12.12.12

MANLLEU, NÚM. 97, NADAL 2012

BETLEM



COSTUMARI NADALENC

Ha estat a través del llegat dels folkloristes com Joan Amades, Violant i Simorra, Aureli Campmany, entre altres, que coneixem un ample ventall del costumari nadalenc a Catalunya. Pel que fa a la nit de Nadal, aquesta meravellosa diada en la qual el món cristià commemora la vinguda del Déu fet home, abans i després de la missa del gall eren molts i variats els costums que hi havia en les diferents contrades del nostre país, ja fos a ciutat o a muntanya. Eren moltes les tradicions de les quals es fa memòria i en llegir-les, algunes podrien semblar irreverents si no fos perquè els principals protagonistes eren la jovenalla. Llegim-ne uns exemples:


Conta la tradició que els cants populars ja començaven mentre la gent jove es dirigia a l’església il•luminant el camí amb fanals, i si per a aquests ja era un divertiment, també en gaudien els grans. A llocs de muntanya era costum guarnir les esglésies amb brancatges i ramatge del bosc. S’hi penjaven papallones, ocells i flors de paper i en el moment de cantar el “Gloria in excelsis Deo” deixaven anar ocellets. Quant al significat de les neules, era creença de la gent, que representaven les teranyines que penjaven del sostre a la cova de Betlem. Aquest fet que es troba documentat en diferents llocs com la Seu de Barcelona, la parroquial d’Igualada, i altres, on es detalla diferents partides destinades a la compra de les neules per a la decoració, un costum que sembla ser ja es practicava al segles XV i XVI. i van tenir una llarga durada fins que a principis del XIX van ser prohibits. A les localitats de muntanya però, el protagonisme a la missa del gall entre els fidels corresponia als pastors. El dia de Nadal i la diada de la tosa de les ovelles eren els dos únics dies de l’any que els pastors feien festa. I per lliurar-los de les seves obligacions, els altres estadants engegaven els ramats prop de les masies amb l’ajut dels gossos de tura. I era creença popular la següent dita: Per Nadal nostre Senyor fa de pastor.

I a Manlleu? Doncs també teníem la nostra tradició. En la celebració litúrgica d’aquella nit, en l’adoració de Jesús infant per part dels assistents, els primers eren un grup d’infants vestits de pastors. Seguint una antiga tradició, en finalitzar l’adoració, entraven al temple un altre grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets i imitaven el cant de diferents ocells. S’escampaven entre els fidels i els feien sonar per festejar així el naixement de Jesús. Sembla ser que en la confecció dels primaris instruments de vent també hi participaven els més grans.

Àlex Roca

EN MADIROLES

EL SOLSTICI D'HIVERN I L'ANTIC CULTE ALS DIFUNTS


Quan s’acosta el solstici d’hivern, quan les hores de fosca vencen les hores de llum, l’ésser humà torna a la introspecció. Ho fa, com en d’altres moments de l’any, per preguntar-se quins són els seus límits i quina és la perspectiva que s’obre més enllà de la vida terrenal.

Joan Soler i Amigó, a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, recorda com “antigament, la nit del solstici d’hivern, era dedicada als difunts de la família i a la seva memòria; el foc de la llar era per a ells i el seu record esdevenia comunió en l’àpat sacrificial (1)”. Per la seva banda, Xavier Fàbregas considera que “la nit, la foscor, és del reialme dels morts i la claror del dia empeny de nou els difunts cap als llocs on reposen (2)”.

L’estudi de les necròpolis i zones d’enterrament medievals ens ofereixen exemples interessants de com sempre ha existit la preocupació humana respecte de la mort i com se li ha donat una gran importància. Respecte a les tombes d’aquesta època reculada, l’historiador medievalista Jordi Bolòs diu que “podem establir una clara distinció entre aquelles necròpolis que resten allunyades de llocs de culte i aquelles en què les tombes són situades al costat d’una església, dins de l’àrea del cementiri” i afirma que “les primeres solen ser les més velles (3)”.

Fàbregas esmenta que “la societat rural continua practicant una sèrie de cerimònies funeràries que provenen segurament d’abans de la romanització. I conreant una sèrie de temors (4)”. Si això se situa, segons l’autor, en les darreres dècades del segle XX, què no devia passar en segles anteriors? Precisament, respecte als enterraments medievals isolats, Bolòs diu que “fins i tot, s’ha afirmat que podem relacionar les tombes fetes al cim dels turons, tossals, carenes o roques amb comunitats que visqueren a l’alta edat mitjana i que eren poc cristianitzades (5)”. Aquest tipus de sepultures es coneixen amb el nom de ‘tombes antropomorfes’ per la forma que tenen que sembla el perfil humà (6)”. Fàbregas, en un peu de foto, considera que “les tombes antropomorfes excavades a la roca són testimoniatge de cultes molt antics, i del temor o la veneració de la comunitat a un prohom de la regió (7)”.

Enmig d’un paisatge meravellós proper a Rupit (Osona), amb unes vistes increïbles, les tombes antropomorfes dels Bassis són el record d’una gent i d’una societat llunyana que tenia un sentiment especial per a la mort. Es troben dalt d’una cinglera, no gaire lluny de l’església de Sant Joan de Fàbregas i dins el seu antic terme parroquial. Respecte a aquestes tombes , Jordi Vigué a Catalunya romànica, diu que “es tracta d’un conjunt funerari que consta de dues tombes excavades a la roca, una roca sorrenca i dura, orientades de nord a sud” i detalla que “aquestes dues tombes corresponen a adults i es troben en un lloc de difícil accés” i que “amb una forma corbada, tant al cap i al peu, com als costats laterals, pertanyen al tipus anomenat ‘pisciforme’ (8)”. Jordi Bolòs (9), en fer la descripció, assenyala que “són força desgastades per l’erosió” i indica, com també va passar en l’ocasió de prendre les imatges que us oferim, que “quan plou resten inundades”; “Malgrat això –continua dient- sembla que ja inicialment tenien els costats amb una forma corbada, tant al cap i al peu com, especialment, als costats laterals” i les atribueix, com Vigué, al tipus de tomba ‘pisciforme’. La seva situació, a 850 metres d’altitud i encarades a l’horitzó planteja la possibilitat que el lloc fos triat amb premeditació i amb una voluntat expressa. Jordi Bolòs, respecte al tema, diu que “creiem que foren triats indrets estratègics, de bon defensar, perquè la gent vivia en aquests llocs, prop de la roca on tenien la tomba”.

L’orientació és un altre factor a tenir en compte. Les dues tombes dels Bassis estan orientades de sud a nord, amb el cap vers aquesta darrera orientació. Aquesta disposició, en aquest cas concret sembla buscat expressament, ja que haurien pogut estat orientades cap a qualsevol altra direcció; sembla, però, que la majoria de tombes d’aquest tipus i d’aquesta època solen tenir aquesta mateixa posició malgrat que no se’n sàpiga el motiu.

Pel que fa a la datació de les tombes del Bassis, com les de la mateixa tipologia, Bolòs indica que “aquestes tombes –referint-se al conjunt de tombes del Cabrerès entre les quals hi ha les dels Bassis- pertanyen a un tipus de sepultura excavada a la roca de formes primitives, que cal datar possiblement en l’època precedent a l’afermament del poder comtal autòcton, el segle desè, però segurament, més tard de la invasió musulmana” i conclou dient que “és possible que fossin fetes per gent que sabia què volia, però no sabia gaire com fer-ho (10)” i conclou: “en resum, gent migrada de les planes del sud, homes i dones que, durant els segles VIII i IX, es refugiaren en les encinglerades muntanyes del Cabrerès. Aquesta, de moment, creiem que és la hipòtesi més plausible (11)”.

No gaire lluny de les tombes dels Bassis, dins el mateix antic terme parroquial de Sant Joan de Fàbregas, hi ha la masia de la Donada (12) en un lloc enmig de la fondalada que ofereixen les parets verticals dels cingles que l’envolten. Seguint el torrent general, el conegut i atractiu ‘salt de Sallent’, prop d’on sembla que hi podia haver hagut una església dedicada a Santa Maria, hi ha una roca que Toni Donada defineix com “una tribuna natural que s’aixeca un parell de metres per damunt de l’aigua en la part alta d’un saltant, però molts més metres si ens la mirem des del gorg que hi ha excavat a la seva part superior”. A la part superior d’aquesta balconada natural s’hi veuen uns forats excavats a la roca que el mateix autor diu que “la forma ens fa pensar que és una tomba”. La forma és arrodonida per la banda del cap i no presenta una forma definida a la zona de les espatlles i per aqueta raó es tipifica com a ‘pisciforme’. Les mides són reduïdes: 0,97 m de llargada, 0,50 m d’amplada màxima i una profunditat de 0,23 m, on hi aniria el cap; aquestes xifres fan que Donada la qualifiqui com “la tomba d’un infant”. La datació d’aquesta tomba és semblant a la que s’ha esmentat en tractar les dels Bassis, segles VIII i IX.

L’existència d’aquest enterrament i la seva assignació a un difunt infant obren el major interrogant. Toni Donada es pregunta: quin sentit pot tenir una tomba d’un infant en quest indret?” La hipòtesi que planteja és especialment suggeridor, i citant Eduard Junyent (13), diu: “hi ha casos documentats, abans del romànic, d’altars aixecats damunt del sepulcre d’un infant batejat i mort molt petit, en què seria un benaventurat, que com a tal era equivalent a un sant”. I associa aquesta tomba amb la desapareguda església de Santa Maria a la qual exerciria una mena de protecció, però acaba manifestant que “tampoc podem descartar, però, que pugui tenir aquest mateix significat, però que en realitat ens remeti a cultes molt més antics. És sabuda l’existència de restes d’antigues cultures a tota la zona i segur que en queden moltes per descobrir (14)”.

La nostra geografia està plena de petites, però grans meravelles, de testimonis amagats dels nostres avantpassats que ens transmeten una part, almenys en la mesura que la podem descobrir, de la seva manera de ser i sentir.

Joan Arimany i Juventeny

Notes

1 “Solstici”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 737

2 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979 p. 56

3 Bolòs, Jordi. Catalunya medieval: una aproximació al territori i a la societat a l'edat mitjana. Barcelona: Pòrtic, cop. 2000, p. 127

4 Fàbregas, Xavier. Tradicions... ibíd. p. 60

5 Bolòs, Jordi. Catalunya… ibíd. p. 127

6 El Diccionari català-valencià-balear redactat per Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, aporta el següent significat a la paraula ‘antropomorf, -orfa’: “Que té forma humana”. Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, vol. 1, p. 726

7 Fàbregas, Xavier. Tradicions..., ibíd. (peu de foto), p. 60

8 Vigué, Jordi. “Tombes dels Bassis” Dins: Catalunya romànica, volum 3, l’Osona II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, DL 1984, p. 464

9 Bolòs, Jordi. “Tombes excavades a la roca al Cabrerès”, Ausa., vol X, núm. 102 – 104, (1982). Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, p. 354

10 Bolòs, Jordi. “Tombes..., ibíd.

11 Bolòs, Jordi. “Tombes..., .p. 358

12 Vegeu el minuciós estudi de Donada, Toni “Origen i toponímia a l’entorn de la Donada de Sant Joan de Fàbregas”, Ausa, vol. XXII, núm. 158 (2006), Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, p. 515 – 549

13 Donada fa referència a la següent obra: Junyent, Eduard. L’arquitectura religiosa abans del romànic. Barcelona : Fund. Enciclopèdia Catalana. Pub. Abadia de Montserrat, 1983, p. 69 – 70

14 Donada, Toni “Origen...” p. 526



GOIGS DEL VEÏNAT DE PUIG-AGUT