7.2.13

Núm. 98, FEBRER DE 2013

LOURDES I ELS QUATRE ELEMENTS PRIMORDIALS

Hi ha la teoria, ben antiga per cert, que atribueix a quatre elements (aire, aigua, foc i terra) l’origen del món i de tot allò que hi existeix. Josep Martí indica que “aquesta teoria la trobem a Europa des dels primers plantejaments dels filòsofs presocràtics (1)” als quals se sumà Aristòtil que va afegir un cinquè element: l’èter. Des de la filosofia grega, aquest postulat va impregnar diferents àmbits del coneixement humà fins que la ciència moderna va superar-lo (2).

Aquests quatre elements són presents amb força en la simbologia al santuari marià de Lourdes o Lorda i hi intervenen de manera conjunta i coincident. En forma i essència impulsen el missatge espiritual pel fet que el connecten amb les profunditats antropològiques de l’ésser humà.

L’eix pel qual gira el cosmos de Lourdes és, sens dubte, la cova, la gruta de Masabièla. La cova, segons José Antonio Pérez-Rioja al seu Diccionario de símbolos y mitos és “l’emblema del principi femení (3)”. La cova connecta amb el primer dels “quatre elements”: la terra. Pérez-Rioja vincula aquest element amb la “idea de la Terra com a mare engendradora” i, en la simbologia cristiana, posa en relació directa el símbol amb la institució eclesiàstica “que alimenta l’home amb la fe espiritual i l’abriga (7)”. I aquesta vinculació es fa més estreta quan la Mare de Déu, en l’aparició del 24 de febrer, va dir-li a Bernadeta: “Besa la terra en penitència per als pecadors (5)”.

Una vegada hi ha l’escenari posat, sorgeixen dos elements més. Tot i que són, aparentment, contradictoris, estan contínuament en joc en tots i cadascun dels peregrinatges que van a Lorda: l’aigua i el foc.

L’aigua i Lourdes són indissociables; ho són des de la novena aparició, el 25 de febrer. Bernadeta va rebre l’encàrrec de beure aigua d’una font que va fer néixer amb les seves mateixes mans (6). És la font que cada dia genera litres i més litres d’aigua on els peregrins beuen i on els peregrins es banyen.

L’existència de les fonts sagrades és un fet molt present en cultures cèltiques. Hans Biedermann relaciona aquestes fonts “amb la mare terra distribuïdora de dons(7)” i hi situa la veneració d’esperits benèvols; en aquest sentit no es pot deixar de pensar amb la figura de les “blanquetes” que Pep Coll situa a la seva novel•la Les senyoretes de Lourdes en l’escenari de la ciutat mariana (8). L’aigua, a més, era considerada, antigament, com a símbol de la resurrecció i de la vida. Serveix per rentar la brutícia física però també l’espiritual (9). No deixa de ser una forma ben explícita de retratar la funció que exerceixen els banys als quals se submergeixen, dia a dia, els peregrins de Lorda, malalts físics o espirituals.

I la flama de foc tremola al capdamunt dels ciris que porten els mateixos peregrins, ja des dels primers que van anar a la cova; els dipositen, un al costat de l’altre, com expressió d’un desig o en acció de gràcies. El foc, diu Pérez-Rioja, “era considerat pels antics com el més noble dels elements, el que més s’apropava a la divinitat i com una viva imatge del Sol (10) i li assigna la doble funció de purificar i de foragitar el mal.

Finalment, hi ha el darrer dels quatre elements: l’aire. Aquest és el que domina la resta ja que s’interpreta, com ja va dir el presocràtic Anaxímenes de Milet, que és el principi i essència de totes les coses (11). Per tant, l’aire representa, en el context de Lourdes, l’aparició mateixa de la Mare de Déu, la que provoca i convoca la resta d’elements. És curiós, a més, que Pérez-Rioja li posa en correspondència el color blau, precisament aquell que és present a la cinta que subjectava el vestit blanc de la Verge.

Joan Arimany i Juventeny

Notes:

1 Martí i Pérez, Josep. “Els quatre elements” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 7
2 “Elements clàssics” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elements_cl%C3%A0ssics [Consulta: 15 de juny de 2008].
3 Pérez-Rioja, José A. Diccionario de símbolos y mitos: las ciencias y las artes en su expresión figurada. Madrid: Tecnos, 1984, p. 149
4 Pérez-Rioja, José A. Íbid, p. 400
5 Laurentin, René. Vida de Bernardita. Barcelona : Herder, 2007, p. 71
6 Laurentin. Íbid, p. 71 – 72
7 Biedermann, Hans. Diccionario de símbolos. Barcelona : Paidós, 1993, p. 20
8 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008. Coll juga amb la possibilitat que la visió de Bernadeta sigui una “blanqueta” o ésser mitològic propi de la cultura de la zona i que és concebuda com a pobladora de la cova de Masabièla.
9 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 48
10 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 216
11 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 52



EN MADIROLES

SAL DE LA TERRA


En l’Eternitat podré conèixer aquelles persones que, fa milers d’anys, i per primera vegada en la història dels homes, van descobrir la meravella del foc i l’extraordinària utilitat de la sal. La llum i la sal la tenim a casa en abundància i tant com volem, i poca importància hi donem. Però per als nostres avantpassats, i fins per alguns pobles encara avui, la llum i la sal eren, i són, un bé dels més preuats. “Vosaltres sou la sal de la terra i la llum del món”, diu Jesús (Mt.5,13-14). El Mestre de Galilea no fa sermons sobre Déu, ni dóna lliçons magistrals sobre l’home. Esguarda la vida, contempla la terra i aprèn les lliçons del Creador. Què fa la sal? Dóna gust als aliments. I només te’n adones que hi és, o que hi falta, quan n’hi ha massa o bé massa poca. Però quan s’hi ha posat la mesura justa, no penses en la sal, ni te’n adones que hi és; només sents una cosa: que bo que és el menjar!

Nosaltres som la sal de la terra. Quan ens fiquem en la vida amb excés de potència –massa sal- la convivència esdevé tensa –salada- agressiva. I pot arribat a ser tan salada, que ja no tens ganes de menjar, de rebre, allò que t’és ofert. Però quan som tan poc presents a la vida de la família, dels amics, de l’església, de la societat..., aquesta vida, aquest conviure nostre esdevé tan fat, tan insípid, tan dessaborit, que tampoc tenim ganes de viure. Jo sóc la sal de la terra. Dóna gust la meva presència? Allò que dic, allò que faig, allò que sóc, i a on sóc, dóna gust? La gent em rebutja quan hi poso massa sal: vehemència, pressió, tensió, agressivitat, violència. Però tampoc m’aprecien quan hi poso poca sal: ni sentiment, ni tendresa, ni dolcesa, ni benignitat, ni perdó, ni amor. “Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt.5,13) A l’hivern, quan glaça, es tira sal als camins i carreteres. La sal descongela, perquè porta foc; crema. “Vosaltres sou la sal de la terra”.

Quan era petit, al celler de casa hi havia tot l’any el salador. La mare hi cobria amb sal la carn del porc que havíem matat per santa Llúcia. Hi havia cansalada tot l’any. La sal conserva els aliments. “Vosaltres sou la sal de la terra”. I avui es llencen les tradicions dels pares. Hem abandonat les antigues doctrines, i no hem sabut conservar la Saviesa que ens transmeteren sis mil anys de cultures mil•lenàries. En nom d’un futur nou hem trencat amb el passat. Novetat, sí; ruptura, no. “Ni ruptura ni continuïtat.” Això calia. La sal també serveix d’adob per a la terra. Ni tan sols se’m demana, aquí, de ser arbre o fruit. Només se’m demana de fer créixer, d’ajudar a créixer la terra. La vida m’ha posat en un lloc concret i amb unes persones concretes. Només se’m demana que les ajudi a créixer, que les empenyi, com un fertilitzant, a viure. Donar força i aliment perquè donin fruit. Mentre que nosaltres exigim fruits, resultats, beneficis, guanys, rendiments, productes, utilitat i profit. Fer créixer és més senzill, però costa de ser sal que s’enterra per donar vida.

Què en trec, però, de ser bona sal, si resto sol, si no em poso enlloc, no entro enlloc, no toco res ni faig res? Bona és la sal, bona és la vida que portes. I quan la dones, fins i tot quan és poca, la vida té un altre gust. Quan la sal i el menjar es relacionen amb mesura, que bo que és el menjar! Quan tu i jo ens relacionem amb harmonia, que bella que és la vida!

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

FENT MEMÒRIA DEL QUE HA ESTAT I ÉS ENCARA EL FAR DE PUIG-AGUT

El butlletí del santuari de Puig-agut té una llarga trajectòria. S’ha publicat sempre amb la mateixa denominació, El Far de Puig-agut. La seva publicació ha tingut tres èpoques ben diferenciades i amb una periodicitat irregular pel que fa a la seva aparició. Té la particularitat, però, de ser la primera publicació coneguda de Manlleu. Fem-ne un repàs.

El primer número va sortir al mes de gener de 1886 i tenia una periodicitat mensual, tot i que va acabar sortint només un a vegada l’any. Va tenir diferents formats i amb un nombre de pàgines irregular i s’editava a la Impremta Catòlica de Sant Josep de Vic amb caràcter bilingüe. La redacció era al mas Madiroles i el fundador Ramon Madiroles, però també en va ser el propietari, director i gairebé l’únic redactor, a excepció d’algunes, molt poques, col•laboracions. Se’n varen publicar 22 números, l’últim, a l’agost de 1903. Una col•lecció d’aquests números la podem veure a la Biblioteca Municipal de Manlleu.

Com a conseqüència de la maltempsada de la Guerra Civil el santuari quedà molt malmès. Per arrodonir el problema, l’any 1947 un llamp destrueix el cimbori. A iniciativa de mossèn Masoliver, Croses i Domènec, amb la col•laboració d’altres fidels, s’organitzà la rehabilitació del santuari. Tot i no poder determinar la data exacta, és llavors quan comença la segona època de publicació del butlletí a càrrec de mossèn Lluís Masoliver. Aquest consistia en un full ciclostilat que s’editava quan hi havia alguna celebració o esdeveniment al santuari. L’any 1983, amb motiu de la mort de mossèn Masoliver, se’n va interrompre la seva publicació. Tot i que se’n poden trobar alguns exemplars dispersos, no saben que hi hagi cap col•lecció complerta.

La tercera època, de la qual el present exemplar n’és continuador, es va començar a editar pel juliol de 1984. Amb el primer número es fa un reconeixement a la tasca de mossèn Masoliver i es fa referència a les intencions dels promotors encapçalats per en Francesc Pujol i Escalé. Aquest en va ser l’ànima fins al seu traspàs esdevingut l’any 1999. Ell en va ser l’impulso i el primer redactor i il•lustrador, però va tenir la virtut de saber buscar col•laboradors i quan ell va faltar, el butlletí va tenir continuïtat. Actualment se’n fan quatre edicions l’any, amb motiu de les festivitats de la Mare de Déu de Lourdes, Sant Joan, la Mare de Déu del Pilar i per Nadal.

En el transcurs del present any s’escaurà la publicació de l’exemplar número 100 el qual es preveu donar-li caràcter extraordinari. Fins aquí hem fet referència al butlletí, però aquest només n’és el portaveu. Puig-agut requereix una administració i té una pabordia i aquesta l’encapçala Xavier Valls. D’això en parlarem en un proper butlletí.

Àlex Roca

NOTICIARI


Informem als visitants de Puig-agut del nou servei de bar i entrepans a les dependències annexes al Santuari. El servei romandrà obert tots els dies excepte els dilluns, de 10 a 19 hores. Per informació o encàrrecs telèfon 652057027.

Ens permetem recordar que els donatius per cobrir les despeses de conservació i millores del santuari, es poden fer al compte de la Pabordia 2040.0010.28.8000694386 de l’entitat UNIM. També a les caixetes del santuari o algun dels membres de la Pabordia. Són els donatius dels fidels l’únic mitjà que fa possible el manteniment del nostre estimat Santuari

GOIGS DEL VEÏNAT DE PUIG-AGUT