ser llavors quan el mossèn va interrompre la sortida dels feligresos i va començar per recordar el transcendental esdeveniment que aquella nit es commemorava, i va comunicar la feliç coincidència que, una estona abans de començar la celebració, en una casa de les més humils del poble, prou coneguda pels veïns, havia vingut al món un nou infant.

L’ oportuna intervenció del mossèn va fer que aquell Nadal fos quelcom de diferent dels altres. Grups de feligresos espontàniament es van organitzar i arribats a casa seva, en lloc de continuar la celebració amb família van agafar part de les seves provisions i les portaren a casa del nou nat. Allà coincidiren diferents comitives de veïns per compartir el que tenien preparat per ells, i el més primordial, compartir la joia de la família del nou nat.

Ara podríem afegir-hi que aquest conte és basat en un fet real, però no en tenim la certesa. Ha sortit de l’Arxiu Parroquial i caldria constatar-ne detalls del contingut. Si com un conte va ser escrit, encara que resumit, així el publiquem

Àlex Roca

Pagina poètica: AL NADÓ DE L’ESTABLIA

2010-12-20T22:12:00.005+01:00

De mossèn Joan Colom i Grau, (1905 – 1991) hem escollit aquesta poesia titulada, Al Nadó de l’establia. No és una poesia nadalenca tradicional, és com un prec del poeta a Jesús infant, el qual reflecteix la seva condició de sacerdot, la seva estimació pels infants i el seu amor a la natura. En el pròleg del seu poema, Sant Amand*, diu: Déu faci que aquestes estrofes, filles de l’amor i del dolor, abrandin en el cor de la nostra joventut l’enamorament de les muntanyes de la Pàtria i de totes les muntanyes del món, perquè un amic de la muntanya esdevé sempre amic de Déu. Mossèn Joan, sacerdot, poeta, patriota i excursionista, ens va deixar aquesta xamosa composició.

Doneu a qui vulgueu, Nadó, flonjors de llana
i sedes de coixins i jaspis de palau:
a mi, doneu-me el jaç pallós d’una cabana,
ben lluny de la ciutat i prop del cel ben blau.

Doneu a qui vulgueu omplir els graners de xeixa,
i les pletes d’anyells, i d’or el butxacó:
a mi, deu-me un ocell que el pugui veure créixer,
un arbrissó amb un niu, un test amb una flor.

Doneu a qui vulgueu furgar en la sutzura
d’espectacles lascius que us entelen l’esguard:
a mi, doneu-me el goig de veure la natura,
la joia del matí, la gloria del captard.

Doneu a qui vulgueu el vi que encén la gresca,
en copes de cristall, d’argent o d’or de llei:
a mi, doneu-me el doll sonor de l’aigua fresca,
que al veire de la mà rellisca de l’esquei.

Doneu a qui vulgueu vertígens folls de rutes
planeres i llisquents, en cotxe enlluernant:
a mi, deu-me, si us plau, trescar per les hirsutes
muntanyes, a ple sol i el pit esbufegant.

Doneu a qui vulgueu la dèria estantissa
d’un calze amb rics esmalts i d’una magna seu:
a mi, doneu-me el plaer de dir la Santa Missa
en una ermita humil del nostre Pirineu.

*Fa referència a una muntanya del Ripollès del municipi d’Ogassa.

EL PODER DE LA PARAULA

2010-12-20T22:06:00.003+01:00

Allò que diem no sempre s’assembla a nosaltres. Perquè sovint no arribem a dir allò que pensem, o no sentim allò que diem. Primer he de saber què sento, i quan sé ben bé allò que sento, aleshores podré posar-hi les paraules per expressar allò que sento. I allò que se sap sentir se sap dir. Amb tot, se’ns fa molt difícil de posar les paraules adequades a allò que sentim. D’aquí la gran dificultat que tenim a l’hora de comunicar-nos. I aleshores, el llenguatge, aquesta meravellosa font de comunicació, esdevé també una font de conflictes.

El diàleg no exclou la passió ni el sentiment. És difícil dialogar amb el qui ens ha fet mal, i és difícil dialogar amb aquell qui defensa idees totalment contraposades a nosaltres. Penso que ens ajudaria molt a tenir un llenguatge pacífic si observàvem aquests sis preceptes: què és el que dic - a on - de què parlo - a qui parlo - com parlo - i quan.

Quan observo aquests sis preceptes del diàleg, no em costa gaire veure on s’origina la font de conflictes en les nostres converses. Hi afegiria, encara, que per a instaurar un bon diàleg he de mirar de conèixer el llenguatge de l’altre. No vull dir, només, que és necessari que parlem el mateix idioma. Fins i tot parlant la mateixa llengua, el meu interlocutor i jo no volem dir el mateix amb una mateixa paraula. depèn molt del nivell cultural, religiós, social de cadascú. I això és el que he de mirar de comprendre de l’altre. No només el que em diu, sinó el que em vol dir.

Les paraules tenen ales, però no volen mai, o gairebé mai, allà on nosaltres volem. Per al qui sofreix, les paraules poden ser-li una medecina, però també li poden ser vinagre damunt la ferida. Qui sap parlar, sap també quan ho ha de fer. “Que les teves paraules siguin com les estrelles: brillen poc perquè estan a gran alçada”, diu un poeta. De vegades parlem per parlar, o perquè tenim por del silenci. Estar al costat d’algú sense dir res, només t’hi sents bé si l’estimes. Però si aquest silenci ens incomoda, és perquè hi ha quelcom que s’amaga sota aquest silenci que ens fa mal. Sota un silenci aparentment virtuós s’hi pot amagar una gran menyspreu. Hi ha silencis que fereixen més que les paraules. Un proverbi àrab diu: “No obris els llavis si no estàs segur que allò que vas a dir no és més bell que el silenci”. No és el mateix parlar per enganyar, o callar per discreció.

Tota la literatura popular i religiosa abunda en proverbis diferents sobre el poder de la llengua. Els catalans diem: “la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos”. I és que les ferides de la llengua són més perilloses que les de l’espasa. S’ esclafa una persona amb el pes de la llengua. “Els punyals, quan no estan a la mà, poden estar en les paraules”, diu Shakespeare.

Les meves paraules van al cor quan surten del cor. Tindré cura de les meves paraules, perquè poden aixecar un mur entre jo i l’altre. Moltes paraules no indiquen molta saviesa. Les paraules són com les fulles, quan n’hi ha moltes no hi ha gaire fruits. Qui sap parlar sap també callar. I sap també quan ho ha de fer.

Les paraules són un mirall de la persona, tant com els ulls. Una mala paraula destrueix el rostre més bell. Els qui prediquem, no hauríem de predicar mai perquè hem de dir alguna cosa, sinó perquè tenim alguna cosa a dir. I constato una cosa que val també en les converses: les darreres paraules tenen més efecte que les primeres. Tan en un sermó, com en un discurs, com en una conversa, cal tenir molta cura de les darreres paraules. Han de deixar el bon gust del final d’un àpat de festa. Tant de bo que esdevinguem més conscients de la nostra dignitat i de la nostra responsabilitat.

Bon Nadal amics de Puig-agut.

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

Manlleu, núm. 88, octubre de 2010

2010-10-10T12:37:00.000+02:00

2010-10-10T12:36:00.001+02:00

2010-10-10T12:35:00.002+02:00

2010-10-10T12:35:00.001+02:00

2010-10-10T12:34:00.000+02:00

2010-10-10T12:33:00.000+02:00

2010-10-10T12:32:00.000+02:00

Manlleu, Núm. 87. Juny de 2010

2010-06-10T10:04:00.001+02:00

Sobre l’altar original del Sagrat Cor de Jesús a Puig-agut

2010-06-10T09:58:00.002+02:00

Ramon Madiroles, en projectar el santuari de Puig-agut, va preveure que tingués tres altars. En va dedicar un per cada parròquia (Torelló, Sant Martí Sescorts i Manlleu) que, segons creia, confluïen al cim del turó. L’altar principal, dedicat al Sagrat Cor, era dirigit cap a la banda de la Vall del Ges.

Ben diferent a la serena austeritat actual, aquest altar tenia la disposició pròpia de l’època anterior al concili Vaticà II; el sacerdot hi donava la missa, com era habitual aleshores, d’esquena als fidels. Estava envoltat per una escala doble que pujava per cada banda i convergia a sobre mateix adoptant la forma d’una trona. El títol amb el qual era designat era el de Paray-le-Monial tot recordant el lloc on Jesús es va aparèixer a Margarida Maria Alacoque i li va encomanar la difusió de la devoció al Cor de Jesús.

El mateix Madiroles va fer una descripció d’aquest altar (1). Aquest text comença dient que era “del mateix estil ogival que el Santuari que l’acull; en ell l'elegància i senzillesa, corren parelles”. A continuació feia una relació detallada dels elements i la seva ubicació: “Sobre l'esfera del món, que és el seu tron, s'aixeca la Imatge del Sagrat Cor de Jesús, descansant els seus reals Peus sobre les armes d'Espanya, penjant del Toisó d'Or una campaneta que al mateix temps de servir per tocar Sanctus al Sant dels Sants com Anyell Immaculat que esborra els pecats del món, bé pogués representar alhora el rellotge de la Providència tocant l'hora del Regne desitjat…”. Seguia dient que “la volta d'aquest temple, coronada amb riquíssim dosser, sembla la torna veu d'aquest púlpit vivent, i l'Esperit Sant aletejant com a essència d'amor Diví, amb el foc de la glòria, projecta els seus raigs sobre la taula de l'altar ...” i acabava afirmant que “tot penja del cel si se’ns permet la frase”. Per més detalls, segons Madiroles, les fustes amb què estava construït eren la d’àlber, la de cirerer i la de melis. El 8 de desembre de 1886 es va beneir l’escultura del Sagrat Cor que hi era venerada i que, amb la de Sant Josep, havia estat sufragada pel mateix bisbe Josep Morgades (2).

La imatge venerada en aquest altar tenia dedicats uns goigs propis. De la ploma de Ramon Madiroles en va sortir una composició editada, probablement, a principi del segle XX (3). L’autor, en referència al mateix títol, reforça la idea que l’altar tenia la forma de púlpit o trona. En una estrofa, ben explícita d’aquest fet, hi consta:

Esta expiatòria Seu
té confessionari y trona,
un Copó, cosa rebona,
y acústich Chor per la veu.
Lo vostre Ceptre aixequeu,
no os falta Altar, Trono y trona
dintre est Temple que blassona
sé’l primer pe’l Cor de Déu

Aquest altar, com tot l’interior del Santuari, va ser destruït el 25 de juliol de 1936. Aleshores, segons recull Esteve Gaja, “per treure fora la imatge del Sagrat Cor que presidia l’altar major, aquesta és lligada amb una corda i estirada per un camió fins situar-la a l’exterior on fou cremada junt amb la resta del mobiliari (4)”. La imatge va ser reposada el 22 de maig de 1949, amb la de la Verge de Lurdes. Després de ser beneïdes a l’església de Santa Maria de Manlleu van ser acompanyades, en processó, fins a Puig-agut per unes set-centes persones.

Il·lustració: Antic altar major de Puig-agut dedicat al Sagrat Cor de Jesús. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
1 Madiroles, Ramon. “El altar mayor del primer santuario dedicado en España al Sagrado Corazón de Jesús, Paray-le- Monial”. Dins: El Faro de Puig-agut, núm. 21, 15 de maig de 1901, p. 4
2 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, vol. 2, p. 222
3 Goigs en lloança del Sagrat Cor de Jesús que’s venera en lo Altar Major de Puig-agut. [s.l.]: [19--?]
4 Gaja, Esteve. La guerra civil a Manlleu. Manlleu: l’autor, 1979, p. 50 - 51

Notícies per a la construcció del Santuari de Puig-agut

2010-06-10T09:56:00.001+02:00

En el butlletí del passat mes de gener, fèiem referència de que el febrer del proper any 2011 es compliran els 125 anys de la inauguració i benedicció del nostre Santuari. La seva construcció, iniciada l’any 1884, en dos anys va quedar enllestida, però del que no tenim gaires referències, o les que hi han poden haver quedat oblidades, és de les vicissituds que va caldre vèncer per dur a terme la seva construcció.

L’import de l’obra del santuari de Puig-agut, sense tenir en compta els acabats interiors i l’ornamentació, va pujar a 30.150 pessetes, de les quals 2.103 van ser aportades per subscripció popular. En una reunió de l’Ajuntament de Manlleu del setembre de 1885, atenent una carta de Ramon Madiroles, el consistori acorda una aportació de 750 pessetes per a la construcció del santuari, malgrat la crisi que travessava la població. Amb els anys tot canvia, però hi ha coses que repeteixen.

Amb la mateixa finalitat col·labora també l’Ajuntament de Torelló amb 500 pessetes, tot i la reducció de les seves arques i les critiques circumstàncies de la població. L’Ajuntament de Sant Martí Sescorts, satisfet en veure construir una part del temple en el seu terme, encara que anys després va ser considerat de Manlleu, es va oferir a fer arribar els donatius per a tal finalitat.

Álex Roca

En Madiroles

2010-06-10T09:55:00.002+02:00

Recull de poemes per a petits i grans

2010-06-10T09:39:00.004+02:00

La Lluna
“La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no ho vol.”
La lluna està contenta:
comença el quart creixent,
quan és a lluna plena,
passa la nit rient.
La lluna s’entristia:
ja tomba a quart minvant,
en ’sent a lluna nova,
s’amaga tot plorant.
(Popular catalana)

Posta de Sol
El sol se n’anava
quan jo hi he arribat.
La copa dels pins ja era negra,
però el tronc tot daurat.
Joan Maragall

Sol vine
Sol vine, que el núvol
tot ell és negror,
fem-nos companyia
si també tens por.
Josep Carner

El sol se’n va
i encara veig
als cims
el seu últim adéu.
Salvador Espriu

Primavera
Ara vindrà el mes de maig,
regalada primavera;
floriran totes les flors,
els clavells i les roselles.
(Popular catalana)

L’estiu
A l’estiu
un sol viu
fa dibuixos
sobre el riu.

A l’estiu
la perdiu
xiula i canta
dins el riu.

A l’estiu
en Feliu
caça mosques
mentre escriu.
F. Bofill

Tardor
A l’arbre hi ha una fulla
que està a punt de caure
i l’últim raig del dia,
que ho sap, encar la daura.
Josep Carner

Quan soc al llit
Quan soc al llitet
només trec el nas,
i li dic al fred:
no m’enganyaràs!
(Popular catalana)

Salm de l'alba

2010-06-10T09:37:00.001+02:00

Abans d’estimar-te res no era meu.
Tot era dels altres. No era de ningú.
Abans d’estimar-te no coneixia l’amor.
Tot era buit, abans d’estimar-te.
Abans d’estimar-te tot era mort.
Tot era mut, abans d’estimar-te.

Oh, Senyor, Senyor meu, a qui trobem gràcies a Tu, i quan et trobem no et comprenem. No facis de mi un savi. Però si decideixes introduir-me en els teus secrets, fes-ho amb la ciència del teu amor.

Els nostres somnis s’han unit,
som poetes de l’amor.
No cantem els nostres somnis,
no cantem allò que potser mai no serà.
Fem versos a l’alba, i fem versos al capvespre.
Cada vers és un miracle:
“Preneu i mengeu, que això és el meu cos”.
I ara Déu ja és del món, tothom el pot menjar.
Sempre serem poetes de l’Infinit i de la terra.
Poetes de Déu i de l’home,
perquè Tu ets la Paraula,
jo el silenci que l’escolta.

El meu Crist és sempre nou. No és una invenció del passat, ni una il·lusió del futur. El meu Crist és sempre nou, sempre actual. És més gran i més nou que tot allò que neix.

El meu Crist resplendeix abans del sol,
s’aixeca abans de l’alba.
Camina sempre endavant,
porta la senyera del meu destí.
El seu Regne és des de l’ahir fins el demà,
no té fronteres en l’avui.
L’home no podrà abastar-lo mai,
perquè és nou a cada moment.
El meu Crist és sempre nou.

També faig versos tot plorant: ¿com revelaré Crist als meus germans? ¿Com ompliré els seus ulls de llum? ¿Com encendré el seu cor, on hi viu l’Home-Déu, el nostre Jesús que tot home necessita per a viure i abraçar?.

El meu Crist és una albada,
és com l’aire que em besa,
com la llum del dia que m’abraça.
Ningú m’abraça com ell,
m’abraça nit i dia, m’abraça a cada instant.
Ell és tot el que jo estimo,
és el néixer i el morir.
És tot el que jo encara no tinc,
és tot el que espero aconseguir.

El meu Déu es diu Jesús. I és l’home que vull ser, i l’amor que vull viure, la Humanitat Nova que espero.

El meu Déu es diu Jesús.

Marcel Capellades
Sant Salvador

Noticiari de Puig-agut

2010-06-10T09:34:00.000+02:00

Necrològica
En Lluís Crosas ens ha deixat i hem perdut un ferm col·laborador del nostre santuari. Sempre estava amatent en les tasques de manteniment del santuari, especialment, en la restauració duta a terme l’any 1988. i de sempre formava part de la pabordia. Des de aquest butlletí el més sincer condol als seus familiars.

Rentarem la cara al santuari
Properament es procedirà a pintar tot l’exterior del santuari, i que dit sigui de passada, be prou li convé. S’ha considerat que el color més adient és el gris. Això ha de comportar una despesa aproximada d’uns 5.000 €. Tota ajuda serà ben rebuda.

Manlleu, Núm. 86. Febrer de 2010

2010-02-10T12:43:00.001+01:00

En Madiroles

2010-02-10T12:42:00.002+01:00

Violenta indiferència

2010-02-10T12:40:00.000+01:00

Per què hi ha tanta violència en el món? La font principal de la violència entre els homes és la rivalitat, el desig dels béns de l’altre. Però la indiferència és pitjor que la violència. La indiferència davant del sofriment fa més mal que la violència que causa el sofriment. El pitjor pecat envers els nostres semblants, no és odiar-los sinó tractar-los amb indiferència.

Diuen que l’amor és cec, la passió no els deixa veure. Però en realitat els indiferents són els qui no hi veuen, perquè els cega la indiferència. No veuen el dolor dels altres, la soledat. La indignitat i la vergonya que passen els altres. La violència dels insensibles, la violència dels indiferents, la indiferència dels indiferents fa més mal que la violència dels violents.

Heu vist el sofriment de l’Àfrica? I sabeu per què cada dia és més gran? Per la indiferència dels Europeus i de tots els països rics del món. A l’Àfrica cada dia hi ha més dolor, més humiliació i més mort, perquè és massa gran la nostra indiferència. Quan els teus ulls han vist allà baix el que mai no havien vist, el teu cor sent allò que mai havia sentit.

A mi m’agradaria que tots els habitants de l’Àfrica es posessin d’acord per venir cap Europa; que diguin que ja n’hi ha prou de fam, de guerra, d’espoliació, de malalties i de misèria, de destrucció i de mort. Però diríem que això és violència. I per això creem una llei d’estrangeria –la injusta llei d’estrangeria- I no som capaços de veure que la violència està en la nostra indiferència. Perquè fem di-ferències.

L’única llei justa, civilitzada, evangèlica, seria que els habitants d’Europa diguéssim a l’Àfrica: ja n’hi ha prou de sofriment i de misèria, de dolor i de mort a l’Àfrica. Seria el final de la indiferència, seria el final de la violència.

Jesús és el qui més ha vist la gravetat violenta de la indiferència. Perquè era un home d’una gran sensibilitat. Jesús era “la sensibilitat”, absoluta, acomplerta, perfecta. “Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d’aquí i no tenen res per a menjar”, va dir un dia. Jesús no suportava el dolor dels altres. Per això era Déu. Però no ens acabem d’empassar que Déu sigui tan humà. I Jesús ens demana que l’imitem en això: sentir una commoció de les pròpies entranyes pel dolor dels altres.

Jesús ens convida a imitar el seu propi desig: assemblar-se el més possible a Déu Pare. Tot al llarg de la seva vida Jesús va voler ser la Imatge perfecta de Déu. I ho va ser per la seva profunditat humana, en allò més entranyable del cor humà: la sensibilitat. No comprenem el mal del món, no tant perquè és incomprensible, sinó perquè no el sentim. Per ajudar he de sentir. Per reorientar una vida desorientada em cal la sensibilitat per sentir el sofriment de l’altre.

Jesús dedica tota la seva vida a imitar Déu Pare. I Jesús ens convida a fer el que ell fa. ¿Per què Jesús es considera ell mateix i el Pare com els millors models per a tots els homes? Perquè “Déu fa que el sol surti cada dia sobre bons i dolents”. Perquè Déu no fa diferències –per això no és in-diferent- entre persones. Jesús, el Déu de Jesús només vol una cosa: fer feliç la humanitat. Només així hi haurà pau entre els homes.

Marcel Capellades
Sant Salvador

Ramon Madiroles i els primers pelegrinatges catalans a Lourdes de França

2010-02-10T12:35:00.005+01:00

El santuari de Puig-agut és conegut, popularment, amb el nom de Lurdes. Aquest fet és, sens dubte, pel protagonisme que hi té la Mare de Déu en la imatge i advocació segons la seva aparició a Bernadeta Soubirous el 1858. La raó d’aquest destacat paper hem de cercar-lo en el desig del mateix Ramon Madiroles, fundador del santuari i fidel devot de la Verge.

La història dels primers pelegrinatges de catalans a Lourdes, realitzats de forma col·lectiva, arrenca a final de la dècada de 1870. El primer pelegrinatge català que es pot considerar ‘oficial’, però, va tenir lloc l’any 1883 en coincidència amb el vint-i-cinquè aniversari de les aparicions. En aquest viatge ja hi va participar el mateix Madiroles (1), el qual en va deixar escrita la següent crònica: “El 11 de Junio del presente año de 1883, se partió de Barcelona en número de 700 peregrinos. Venían conmigo, mi señora y 10 peregrinos más. El día 12, á medio día, llegamos felizmente á Lourdes. Los días 13 y 14, respectivamente, hubo Comunión general en la Basílica y en la Gruta (...) El día 16 del mismo mes, y á la misma hora en que habíamos partido (empleando en la vuelta como en la ida 24 horas de viaje). Llenos de dulces impresiones llegábamos otra vez á Barcelona, á las doce del medio día”. D'aspectes particulars d’aquesta visita al santuari francès, Ramon Madiroles, esmenta que “en estos días adquirí la hermosa Imágen, que más tarde debía venerarse en su Capilla del Sagrado Corazón, situada en Puig-agut. Esta Imágen fué bendecida en la santa gruta, por el Padre misioners (hijo de Lérida, en Catalunya), encargado de recibir las peregrinaciones” i afegeix que “por medio de este Sacerdote pude adquirir rosas de las que florecen del rosal que hizo nacer la Vírgen á sus plantas”. De tota manera, aquest relat no diferiria gaire del que pot fer, actualment, tot pelegrí que s’apropa a Lourdes. A la població gascona, diu Madiroles, “visité también la casa de Bernadeta, que és, cómo entonces, molino todavía” i detallava que, d’aquell viatge, “llevamos con mi esposa agua milagrosa de la gruta, para con ella bautizar la criatura de debía nacer dos meses más tarde...”. Efectivament, el 22 d’agost d’aquell mateix any, naixia la filla de Madiroles a la qual, per promesa a la Mare de Déu, van posar el nom de Concepció. Va ser batejada pel mateix bisbe de Vic, Josep Morgades, amb l’aigua duta de Lourdes (2).

L’empremta que la visita a Lourdes va deixar en Ramon Madiroles va perdurar en el temps. Ell mateix va presidir un altre pelegrinatge català, celebrat entre el 21 i 26 d’octubre de 1901, al qual, segons les cròniques, van participar 900 catalans. El romiatge comptava amb les màximes garanties gràcies a l’aprovació papal; el diari La Vanguardia informava que el cardenal Rampolla va dirigir-los el següent comunicat: “Su santidad bendice gustosamente á la pelegrinación catalana, deseando que la Virgen de Lourdes le alcanze abundantes favores (3)”. El manlleuenc, en un discurs dirigit als mateixos fidels davant la gruta de Massabielle, va emetre unes expressives paraules i els va manifestar, entre d’altres missatges, el següent: “Havem dit que Catalunya va a la vanguardia de tot. Donchs avuy més que may hem de demostrar davant d’Espanya y del mon enter, ab aquesta manifestació de fe, esser excelents católichs... (4)”.

D’aquell pelegrinatge, l’èxit del qual es va deure en gran part a Ramon Madiroles, els romeus van tornar amb una agradable sorpresa. Una de les participants, la centellenca Maria Amblàs i Roma, afectada per diverses malalties, va trobar curació miraculosa després de banyar-se a les piscines de Lourdes (5).

Joan Arimany i Juventeny

Notes:
1 Madiroles i Codina, Ramon. Discursos y narraciones; que Ramon Madirolas y Codina ofrece como legado a sus descendientes. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p.127 – 128 i 163
2 Madiroles; Ídem, p. 163 - 164
3 La Vanguardia. Dimarts, 22 d’octubre de 1901, pàg. 2
4 Podeu llegir tot el discurs pronunciat per Ramon Madirolas a: El Faro de Puig-agut, núm. 22, 1903, p.49
5 Podeu llegir la el certificat de la declaració signada d’aquesta curació a: El Faro de Puig-agut, núm. 22, 1903, p.48

Una efemèride per revifar la memòria

2010-02-10T12:34:00.000+01:00

Una efemèride a tenir en compte s’esdevindrà el proper any 2011, concretament el 18 de febrer. En aquesta mateixa data de l’any 1886, farà 125 anys que es va beneir i inaugurar el temple de Puig-agut. I ens diuen les cròniques que va ser el primer temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús d’Espanya, segons un rescripte del papa Lleó XIII. Va presidir-ne la benedicció el bisbe Morgades.

Puig-agut, situat al punt més alt del municipi manlleuenc, ha estat i és encara un referent de Manlleu, Torelló i Sant Martí Sescorts. La seva esvelta construcció encimbellada dalt del turó on conflueixen els termes dels tres municipis, forma part del paisatge quotidià on convivim tots plegats i encara que la concentració de la seva gent al santuari no és nombrosa, sí que és constant el degoteig de visitants portats per la seva devoció, per la bellesa de tot l’entorn o pel simple plaer de fer esport o passejar. A les celebracions eucarístiques mai hi manquen els fidels devots. D’acord que amb poca gent el temple és ple, però en el seu interior, sempre trobareu unes petites flames que testimonien la presència dels fidels que mantenen el caliu; el que cal és revifar-lo més encara.

El fundador d’aquesta publicació, la primera que es va editar a Manlleu, Ramon Madiroles li va posar un epítet ben escaient, el far, El Far de Puig-agut. Amb la condició de far, aplicat a Puig-agut, se li volia donar un sentit metafòric, per ser un punt d’orientació, de guia espiritual. Així ho entenia mossèn Lluís Masoliver, sacerdot que alguns manlleuencs encara recordaran, Aquest mossèn volia col·locar al cimbori de Puig-agut una llanterna amb moviment circular visible a tota la contrada, com una invitació a la pregària.

Ara, des del nostre butlletí, l’intent de la Pabordia és desvetllar la memòria perquè, pel febrer de l’any 2011, la celebració dels 125 anys del santuari de Puig-agut, sigui d’agraïment i lloança al Sagrat Cor de Jesús i d’homenatge als fidels que han fet possible la seva existència fins als nostres dies.

Àlex Roca

Noticiari

2010-02-10T12:33:00.002+01:00

Darrerament, entre altres donatius, se n’ha rebut un de 200 € i un altre de 100 €. També cal fer esment d’una guardiola trobada dins el santuari amb 39,77 €.

En el transcurs de la passada tardor es va procedir a l’arranjament de les diferents vessants de la teulada del santuari, amb un cost de 2.000 €.

Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.80000694386 o a la caixeta del santuari.

Necrològiques

2010-02-10T12:30:00.001+01:00

En el transcurs dels últims tres mesos ens han deixat tres ferms col·laboradors de la pabordia de Puig-agut. Tres amics que amb poca fressa aportaven el seu gra de sorra per la bona marxa del santuari.

El passat mes de novembre ens deixava en, Pere Costa i Cabanes. Acostumats arribar a Puig-agut i veure l’entorn curosament arranjat, era la tasca que duia a terme el bon amic Pere. Ell, sempre amatent, tenia cura des ornaments naturals que envolten el santuari.

També el mes de desembre ens deixava en Joan Domènech i Costa; formava part de la pabordia i actualment resident a Torelló on tenia cura de la distribució del nostre butlletí, especialment a les parròquies.

I el passat mes de gener va morí en Francesc Torrents i Estragués. En Francesc va ser un dels puntals en la restauració de Puig-agut l’any 1988 i fins a la seva mort un col·laborador infatigable i enamorat del santuari. Pel seu recordatori va deixar escrit aquest breu, però expressiu poema:

Vola lliure el meu esperit,
d’una serralada a l’altra.
Si perdo la llibertat
jo no crec que duri gaire.
I quan la terra em reclami,
adolorit per deixar el món,
pensaré que a les altures
trobaré un món millor.

Quico

Des de aquest butlletí, el més sincer condol als familiars dels finats de la pabordia i devots de Puig-agut.

Manlleu, Núm. 85. Desembre de 2009

2009-12-07T14:04:00.001+01:00

LA NADALA (Jacint Verdaguer)

2009-12-07T14:01:00.002+01:00

D’un roser a l’ombra,
d’un roser de maig,
n’ha florit un lliri
la nit de Nadal.

Bonica és la rosa,
més ho és el ram,
més ho és el lliri
que floreix tot l’any.

Les fulles són verdes,
lo calze n’és blanc,
la mel de son calze
n’és mel celestial.

Abelles que el besen
són angelets sants;
Angelets lo volen,
pastorets l’hauran.

Los tres Reis arriben
sols per olorà’l;
ja en veuen la Verge
que el va amb plors regant.

¿De que plorau, Verge,
de què plorau tant?
-Perletes de l’alba
lo solen rosar,
i avui que és divendres,
són gotes de sang.

Lliri que floreixes
la nit de Nadal,
ai! allí al calvari
com t’esfullaran!

Bonica és la rosa,
més ho és el ram,
més ho és el lliri
que floreix tot l’any.

L’ORIGEN DEL PESSEBRE

2009-12-07T13:58:00.001+01:00

L’origen del pessebre cal trobar-lo en les escultures i pintures que curullaven les catedrals i esglésies i que servien per explicar als fidels menys instruïts les creences cristianes. És considera com a primera representació el segle II, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava ja la Verge Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. El pessebre més antic que es coneix data del segle III al monestir alemany de Füsen.

La primera representació a Catalunya del naixement apareix a començament del segle IV a la catedral de Barcelona. També les representacions cristianes que apareixen en forma de relleus als sarcòfags romans del segle VI que són escenes del naixement, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpides a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l’any 1223 que Sant Francesc d’Assís va fer una representació del naixement al voltant d’una menjadora d’animals, considerada per molts l’origen del pessebre.

Al segle XVI, les autoritats catòliques més tradicionals van voler fer front a la Reforma protestant amb el Concili de Trento impulsant cultes nous, com ara una rememoració del naixement en una part de la casa. El pessebre més antic del qual es té coneixement es va fer a Praga l’any 1562. A Catalunya, les primeres figures no arriben fins al segle XVII, però al XVIII ja hi ha notables escultors com el murcià Salzillo, els catalans Vallmitjana i Amadeu o els valencians Josep Esteve i Josep Ginés els que crearien imatges que posteriorment servirien com a model per a altres representacions.

Una particularitat del pessebre a Catalunya i el País Valencià és la figura del caganer i que actualment representen a diferents personatges populars.

“wikipedia.org/wiki/pessebre”

EN MADIROLES

2009-12-07T13:57:00.002+01:00

EL MEU NADAL

2009-12-07T13:55:00.001+01:00

Voldria dir-vos que el meu Nadal no és el 25 de desembre.

Fa molt de temps, que vaig decidir que cada vegada que em trobaria amb una persona havia de ser per a mi com trobar-me amb aquell Infant de Nadal, que un dia va ser noi, després jove, després un home adult i madur.

Sempre que em trobo amb algú, voldria que fos Nadal, un moment en què el nostre cor humà –el seu i el meu- s’obrissin de bat a bat a quelcom més que els nostres negocis, problemes o banalitats de la vida, per descobrir –sentir junts!- el batec de Déu en la nostra vida.

Però em sento molt lluny d’haver-ho aconseguit. Mai, com en aquest dia de Nadal, ens desitgem tanta felicitat. És que aquest Nen de Nadal ha vingut per fer-nos feliços, no només en aquestes festes.

Durant tot l’any, però escandalosament en aquests dies, la societat de consum se n’aprofita per vendre a la gent la felicitat el preu del sabó del bany. La publicitat proposa la felicitat a qualsevol preu. La gent compra i consumeix i sembla feliç.

Però la felicitat no es compra.

Quin és el secret de la felicitat?

Busca la felicitat i mai no la trobaràs. Perquè no és a fora, no és enlloc, és en tu.

Oblida’t de tu mateix i viu per als altres.
I un dia la felicitat estarà a casa teva
I en el teu cor.

Un dia, Déu va concedir a un seu devot les tres gràcies que més desitgés en aquesta vida. El primer que va demanar aquest devot va ser que la seva dona és morís per poder casar-se amb una altra de més jove i bonica. Però, al funeral, tot eren elogis de la difunta. Aleshores el devot s’adonà de la seva ceguesa: no en trobaria una altra de millor.

Va demanar, dons, la segona gràcia: que ressuscités la seva esposa i ja no gosava demanar la tercera gràcia per por d’equivocar-se. Llavors Déu li suggerí: “demana la gràcia de reconèixer la part bona que tenen les coses i les persones que t’envolten”

Sí, el veritable art de viure, el secret de la felicitat, consisteix a acceptar, a abraçar la vida tal com és. A més, la felicitat a la terra mai no és perfecta. Té tantes facetes, que sempre en falten algunes. S’ha de saber i tenir en compte que és així. No miris les parts de felicitat que et falten: sigues feliç amb el que tens. No esperis a un altre dia per ser feliç: sigues feliç avui mateix. Viu per als altres. El secret de la felicitat és en tu mateix. Aquest és el Nadal que jo vull. És el que us desitjo a tots de tot cor.

Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

FA UN SEGLE DE LA PRIMERA PEDRA DE LA CASA 'FASCÍMIL'DE LORETA A PUIG-AGUT

2009-12-07T13:51:00.002+01:00

Els projectes que Ramon Madiroles preveia a les seves terres al nord del terme de Manlleu no es limitaven al santuari de Puig-agut. A més del temple religiós dedicat al Sagrat Cor –l’única de les propostes reeixides- va concebre l’explotació agrícola i la deu d’aigües medicinals, de la construcció d’un balneari al costat de la seva masia mil·lenària; Madiroles, també, va iniciar una curiosa i poc coneguda construcció: la rèplica de la Casa de Loreto envoltada de tretze oratoris.
La tradició que envolta Loreto, ciutat italiana propera a la mar Adriàtica, diu que, el 1294, uns àngels van transportar-hi la casa de Natzaret on va esdevenir l’Anunciació de l ‘àngel Gabriel a la Mare de Déu. El fet llegendari va ser origen d’una devoció molt difosa, no només a Itàlia.
La devoció de Madiroles per la Mare de Déu i a la Casa de Loreto el va dur a establir lligams amb l’anomenada Congregació Universal Lauretana de la qual va arribar a ser nomenat ‘Guàrdia i Cavaller d’Honor’. Aquesta relació va comportar que oferís una part de les seves terres per construir el que es va anomenar “fascímil de la Santa Casa de Loreto” a la falda del turó del santuari en direcció a la masia de Madiroles.
El 10 de desembre de 1909, festivitat de la Mare de Déu de Loreto de fa justament un segle, es va col·locar la primera pedra d’aquesta singular edificació. Hi van assistir el zelador general i màxim representant de la congregació lauretana a Espanya, mossèn Llorenç Arbussà, que va oficiar una missa que presidia una imatge de la Mare de Déu de Loreto dins el temple de Puig-agut. Posteriorment es va beneir la pedra que va ser portada, en processó, al lloc on s’havia d’aixecar l’edifici. Aquell mateix dia, un grup de paletes van fer els fonaments i van aixecar els primers murs. L’obra, però, va restar aturada en aquell punt fins a la primavera següent.
Les previsions suposaven que s’acabaria ocupant una superfície de 10.500 metres quadrats. En el centre de l’espai es construïa la casa de Loreto i, al seu voltant, els tretze oratoris. Aquests, fruit d’una idea anterior de Madirolas, simbolitzaven les dotze promeses que Jesucrist va fer a santa Marguerite-Marie d’Alacoque i la que va fer al venerable Bernardo d'Hoyos.
L’oratori número 13, que havia d’estar dedicat al venerable Bernardo d'Hoyos , era el principal. Aquest havia estat projectat per August Font, el mateix arquitecte del santuari de Puig-agut, amb unes dimensions i característiques especials. La primera pedra havia estat col·locada el 8 de desembre de 1904. L’edifici no va anar més enllà d’aquest grau inicial ja que, segons el mateix Madirolas, “una desgracia imprevista, que obligó a salir de España al antes rico caballero, que se encargó de costear dicho Oratorio, ha sido la causa de no haberse aún levantado o construïdo”.
La resta del projecte, que també estava en mans dels donatius de catòlics de l’estat espanyol i d’Amèrica, no va anar gaire més lluny. Aquestes aportacions econòmiques no van arribar amb les quantitats que es preveien i, insistentment, es feia saber que mancaven 3.000 duros per poder-lo enllestir. La construcció principal, la casa fascímil de Loreto, no es va acabar mai; dels tretze oratoris que havien d’acompanyar-la només se’n van construir dos: el dedicat a la promesa XII, gràcies als donatius del gallec Manuel Amor i inaugurat a finals de juny de 1914, i el dedicat a sant Joan.
Aquests dos oratoris van restar abandonats, uns anys després, i van ser enrunats a principi de la dècada de 1990; aleshores,encara es podia veure la planta de la casa de Loreto.

Joan Arimany i Juventeny

Foto: Inspecció a les obres del “Fascímil” situada a la dreta i en primer pla. A l’esquerra, el primer dels oratoris. Al fons, el santuari de Puig-agut. Any 1910 (Lluís Coll)

Per més informació, vegeu:
“La primera piedra del Fascímil”. Dins: Mensajero Lauretano, any IV, núm. XII, desembre de 1909. Mataró, p. 407 i 408 [vegeu també altres números]

Madirolas i Bertrana, Joan. Pàgines viscudes pel polifacètic manlleuenc Ramon Madirolas i Codina. [Manlleu] : [l'autor], 2002. Treball inèdit [Volum dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu], p. 202 – 203

EL BOIX GRÈVOL

2009-12-07T13:46:00.002+01:00

Aquesta planta és l’estrella de la decoració nadalenca per la forma particular de les seves fulles ovalades, amb marge ondulat i punxes als extrems de color verd fosc intens i brillant i els fruits de color vermell també molt brillant. Però a causa de l’abús que n’hem fet, ha estat necessari catalogar-la com a planta protegida per preservar-la de la seva desaparició. És per això que la comercialització s’ha de fer de manera sostenible, i és permesa només si la procedència és de vivers. És costum utilitzar-lo com a referent de les festes nadalenques com a centres, corones, murals, plafons, safates i altres usos en gran varietat d’objectes com poden ser adhesius, targetes o teixits.

El seu hàbitat són els boscos dins l’estatge de les fagedes i alzinars, preferentment en llocs fresquívols Desafortunadament avui dia no és abundós a causa de l’acció de l’home que, a més d’utilitzar-lo con decoració nadalenca, n’ha abusat pe la duresa de la fusta i pel fet de ser molt resistent a la humitat i per tant a podrir-se. Com a planta medicinal, segons publicacions especialitzades, cal dir que les seves fulles i arrels tenen propietats diürètiques i que també serveixen per combatre processos infecciosos, com a purgant i tranquil·litzant. Els seus fruits, tòxics per a les persones, són bona menja per a diferents espècies del bosc. Arreu del món es comptabilitzen unes 400 espècies de la mateixa família. Si en comprem, cal saber que prové de cultius legals.

Àlex Roca

Manlleu, núm. 84 - octubre de 2009

2009-10-03T18:36:00.003+02:00

Esbós biogràfic d’August Font i Carreres, arquitecte del santuari de Puig-agut

2009-10-03T18:32:00.002+02:00

Serà el proper any 2010, concretament el 29 de desembre, quan es compliran 130 anys de la celebració de la primera missa a Puig-agut. Sis anys més tard, amb el santuari acabat, es procedia a la seva benedicció. És a partir d’aquestes dates que es poden anar encadenant tot un seguit d’efemèrides any darrere any per fer referència a diferents esdeveniments; el més normal, però, és fer coincidir un nombre d’anys molt concret per a les celebracions. El que segurament no sabem o hem oblidat és l’arquitecte amb el qual Ramon Madiroles va encarregar el projecte que havia de donar forma al santuari. L’escollit fou August Font i Carreres, nat l’any 1845 a Barcelona, on va morir el 1924, després d’una brillant tasca arquitectònica.

August Font i Carreres, arquitecte titulat el 1869, fou un professional de gran renom de finals del segle XIX i començament del següent. Fou deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona el 1883 i construí el seminari d’aquella ciutat. La seva activitat més rellevant, just acabada la carrera, va ser a la basílica del Pilar de Saragossa on va dirigir les obres de restauració i reforçament de la cúpula central. Del conjunt de la seva obra cal destacar la finalització de la façana i cimbori de la catedral de Barcelona, de la plaça de braus de les Arenes, el palau de Belles Arts de Barcelona, avui desaparegut; l’església de la Caritat de Barcelona i la basílica de Vilafranca, entre altres importants obres. Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i catedràtic de l’Escola d’Arquitectes de Barcelona. Li foren encomanades nombroses i importants reconstruccions i restauracions.

La comanda per part de Ramon Madiroles per a la construcció del Santuari de Puig-agut fou molt ben rebuda per August Font, donada la seva tendència al neogòtic i pel fet de la dedicació com a copatrona, a la Mare de Déu de Lurdes. Aquest fou el motiu pel qual l’arquitecte donà certa tendència a seguir les línies de la basílica francesa. Ens dol, però, que tot i fer un acurat seguiment de la tasca d’August Font mitjançant biografies seves i molt especialment a través d’Internet, no hi hem sabut trobar cap referència a Puig-agut. Serà a partir d’ara que li podrem trobar. Sí que hem trobat, però, la que ens ha deixat el nét del fundador, Joan Madiroles i Bertrana.

Àlex Roca

Trobar sentit

2009-10-03T18:29:00.001+02:00

Penso que tots els humans estarem d'acord en això: L'home aspira radicalment a ser feliç. Hem estat creats per a la felicitat. Però ens cal afegir que l'home també ha d'aspirar a fer-se digne de la felicitat. Ara bé, ¿què és allò que em porta a ser feliç? Kant, el gran filòsof alemany, diu que :"La felicitat és la conseqüència del compliment del deure" I no obstant, l'home bo és feliç. Jo penso que allò que l'home cerca més profundament és de "Trobar un sentit a la seva vida". És aleshores que una persona troba allò que el farà feliç. Perquè la felicitat en si, no existeix. El que sí que existeix és que podem trobar un sentit a la vida que ens permetrà caminar vers la felicitat.

La persona també aspira a trobar-se amb un altre ser humà, amb un tu a qui estimar i ser estimat per ell. La realització d'un sentit a la vida i aquest trobament humà ofereixen a l'home el fonament per a la felicitat i el plaer.
Jo m'atreveixo a afirmar que la persona només es pot realitzar si troba un sentit a la seva vida. Quan la persona se sent fracassada o frustrada en no trobar un sentit a la seva vida, aleshores sorgeix el desig del plaer i el desig de poder.

Vivim en una època de "frustració existencial" i són sobretot els joves els qui se senten frustrats en el seu desig de trobar un sentit a la seva vida. Aquest buit existencial es manifesta en l'avorriment. Quanta joventut - i no joventut - s'avorreix, malgrat que només ha d'estirar el braç per a tenir-ho tot. Fins i tot el plaer i el poder l'avorreixen.

Sí, cada vegada hi ha més gent amb la sensació d'un buit interior, amb la sensació que la seva vida no té sentit, és absurda. La sortida del buit s'expressa amb el sexe, la violència, el poder, la droga, el prohibit...

Jo diria que el bé és tot allò que una persona fa per a donar un sentit a la seva vida. I el mal és tot allò que va contra la realització d'aquest sentit. Avui, més que mai cal educar els joves per a la responsabilitat. Ser responsable vol dir ser selectiu, ser capaç d'escollir. Si es deixa guiar només pels instints, mai no sabrà què ha de fer per a trobar un sentit. Ha d'aprendre a distingir allò que és essencial i allò que no ho és, allò que té sentit i allò que no en té. Però si es deixa portar només per l'instint, acabarà sent una joguina de la societat de consum que ha trobat la manera de fer diners explotant els instints animals de l'home (sexe, violència, poder, plaer...)

Ni jo, ni ningú no pot dir-te a tu quin és el sentit de la teva vida. Només tu pots trobar-lo. Però sí que puc dir-te que la vida té sentit. Sóc jo, ets tu, és cadascú que ha de donar un sentit a la seva pròpia vida. Quan l'has trobat, tens el fonament i la base per a ser feliç. I encara més: passi el que passi, aquest sentit que hem trobat es queda sempre. Perquè la vida té un sentit en totes les circumstàncies i situacions, fins i tot en el sofriment i la mort.

La persona corrent troba un sentit en el treball humà, en fer una experiència, en estimar algú, i fins i tot en una situació desesperada que el sorprèn. El més important és l'actitud amb què afrontem el nostre destí inevitable. Hem de dir que hem nascut per a donar un sentit a la nostra vida. Quan l'hem trobat estem en el camí de la felicitat.

El Bon Lladre, a la Creu, se'n adona que tota la seva vida no ha tingut sentit. Al moment que mira Jesús i li demana: "Jesús, recorda't de mi", en aquest instant recupera tot el passat i dóna un sentit total a la seva vida. Aquell seu acte d'amor al salva: és Sant Dimas.

A l'hora de la mort, tota una vida malgastada pot retrobar sentit. Per què esperar a última hora?

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

En Madiroles

2009-10-03T18:28:00.002+02:00

La vida és

2009-10-03T18:26:00.001+02:00

Les malalties epidèmiques i la religiositat popular

2009-10-03T18:20:00.005+02:00

Ramon Madirolas i Codina, després d’aconseguir que l’any 1885 el terme de Manlleu fos dedicat al Sagrat Cor de Jesús, com s’esmenta en el número anterior d’El Far de Puig-agut, també ho va aconseguir amb de Torelló.
Madirolas va escriure, en data del 8 d’octubre d’aquell mateix any, una carta a l’Ajuntament de Torelló per tal que s’adherís a la iniciativa i considerés la possibilitat de sumar el municipi als territoris dedicats al Sagrat Cor. En aquesta carta, explica Fortià Solà a la seva Història de Torelló, Madirolas “addueix el testimoni de vàries ciutats franceses, les quals a aquesta pràctica atribueixen l’haver-se deslliurat del còlera i d’altres calamitats (1)”. Aquesta referència la llegim precisament ara, en el 2009, que en els darrer mesos els mitjans de comunicació han avisat, entre comentaris de prevenció i avís, de l’arribada d’una possible epidèmia; l’anomenada grip A o Nova, causada pel virus H1N1, sembla que pot fer estralls entre la població. Per això pot ser interessant veure com els catalans del segle XIX, especialment en l’època de la construcció del nostre santuari, es prenien aquest casos de malalties especialment encomanadisses i com els eren motiu per expressar la seva profunda religiositat.
Esteve Gaja, en el seu llibre El Manlleu del segle XIX, comenta la incidència de les epidèmies en la societat d’aquell període (2). El 1809 el tifus va afectar una societat que vivia les conseqüències de la guerra del Francès i va provocar unes tres-centes seixanta defuncions sobre un miler i mig d’habitants. El 1834 el còlera es va fer present però sense provocar gaire desgràcia; aquesta epidèmia va retornar l’estiu de 1854 després d’un hivern molt cru; va deixar uns 150 morts respecte un global de 3.300 persones. Deu anys després, per la tardor, una greu epidèmia que es va qualificar de verola, va provocar diverses víctimes. El 1883 va ser, de nou, aquesta malaltia la que va provocar el traspàs de 83 manlleuencs. Va arribar a la població el 22 d’agost i, el període més dur, va acabar el 17 de novembre; un lleu rebrot va arribar el gener següent. Gaja explica com “en el curs d’aquesta epidèmia, Manlleu tingué el consol d’ésser assistit amb la presència del Sr. Bisbe de la diòcesi, qui visità diversos malalts i aquest gest fou d’allò més ben vist (3)”. El bisbe Morgades, precisament, havia vingut a la nostra població amb motiu de la col·locació de la primera pedra del nostre santuari de Puig-agut.
Un any i mig després, el 1885, el còlera va tornar a sacsejar la vida manlleuenca i aleshores va produir la mort de 30 o 40 persones. El primer difunt produït per la passa va ser el 10 d’agost i l’Ajuntament va suprimir els balls de la Festa Major per evitar-ne la propagació i es va estar a punt de fer el mateix amb el de la Fira de Sant Agustí. Per la seva banda, Domènec Torrent i Garriga esmenta que, a finals de 1889, la grip va fer emmalaltir prop de 600 manlleuencs però cap mort (4). Ramon Puntí explica a Les generacions parlen com van viure aquest període les manlleuenques i manlleuencs: “les famílies, matí i tarda, fregaven amb zotal les cases de manera exagerada. Algunes persones, a causa d’això, tardaren un temps o tota la vida sense sentir l’olor de les coses (5)”.
Les successives malures, en aquell temps, no estaven acompanyades de l’atenció sanitària i dels quals gaudim ara ni de les efectives mesures de prevenció que es promouen. Potser per aquets motiu, com devia manar la tradició, la resposta es cercava al cel i en els designis de la divina Providència. El 1854, després de la fuetada del còlera van prometre i complir, en vot de poble, edificar una ermita a sant Jaume com Manlleu havia tingut anteriorment. El 1884, recordant aquesta acció i els seus efectes benefactors, lligant-la a la figura de sant Jaume –copatró de Manlleu- li van construir una fornícula al carrer que li era dedicat. I en acabar l’epidèmia del còlera de 1885, el 8 d’octubre, l’Ajuntament va fer cantar un solemne Te Deum en acció de gràcies (6). Per algun motiu semblant, tot i que en data desconeguda, sembla que van ser col·locades les imatges de la Mare de Déu dels Àngels al carrer del Pont i la Mare de Déu del Carme del carrer de Vendrell.
No ens ha de sorprendre, per tant, que fos present en l’ànim general de la població que vivia en la dècada de 1880 allò que el mateix Madirolas havia dit de França: que el Sagrat Cor de Jesús protegia la debilitat humana i vetllava per la salut dels pietosos fidels.

Joan Arimany i Juventeny

Biliografia:
1 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, volum. 2, p. 221
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 75 – 77
3 Gaja, íbid, p. 774 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 114.
5 Puntí, Ramon. Les generacions parlen: biografia "Cal noi Ramon" Manlleu, 1745 a 1930.[Vic: COPIVIC], 1978, p. 135
6 Gaja, ídem

Noticiari

2009-10-03T18:16:00.003+02:00

Una necessitat urgent pel manteniment del santuari és la renovació de les diferents vessants de la teulada amb un pressupost de 6.000 €. Properament es reunirà la Pabordia per estudiar les possibilitats de finançament. En el proper butlletí de Nadal s'informarà de la qüestió.

Entre altres donatius, se n'ha rebut un de 100 €. Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.

Manlleu, núm. 83 - juny de 2009

2009-06-12T09:25:00.003+02:00

EL TERME MUNICIPAL DE MANLLEU VA SER DEDICAT AL SAGRAT COR DE JESÚS EL 1885

2009-06-12T09:21:00.002+02:00

La devoció al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga. Ja al segle XIII, diu la Gran Enciclopèdia Catalana (1), a partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75). Un segle després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.

La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons el doctor en periodisme Salvador Alsius, la representació de l’efigie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX i al bisbat de Vic són indissociables d’aquesta devoció els noms dels bisbes Josep Morgades i Gili (que va ocupar el primer lloc de la diòcesi entre 1882 i 1899) i el seu successor Josep Torras i Bages (bisbe de 1899 a 1916).

El bisbe Morgades, en l’orientació marcada per Lleó XIII, va promoure, en paraules de l’historiador, “la regeneració religiosa de la societat mitjançant la presència més activa de l’església davant la població i els governants” i va procurar una “mobilització doctrinal i devocional a nivell popular” entre la qual es comptava amb manifestacions de religiositat popular (4). En aquest sentit, recorda el mateix historiador, el bisbe va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet per primera vegada vuit anys abans (5).

Morgades va comptar, en aquest empresa per difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús, amb la col·laboració de Ramon Madiroles i Codina. Aquest va impregnar la seva actuació, exemplificada en el santuari de Puig-agut, amb la seva gran devoció al Sagrat Cor. Com recollia el Correo Catalán (6), després de proposar el seu projecte als altres propietaris amb qui creia compartir els drets del turó, Madirolas va manifestar-lo al bisbe Morgades, que “acogió benévolo el proyecto, animó á sus autores á que lo realizasen cuanto antes”. D’aquí que, en l’acte de col·locació de la primera pedra, el 29 de desembre de 1883, es va comptar amb la presència del mateix prelat.
Així mateix, Madirolas va transmetre aquesta personal estimació pel Sagrat Cor a tota la seva capacitat d’influència. Per aquesta raó, el 10 de setembre de 1885, l’Ajuntament de Manlleu prenia dues decisions en sessió plenària: per una banda, preveia una dotació econòmica de 750 pessetes (ara serien 4,51 €) per a la construcció del santuari de Puig-agut; per altra banda, tal com consta a l’Arxiu Municipal, es prenia el següent acord: “por unanimidad consagrar esta Villa y término municipal al Sagrado Corazón de Jesús (que se venerará en el templo que se levanta en Puig-agut) a fin de que bajo el amoroso amparo de su tierno Corazón, podamos nosotros y nuestros descendientes vernos libres de todas las calamidades presentes y futuras y á su vez colmados de prosperidades” i acabava el text dient que “entiende este municipio atraer así las Bendiciones que augura León XIII (del Sagrado Corazón de Jesús) sobre esta Villa y comarca y en las cuales nos confirma con su Bendición Apostólica (7)”.

D’aquesta simbòlica però decidida actuació municipal en gaudim, encara ara, segle i quart després, amb la possibilitat d’honorar al Sagrat Cor de Jesús en cada visita al nostre santuari. En resten, també, múltiples mostres més modestes, més privades, escampades per tot el municipi. I és que Nostre Senyor, quan es va aparèixer a santa Margarite-Marie, va transmetre diverses promeses a qui li oferís culte; una d’aquestes promeses va ser la d’omplir de benedicció la llar on la imatge del Sagrat Cor fos esposada amb devoció (8). Segurament per aquest motiu, i com a prova d’estimació popular al Sagrat Cor, és present, en lloc destacat, a moltes llars de famílies manlleuenques. En aquestes es pot trobar la figura, generalment entronitzada, del Sagrat Cor, com també és freqüent copsar-la en forma de plaqueta de metall a l’entrada principal de moltes d’aquestes cases com a signe de benvinguda i acolliment.

Joan Arimany i Juventeny

Notes bibliogràfiques:
1 Udina, J.M.; Galtés, J. “Cor de Jesús, Sagrat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 193
2 “Sagrat Cor”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 240
3 Udina, J.M.; Galtés, J. Íbid
4 Figuerola, Jordi. “Regeneració religiosa i catalanisme: el cas del bisbe Morgades”. Dins. L’Avenç, revista d’història. Núm. 177, gener de 1994, p. 22
5 Figuerola, Jordi. El bisbe Morgades i la formació de l’Església catalana contemporània. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994, p. 156 i 157 (vegeu, especialment, la nota a peu de pàgina núm. 147)
6 Reproducció de la notícia “Un nuevo templo al Sagrado Corazón de Jesús” del Correo Catalán del 3 de gener de 1884 que es pot llegir a: Madirolas i Codina, Ramon. Discursos y narraciones. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p. 159 i 160
7 Arxiu Municipal de Manlleu. Actes de ple de l’Ajuntament. 1878 – 1893, governació 3, llibre 2. L’Ajuntament actuava sota la presidència de l’alcalde Pere Homs i consten com a regidors els també manlleuencs: Antoni Roqué, Josep Vilamala, Josep Poquí, Josep Sanglas, Josep Viladecans i Joaquim Baucells; signa l’acord Nicolau Prat en funció de secretari.
8 Alsius, Íbid.

En MADIROLES

2009-06-12T09:19:00.003+02:00

PASTOR

2009-06-12T09:18:00.000+02:00

Pensar la vida i no viure-la.
Pensar Déu i no viure Déu.
Amb filosofia no hi ha estrelles,
només hi ha idees.

Penso amb els ulls i amb les oïdes,
penso amb la boca i amb les mans.
Pensar Déu és veure i sentir,
fer-nos amables com l’albada.

La meva ànima és pura i no pensa.
És com un pastor de ramats.
Ramats de pensaments, de sensacions i d’emocions.
Jo pasturo el meu ramat.

No voldria ser una ovella, ni un anyell, ni un cabrit.
Vull ser pastor del meu ramat,
dels meus pensaments i emocions,
dels meus desigs i sensacions.

Estimo la flor perquè la penso?,
o bé perquè la miro i flairo el perfum?
Pots pensar Déu i no estimar-lo,
i estimar Déu sense pensar-lo.

Nedar i ser lliure, no tenir ni desitjar.
Un home així s’assembla a Déu.
Déu no pensa, sent, veu, toca.
Estimar és sentir i crear, i també és actuar.

He mullat amb llàgrimes el meu pa,
I he sentit els crits de tants dolors.
I ara et conec:
M’has fet entrar dintre la vida.

Davant aquest ara i aquí,
d’un capvespre esplendorós,
es fan amics goig i dolor,
i sóc feliç quan estan units.

Hi ha quelcom en mi, no sé què és,
però sé que és en mi.
Oh vida!, em fa dir.
Germanes i germans, no és la mort ni és el patir.
És la llum, i Vida és!
Vida eterna sempre amb mi!
I aquesta Unió em fa fel

Marcel Capellades
Sant Salvador

A LA FI TOT ARRIBA

2009-06-12T09:09:00.015+02:00

Una vegada més en Ramon Madiroles ens sorprèn. Ha estat rellegint la recopilació que va dur a terme el seu nét, Joan Madiroles i Bertrana, de tot allò que el seu avi va publicar a la revista, El Faro de Puig-Agut. Hi trobem referència a un projecte de carreteres que convida a entrar en el tema, pel fet que va ser el passat mes d’abril quan es va inaugurar la nova carretera que uneix les comarques de la Garrotxa i Osona per Barcons, un nou vial que, tot i la diferència per la distància en el temps, té la seva similitud amb el que va promoure en Madiroles. Fem-ne un repàs.

Era mitjan gener de l’any 1901 quan a les set d’un matí en Madiroles i el seu amic, Lluís Coll Espadaler, van emprendre a peu el camí de Manlleu a la Vola, coll de Barcons, Joanetes i Olot. Una distància prou important perquè pernoctessin a Olot i fessin el camí de retorn el dia següent. En Lluís Coll era de Sant Quirze de Besora i va residir molts anys a Manlleu on exercia d’aparellador a l’Ajuntament, d’aquí l’amistat amb Madiroles. Aparentment, aquesta excursió era per gaudir de la natura ja que els paratges eren i, són encara, prou encisadors i així ho manifestaven satisfets de la seva contemplació, ja de retorn a Manlleu. No sembla casualitat, però, que en Madiroles, un any més tard, el 4 de febrer de 1902, valent-se de l’amistat amb alguns parlamentaris de l’Estat Espanyol i el suport del general Weyler, presentes al Congrés de Diputats un conjunt de millores per a la comarca d’Osona i especialment un projecte de carretera per unir Osona amb la Garrotxa.

Aquest projecte, segons plànol confeccionat per l’Espadaler, aprofitava el tram de carretera que s’havia inaugurat amb el suport de l’Ajuntament manlleuenc l’abril de 1895 entre Manlleu i la font minero-medicinal de Madiroles i havia de continuar per la Vola, coll de Barcons, les Preses i Olot. De fet, part del traçat aprofitava un antic projecte que havia d’enllaçar Sant Quirze de Besora amb les Preses, el qual no es va dur a terme. Es feia constar que el plànol presentat només era orientatiu, ja que havien de ser els enginyers de l’Estat els que l’havien d’elaborar. Durant l’any 1902 es van adherir al projecte els ajuntaments de Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Vidrà, Joanetes, La Vola i Vic, que va fer-ho el gener de 1903. Quant a Manlleu, a més d’adherir-s’hi, també cedia tots els drets que podia tenir del tram de carretera que s’havia inaugurat l’any 1895 fins la font de Madiroles.

Per les fonts consultades no hi ha noticia de si la proposta fou o no acceptada; per aquest desconeixement però, cal pensar que el projecte degué quedar arxivat en algun racó, dissimulat pel polsim, segurament a causa de la inestabilitat governamental de l’època. El cas és que el projecte era prou vàlid per tenir-lo en consideració, són moltes les carreteres que s’han fet per superar depressions de carenes pel transitar d’una vessant a l’altre, la recent inauguració així ho confirma. Evidentment que en Madiroles no va pensar en foradar la muntanya, només hagués faltat això; o potser sí va pensar-hi, aneu a saber.

Àlex Roca

NOTICIARI

2009-06-12T09:05:00.001+02:00

Per una millor divulgació del butlletí, també es pot trobar per Internet a l’adreça següent: “elfardepuig-agut.blogspot.com”. També a la web de les parròquies de Manlleu “parroquiesmanlleu.net”

Pel manteniment del santuari i l’arranjament del seu entorn, cal crear un equip de voluntaris. Les persones amb temps disponible i que voguin col·laborar, poden posar-se en contacte mitjançant una nota a la bústia del Santuari o amb la pabordia.

Recordem que es poden fer donatius pel nostre Santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.

Manlleu, núm. 82 - febrer de 2009

2009-02-05T12:17:00.004+01:00

Foto X. Valls

LES AIGUES MINEROMEDICINALS DE MADIROLES

2009-02-05T12:08:00.006+01:00

Durant la segona meitat del segle XIX i fins ben entrat el XX van proliferar els balnearis, establiments de banys d’aigües termals i més especialment de caire medicinals i on també hi havia hostatgeria. Molts d’aquests balnearis, situats a redós de zones muntanyenques de privilegi i de gran bellesa, eren freqüentats per col·lectius benestants de la societat europea, però també n’hi havia de més modestos en llocs prou escaients, normalment apartats de les gran ciutats. Les propietats medicinals de les aigües venien avalades per les anàlisis practicades i unes o altres eren recomanables com a banys i per beure segons la malaltia.
Va ser idea de l’inquiet manlleuenc, Ramon Madiroles, fer analitzar una deu d’aigua existent prop de la seva propietat que de temps era coneguda per la gent de la rodalia i a la qual se li atribuïa propietats terapèutiques. Amb la finalitat d’aïllar la deu d’un torrent proper i buscar un major cabal va fer-hi fer excavacions i la deu va sorgir abundosa. El resultat de les anàlisis van animar el promotor a donar-los a conèixer mitjançant revistes i periòdics de l’època, així com també recollir l’opinió de diferents doctors, entre els quals hi havia l’eminent doctor Robert, catedràtic de la Universitat de Barcelona, el qual en una certificació autògrafa ratifica les qualitats medicinals que ja havia analitzat la Societat Farmacèutica Espanyola.
Una altra qüestió a resoldre era l’accés; Madiroles ho va plantejar a l’Ajuntament de Manlleu, llavors presidit per Ramon Albanell, i va presentar un acurat informe de les particularitats del projecte de carretera per accedir a la font i hostatgeria. El consistori va nomenar una comissió per estudiar la conveniència de construir la carretera sol·licitada per Madiroles. La comissió va interrogar persones que havien seguit un tractament amb les aigües de la font; també es va consultar els facultatius que les havien analitzat i uns i altres van coincidir en afirmar el seu valor terapèutic. La premsa de l’època també se n’havia fet ressò, comparant el brollador de Madiroles amb el Vichy Català. En data 25 de juny de 1885, segons consta a l’Arxiu Municipal, Governació 3, llibre 1, va ser la Corporació Municipal que va prendre l’acord de concedir tot l’ajut que li fos possible al promotor del balneari. La carretera es va construir partint d’un punt de la ja existent entre Manlleu i Torelló, vorejant l’ermita de Sant Jaume; l’import dels terrenys van ser pagat entre l’Ajuntament i en Ramon Madiroles i la seva inauguració es va escaure el 15 d’abril de 1895 amb la presència del general Weyler llavors capità general de Catalunya.
Les instal·lacions de la font, però, per les notícies que tenim, devien estar en funcionament el febrer de 1886 que és quan el bisbe Morgades va beneí l’establiment de les aigües i aquell mateix dia es va inaugurar el restaurant en un nou edifici, que bé podia ser l’hostatgeria, ubicat a la casa pairal de Madiroles. Tot i que no hi ha dades que facin referència al temps que va estar en servei el balneari i hostatgeria, sí que tenim informació que avalen la seva existència. El doctor Joan B Parcet, president del col·legi mèdic de Mataró i d’ancestrals arrels manlleuenques, va demanar passar uns dies de l’estiu del 1886 a l’hostatgeria de Madiroles amb la seva família. També cal fer esment del premi obtingut per les Aigües de Madiroles a l’Exposició Universal d’Anvers l’any 1885.
És aquest un episodi més del polifacètic Ramon Madiroles i que gràcies a la recopilació que va fer-ne el seu net, Joan Madiroles i Bertrana, mitjançant el buidat de la publicació d’ El far de Puig-agut de les diferents èpoques, ha arribat als nostres dies.

Àlex Roca

EN MADIROLES

2009-02-05T12:07:00.000+01:00

S’ASSEMBLA A DÉU

2009-02-05T12:04:00.000+01:00

Si avui hagués d’explicar què és la Quaresma, diria que són aquest 40 dies abans de la Pasqua en què ens esforcem per a conseguir un cor misericordiós i bo. Un sant del segle IV, St.Basili, diu: T’assemblaràs a Déu quan siguis bondadós. Entre totes les coses més boniques i atractives d’aquest món hi ha la bondat d’una persona. Per què ens atreu tant una persona bona? Senzillament, i ja ho he dit, perquè s’assembla a Déu.
El cristià, sempre, però sobretot en aquest temps de Quaresma, és aquell que s’esforça per ser un cor compassiu. Compassió vol dir “patir-amb” (cum-passió), sentir el dolor de l’altre, la pena de l’altre, plorar amb el qui plora, saber posar-se en la situació de l’altre.
Quan ets compassiu se t’obre el cor de bat a bat, la llum de la innocència entra dintre teu i pots veure l’altre tal com és. El veus tal com una mare veu el seu fillet.
Només Déu ens veu tal com som. Nosaltres veiem els altres des de la nostra foscor; per això els veiem egoistes, mentiders, dolents... Només la compassió dóna aquella llum que és comprensió, perdó, misericòrdia.
Dir misericòrdia = un cor per a tota misèria. Això és la compassió. Comprenc, acullo, no judico, sinó que sé acceptar les misèries dels altres, perquè sé que experimento com Déu Pare comprèn i acull les meves misèries i no em condemna mai, ni em judica.
La compassió, la misericòrdia, el perdó són les riqueses que portem a dins. Si anem per la vida sense explotar les riqueses que portem a dins, mai no serem cristians.
“De què vas per la vida?”, diuen els joves. Sí, rebràs d’allò que dones.
El món necessita molta compassió.

-El cor egoista es torna generós.
-El cor tancat s’obre a l’amor.
-El cor ple de por s’obre a la confiança.

Això és un home bo: es dóna, estima, confia. Un home així transforma la seva llar, un poble, una nació.
La Quaresma ens convida a provar-ho.

Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

UNS GOIGS INÈDITS DEDICATS AL SAGRAT COR DE PUIG-AGUT

2009-02-05T12:00:00.006+01:00

Els devots del Sagrat Cor de Puig-agut deuen conèixer prou bé els Goigs a honor del Sacratíssim Cor de Jesús que en el seu moment van escriure mossèn Ramon Roca i va musicar mossèn Lluís Brugarola. Són els que encara es canten en les celebracions que tenen lloc al nostre santuari i que reciten:

“Puix d’aquest cimal bellíssim
demaneu adoradors:
De Jesús Cor amantíssim
convertiu els pecadors”

Hi ha, però, d’altres goigs o, més aviat, poemes en format de goig que també són dedicats al Sagrat Cor de Puig-agut però que resten inèdits i que estan recollits en un preciós volum (1).
El 1890, l’associació Centre Català de Manlleu va organitzar un certamen literari, a l’estil de ‘jocs florals’ per la Festa Major d’aquell any i que van assolir un cert renom que fins i tot van dur-los a ser anunciats en un breu article a La Vanguardia (2). Entre els premis als quals podien optar els participants hi havia “un hermós mapa clixé de metall de la plana de Vich, y simbólich de sas hermitas”; era ofert per Ramon Madirolas i Codina “als més inspirats Goigs al Sagrat Cor de Jesús, cantant los favors y gracias que derrama á sos devots desde’l Santuari de Puig.agut (terme de Manlleu)”.
Sens dubte es tractava de l’intent del promotor del santuari, Ramon Madirolas, quatre anys justos després de la inauguració de l’edifici, de dotar-lo amb una exclusiva producció literariomusical, com uns goigs, propis de la devoció popular.
La participació a tot el certamen literari va ser molt diversa i de gran qualitat. Domènec Torrent i Garriga, que actuava de secretari del jurat i que, a més, va ser premiat amb l’esbós del que seria la seva principal obra Manlleu, croquis para su historia, deixava constància de la importància de l’acte: “la festa que celebrem avuy té més trascedencia de la que apareix á primera vista” i indicava que “ella es la fita que senyala lo avens realisat per lo catalanisme en menos de mitx segle”.
El premi per a la composició dels goigs al Sagrat Cor va ser per a mossèn Josep Pont i Dalmau amb l’obra titulada Goigs en llohansa del Cor de Jesús i que començaven dient:

“Cor de Jesús, esperansa
del pobret, del trist mortal:
Qui’us invoca ab confiansa
se veu lliure de tot mal”

El jurat va considerar que “tenen un sabor popular y una senzillesa qual responen á eixa classe de composicions”.
També van ser atorgats dos accèssits. El primer va ser per als Goigs al Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut que va ser qualificat “de metro original, rica versificació y de un català castís y de bona mena”. L’autor era Francesc de P. Masferrer i Arquimbau i deien:

“De Jesús ¡oh Sagrat Cor!
¡mar d’amor!
Per l’amor al mon vençut
mirau desde Puig-agut”

Finalment, va ser concedit un segon accèssit a Joaquim Albanell per l’obra “Goigs del Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut, terme de Manlleu” que el jurat va considerar una “composició ben escrita, de vers natural y apropiada al objecte perque fou dictada”. La primera estrofa feia:

“Desd’esta hermosa capella
dedicada al vostre Cor:
Tiraunos una centella,
bon Jesús, del vostre amor”

Finalment, també es va donar un segon premi a Josep Casas i Reig del qual no ens ha arribat l’obra, així com hi ha constància d’almenys dues aportacions més al premi ofert per Ramon Madirolas.
És, sens dubte, remarcable com el nostre santuari, pocs anys després de la seva inauguració, va despertar la inspiració de notables literats que li van voler dedicar les seves devotes paraules.

Joan Arimany i Juventeny

Notes bibliogràfiques:
1 Certamen literari de 1890. Centre Català de Manlleu. Vic : Estampa de Ramon Anglada, 1890, p. 241 - 252
2 “Notas locales”. Dins: La Vanguardia, Barcelona : La Vanguardia, núm. 1480, 13 de juny de 1890, p. 2

Manlleu, núm. 81 - desembre de 2008

2008-12-16T14:21:00.001+01:00

LA PRIMERA PEDRA DEL SANTUARI DE PUIG-AGUT

2008-12-16T14:19:00.000+01:00

El 29 de desembre d’aquest 2008 es compliran els 125 anys de quan es va col·locar la primera pedra de l’emblemàtic santuari manlleuenc de Puig-agut. Encara que és prou sabut, cal recordar que la construcció del nostre santuari es deu a Ramon Madiroles, un manlleuenc que va ser home públic, polifacètic i emprenedor. Al llarg de la seva existència el trobem relacionat i plenament compromès en nombroses iniciatives locals, de les quals algunes han arribat als nostres dies adaptades a les necessitats actuals; uns exemples són l’Hospital Sant Jaume, el col·legi del Sagrat Cor, la Joventut Catòlica, de la qual procedeix l’actual Teatre Centre i l’afer que avui ens ocupa, com és el promoure i dur a terme la construcció del santuari de Puig-agut. D’aquesta efemèride tenim una crònica gràcies a la recopilació feta pel nét de Ramon Madiroles, Joan Madirolas i Bertrana, i també del ressò que en van fer publicacions de l’època com El Correo Catalán, Revista Popular, Àncora de Mallorca i el Butlletí Oficial del Bisbat de Vic.

La crònica ens diu que era el dia 29 de desembre de l’any 1883, a les 11 del matí, quan el bisbe Morgades arribava a la cruïlla de la carretera de Sant Martí i el camí veïnal de la masia de Madirolas, on va ser rebut amb una salva de trabucs i fusells a càrrec del sometent i mossos d’esquadra. Acompanyat fins a la casa pairal de Madirolas, allà va ser complimentat per les diferents comissions convidades i especialment pels membres dels ajuntaments de Manlleu, Torelló i Santa Maria de Corcó, els tres municipis que termenejen en el lloc escollit per edificar el santuari. Tot seguit, amb acompanyament d’orquestra, la comitiva es va traslladar al punt més elevat del terme de Manlleu per a la col·locació de la primera pedra, on el bisbe va procedir a la seva benedicció i a introduir un tub en un forat del centre de la pedra, on hi havia l’acta de l’esdeveniment amb la signatura d’alguns dels presents, un exemplar de la Revista Popular i El Correo Catalán d’aquella data i algunes medalles. Es va cloure l’acte amb el parlament del bisbe Morgades, noves descàrregues del trabucaires i l’acompanyament de l’orquestra.

Sabem també que es va obrir una subscripció que van encapçalar els tres propietaris dels terrenys de l’entorn en el qual s’havia d’edificar el santuari i segueix una llarga relació de donants, entre els quals hi havia el bisbat de Vic, l’Ajuntament de Manlleu, diferents industrials de la vila i altres persones. Es van recaptar fins a 2.229 duros durant els primers tres mesos.

Fins aquí la informació que ens ha arribat de l’inici del santuari de Puig-agut.

Àlex Roca

EN MADIROLES

2008-12-16T14:17:00.002+01:00

ELS EXVOTS I LES PRESENTALLES A PUIG-AGUT

2008-12-16T14:08:00.003+01:00

La visita al santuari de Puig-agut, com passa en totes les ermites escampades per la geografia catalana, sempre sol comptar amb una mirada, entre la sorpresa i la intriga, a la paret dels exvots. Aquest espai sol estar ocupat per estatuetes de cera, generalment que imiten parts físiques del cos humà, i d’altres objectes de diversa tipologia; han estat oferts per alguna persona en gest d’agraïment –vers el Sagrat Cor de Jesús, la Mare de Déu de Lurdes o sant Josep, titulars dels altars del nostre temple- per un favor rebut a les oracions que li han estat adreçades.
Fina Parés (1), en tractar els exvots, diu que “la pràctica de lliurar un present a un personatge sagrat després d’haver rebut un ajut extraordinari és comuna a totes les èpoques, cultures i religions” i que “l’exposició d’aquests presents al costat del protector, de la seva imatge, representa un testimoni evident dels seus poders miraculosos”; així mateix constata que “és un costum que es manté, encara que no pas amb la intensitat de segles enrere ni amb les mateixes formes”. És així com en podem deixar constància actualment i contemplar-los.
La definició d’exvot del Diccionari català-valencià-balear, dóna compte de la connotació d’agraïment apuntada més amunt: “do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge (2)”. I en consonància amb el gest, en alguna ocasió també s’ha utilitzat el mot “presentalla” que, en la mateixa obra, es defineix com a “ofrena feta a una imatge religiosa en ompliment d’un vot o en acció de gràcies (3)”.
Aquest sentiment de gratitud és destacat per tots els estudiosos dels exvots, especialment per Joan Amades, que examinava aquesta actitud respecte d’altres de semblants: “l’exvot nostre, tal com avui el coneixem, té les característiques pròpies de l’ofrena cristiana, que cal fer precisament un cop obtinguda la gràcia perseguida (4)”. Igualment ho considera Joan Soler i Amigó quan defineix l’exvot com una “ofrena feta a la divinitat, una marededéu, un sant o una santa en compliment d’un vot o prometença per un favor rebut (5)”. I, esmentant R. Andree, aquest gest és situat “en oposició a les ofrenes i sacrificis gentílics, fets a les divinitats quan eren invocades com si per l’ofrena hom volgués temptar o subornar, sentit que volgué bandejar el cristianisme (5)”.
Els exvots poden tenir diverses formes i naturalesa. Soler els enumera en dir que un exvot “sol consistir en un ciri, una llàntia, una estatueta, un quadre descriptiu de favor, una reproducció en cera del membre del cos guarit, un objecte que tingui relació amb la gràcia rebuda, una fotografia de la persona afavorida, un romanço explicatiu del miracle, etc (6)”. Per la seva banda, Pep Vila (7), en estudiar els exvots metàl·lics, passa llista: “al costat dels ciris, les llànties sovintejaven petites estatuetes de cera, reproduccions de membres i òrgans del cos que tenien relació amb el favor rebut (cames, braços, ulls, orelles,...), cabelleres, objectes personals lligats amb la gràcia rebuda (bastons de caminar, crosses, aparells ortopèdics, robes d’infants, gorres militars, roba de casament, etc)”; més endavant esmenta “el petits retaulons toscament pintats damunt fusta, que, amb un marcat accent realista, narraven un miracle, la tornada venturosa d’una guerra, el guariment d’una malaltia, un part difícil, la sortida d’un tràngol a la feina” i no s’oblida dels exvots metàl·lics, als quals dedica el seu estudi, que qualifica com a “més difícils de veure i admirar” ja que “encara que la majoria són fets d’encuny, elaborats en sèrie, s’han perdut o dispersat per la seva mida (majoritàriament uns 10 cm)” per resoldre que “avui dia algunes fotografies, retrats de grups, dibuixos i postals amb una explicació al·lusiva, han substituït els exvots de factura clàssica”.
El nostre Puig-agut també és lloc on els exvots fan presència. El gest agraït, després de la gràcia rebuda per invocació a l’ajuda divina, ha anat cobrint un petit espai del santuari. En aquest lloc s’hi poden comptar objectes que concorden amb tota la tipologia exposada anteriorment: elements de cera de forma anatòmica, com cames, cors, pits, òrgans interns, figures humanes senceres i, fins i tot, una casa; abunden les fotografies del familiar estimat al qual hem desitjat els millors pronòstics; i, sobretot, es troben una munió de manuscrits sorgits de la mà creient que, en íntima relació, expressen els desigs i els neguits, el reconeixement i agraïment per les gràcies rebudes davant els atzars de la vida.

Joan Arimany i Juventeny

1 Vegeu l’apartat dedicat als exvots el capítol titulat “L’art popular religiós” de Fina Parés i Rigau Dins: Art de Catalunya, volum 13. Barcelona: L'Isard, 1997, p. 142 – 145
2 Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 5. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 683
3 Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 8. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 854
4 Amades, Joan. Els ex-vots. Barcelona : Orbis, 1952, p. 15
5 “Exvot”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 799 – 800
6 Soler, J. Enciclopèdia.... Íbid. p. 800
7 Vila, Pep. Els exvots metàl·lics. Dins: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLVI,. Girona: Universitat de Girona, 2005, p. 407 – 410

ADVENT DE L’AMOR

2008-12-16T14:05:00.001+01:00

Fa uns 2.470 anys, un home de Déu, el profeta Malaquies, va ser enviat per Déu mateix a dir un missatge al poble d’Israel. El profeta havia de corregir el poble dels seus errors i dels seus camins desviats, però abans, i primer de tot, havia de dir aquestes paraules de part de Déu:
“Us he estimat”, diu el Senyor.

Si avui jo havia de dir una paraula segura, de part de Déu, sobre el món, sobre cadascun de nosaltres, sobre tot home, dona o infant, sense cap mena de dubte, seria aquesta:

“Us he estimat”, diu el Senyor.

Però sabeu què va respondre aquell poble 460 anys abans de Crist?:

“En què ens heu estimat?”

Algú t’ha dit mai, a tu: T’he estimat?

Perquè no sentir-se estimat de ningú és el mal, el sofriment, la tristesa més gran del món. Quan algú et diu: “T’estimo”, sents, en el més endins de tu mateix, que no pots morir. Sents, sense saber-ho explicar, ni amb paraules ni amb pensaments, que l’amor és etern, que aquest amor mutu és per sempre.

Agafeu la persona més perduda, la més desferra del món, i estimeu-la fins que un dia us pugui dir: “Per què m’estimes? Aquell dia, aquella persona haurà canviat de dalt a baix. Ja no li caldran presons, ni reformatoris, ni càstigs, coses que no canvien mai ningú, sinó que encara el fan malbé més.

L’Advent és preparar el cor, obrir el cor, per sentir el gran missatge de Nadal:

“Us he estimat”

Què respondràs? Diràs, potser, com aquell poble:

“En què ens heu estimat?”

Encara hi som a temps, si no ho sabem. No saps en què t’estima, veient la vida? Perquè hauries pogut no existir. I néixer vol dir existir per sempre, eternament, per estimar i ser estimat.

“En què ens ha estimat el Senyor?” T’ho dirà la Nit de Nadal: “M’he fet home com vosaltres. Tant us estimo. He nascut com un nen petit per ser estimat i aprendre a estimar. Així podeu saber en mi el camí de Déu i de la Vida. Perquè aprengueu d’un home com l’home esdevé Déu en l’Amor”

Escoltaràs bé, aquella Nit Santa?

Pare Marcel Capellades
(Ermità de Sant Salvador)

NADAL PERDUT

2008-12-16T14:04:00.002+01:00

Si no canta el nostre cor
en sentir la Bona Nova,
canta en va l’angèlic cor:
“Glòria a Déu”, davant la Cova.

Si tot queda en un sonor:
Bon Nadal i Anyada Nova,
bona taula, havà i licor,
i bon vent i barca nova,
canta en va l’angèlic cor:
“Glòria a Déu” davant la Cova.

Si adornem el vedell d’or,
i tancats dintre la clova
fem el sord al clam i el plor
del que no té pa ni roba,
canta en va l’angèlic cor:
“Glòria a Déu “ davant la Cova.

Si en el nostre si no mort
l’home vell i no es renova,
i seguim guardant rancor
a qui ens passa a frec de roba,
canta en va l’angèlic cor;
no hem entès la Bona Nova.

Agustí Bernaus

Festa de la Mare de Déu del Pilar al Santuari. 12 d'octubre de 2008

2008-11-06T15:09:00.000+01:00

El santuari de Puig-agut està situat al punt més alt del terme de Manlleu (696 m) i molt a prop de la intersecció amb els termes de L’Esquirol – Santa Maria de Corcó i Torelló. El terratinent Ramon Madirolas i Codina (1856 – 1927) va promoure la construcció d’aquest temple entre els diversos projectes que va endegar, molts d’inacabats, per desenvolupar econòmicament les seves terres i relacionar-se socialment amb els sectors polítics i religiosos de l’època. La primera pedra va ser col•locada el 1883 i la inauguració va tenir lloc el 1886 amb la presència del bisbe Morgades. L’edifici va anar a càrrec de l’arquitecte August Font i Carreras (1846 – 1924) seguint el desig de Madirolas que recordés a la basílica francesa de Lourdes; d’aquí que el lloc popularment es recordi com Lurdes de Manlleu.El temple té tres altars: el principal és dedicat al Sagrat Cor de Jesús i els altres dos són dedicats a la Mare de Déu de Lourdes i a sant Josep. Aquestes dedicatòries no són gens casuals. Per una banda, Puig-agut, és considerat com el primer temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús; el bisbe de Vic Josep Morgades havia consagrat la seva diòcesi a aquesta figura dogmàtica el 1883, justament uns mesos abans de ser iniciada la construcció. Per altra banda, va ser en aquest any quan es va començar ja que s’acomplia el quart de segle des de les aparicions de la Verge a Bernadeta Soubirous, el 1858. Ramon Madirolas, gran devot d’aquesta advocació mariana, havia estat un dels primers osonencs a pelegrinar a Lourdes. En els goigs que se solen cantar en les festes del santuari no hi solen faltar els que li són dedicats i que contenen el següent vers que fa referència la ubicació geogràfica de Puig-agut: “Oh Verge Maria, mare de bondat, guardeu els tres termes del vostre veïnat”.El santuari de Puig-agut, en la seva història, ha estat objectiu de diverses peregrinacions que han partit de diferents llocs de Catalunya. Precisament, la primera de les quals es té constància és descrita per Àlex Roca en el seu llibre Manlleu, episodis d’ahir: “Va ser el 23 de setembre de l’any 1900, amb motiu de l’any sant, quan unes cinc mil persones es van congregar al santuari procedents de la majoria de poblacions de la Plana. Les parròquies de Manlleu, Sant Vicenç de Torelló, Sant Martí Sescorts, Vinyoles d’Orís i Torelló van organitzar processons des de les seves respectives localitats fins al santuari. Conten les cròniques que no hi havia record d’una tan gran concentració de gent en el terme municipal de Manlleu (1)”.

Podeu veure un petit reportatge videogràfic de la festivitat celebrada el 12 d’octubre de 2008

1 Roca, Àlex. Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 218