20.12.11

Núm. 93. Desembre de 2011. Portada


La portada i les il·lustracions del present Butlletí són de Montserrat Pujol i Llagostera, a qui agraïm molt sincerament la seva estimada col·laboració.

BETLEM


Pelegrinant som en porta
de Betlem la de Judà:
ja m’acull i reconforta
la vera Casa del Pa.

De Raquel sempre encisera
té la gràcia i la dolçor,
té de Ruth l’espigolera,
la colrada morenor.

L’envolta una harmonia
de vinyets i d’olivars,
amb la tendre poesia
de l’idili dels Càntars.

I enfosquint tals meravelles,
té la llum d’aquella nit,
plena d’àngels i d’estrelles
i de Déu... fet nin petit.

Oh Betlem! segueix ma via
amb el cor aquietat ...
Com oblidar-te podria
qui a ta Cova ha reposat.

Maria Antònia Salvà

BREU CRÒNICA DE LA COMMEMORACIÓ DELS 125 ANYS DE PUIG-AGUT


Prop de finalitzar aquest any, en el qual hem commemorat el 125 aniversari de la benedicció del nostre santuari de Puig-agut, és un bon moment per fer-ne un repàs. En l’acte central de la commemoració el passat mes de febrer va presidir la celebració el bisbe de Vic Mons. Romà Casanova, que en l’homilia va fer palesa la importància de l’efemèride i exhortà els presents, i especialment a les persones que tenen cura del santuari, a perseverar en la devoció al Sagrat Cor de Jesús, la Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep. En el butlletí número 90 corresponent al mes esmentat, es feia referència a les cròniques publicades per la premsa de 1886-87 i les controvèrsies hagudes en l’atribució de Puig-agut com a primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

En els actes del 3 de juliol també va voler-hi ser present el bisbe Romà. Així, finalitzada la missa, es va dur a terme la benedicció del nou timpà a l’entrada del santuari, cópia fidel del que hi havia hagut abans de la guerra civil. El nou timpà ha estat obra de l’artista Ernest Oms i Raurell, de Sant Vicenç de Torelló, el qual durant tres mesos va treballar en la seva creació mitjançant antigues fotografies de l’original desaparegut. Tot el referent al nou timpà, podeu llegir-ho en el butlletí número 92, corresponent al mes d’octubre. Els actes es varen amenitzar amb una audició de sardanes a càrrec de la cobla Canigó a la sortida de la celebració eucarística. La nombrosa assistència va gaudir d’un plaent captard, tot i un inoportú ruixat, en els jolius paratges del santuari.

En la tradicional missa dedicada a la Mare de Déu del Pilar, que cada any celebrem el diumenge més proper a la festivitat, varem comptar amb la presència de Mons. Joan Godayol que, com ja és costum, ens acompanya i presideix una de les nostres celebracions. Després de l’eucaristia es va fer un modest, però emotiu acte d ‘agraïment a l’amic Antoni Donada, autor de la vinyeta “En Madiroles”, que mai falta en el nostre butlletí. Aquesta celebració va servir de cloenda dels actes celebrats amb motiu dels 125 anys del nostre estimat santuari.

Àlex Roca       

EN MADIROLES


PARAULES DEL BISBE MORGADES DEDICADES A PUIG-AGUT EN UNA VISITA PASTORAL



És ben sabuda la inspiració i participació activa del bisbe Josep Morgades en l’edificació del nostre santuari dedicat al Sagrat Cor. La seva presència en la col·locació de la primera pedra així com en la benedicció de l’edifici quan es va obrir al culte, actes que va presidir, són moments ben destacats del protagonisme del prelat en els primers anys de Puig-agut. Així, no és gens sorprenent que, en la seva visita pastoral a la parròquia de Santa Maria de Manlleu del 12 de març de 1888, dediqués unes paraules al nou temple. És interessant de recollir-les per deixar testimoni d’un bocí més de la seva història:
“Obert ja al culte públic, la capella dedicada a Puig-agut al Sagrat Cor de Jesús, a la Verge Santíssima de Lourdes i a S. Josep. Fins que altra cosa es determini, quedarà depenent d’aquesta Parròquia, havent-se de posar d’acord l’encarregat d’ella amb el rector de la mateixa per a la celebració de funcions , col·lecta d’almoines, examen de comptes, etc., etc., per exigir-ho així el bon servei malgrat la omnímoda confiança que ens mereix l’encarregat actual D. Ramon Madirolas, el zel del qual, pietat i desinterès, no menys que al del Sr. de Parrella i Sr. Niubò es deu principalment l’erecció d’aquest Temple d’expiació  del qual nosaltres prometem grans resultats i beneficis a favor de tota la comarca i a major glòria de Déu, de la seva Mare Santíssima i Sant Josep”
Aquestes paraules eren anotades quan tot just feia dos anys de la benedicció del temple de Puig-agut. S’hi apunten les primeres normes de funcionament bàsic així com el protagonisme dels seus promotors entre els quals, és clar, hi havia Ramon Madirolas.

Joan Arimany i Juventeny

Font: Arxiu Parroquial de Manlleu. “Llibre de visites pastorals, 12 de març de 1888”
Foto: Vista del santuari de 1920. Es destaca el monument al bisbe Morgades damunt d’un pilar (Foto Lluís Coll. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu)

ELL VE


Voldria omplir els teus ulls de llum per a poder veure el Crist amagat en les entranyes de cada cosa. L’home d’avui necessita tocar, palpar, veure de manera concreta i física les veritats que prediquem. Ara, tu i jo, tenim la possibilitat de revelar-li aquest Crist físic. L’home d’avui podrà palpar el Crist, sentir la seva veu, sentir-se abrusat pel seu amor a través teu i meu.

Si el món, que viatja vers les galàxies, es troba atrapat per l’angoixa; si, tot i haver conquerit el plaer i el confort més refinat, no aconsegueix d’omplir la seva buidor; si, tot i haver aconseguit meravellosament el trasplantament de cor, no aconsegueix de tenir un cor més bo, i continua tremolant davant la mort; si, tot i construir ciutats immenses, cada vegada se sent més sol, això és perquè encara no s’ha trobat conscientment amb Crist.

L’Església creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre. Sota la superfície de les coses canviants n’hi ha moltes de permanents que tenen el seu últim fonament en Crist, el qui és ahir, avui i sempre. (Concili Vaticà II. GS 10)

El naixement de Crist pertany a la història del món. Tota la terra ja es prepara per a tornar a celebrar el Nadal. Totes les nacions de la terra es felicitaran: Merry Christmas. Si la terra ha sentit les petjades de Crist, aleshores és veritat que, des de Crist, la història de la humanitat comença a ser diferent. I això, tant si ho creiem com si no, ens agradi o no. Tots els homes caminem cap a la trobada amb Jesús de Natzaret: més o menys conscientment, més o menys visiblement, però hi caminem.

Sense Ell ja  no podrem ser plenament humans. L’home i la terra ja no tindran plenament pau  sense trobar-se  amb la seva mirada, sense fondre’s amb la seva llum, sense submergir-se dins les seves profundes aigües de vida.

M’inclino davant teu, germà i germana. Perquè tu ets manifestació de l’Infinit. La llum dels teus ulls, la teva mirada profunda, la bellesa del teu rostre, tots els gestos de tendresa i d’amistat m’ajuden a descobrir el Crist. Perquè Ell està en l’humà, en la vida, em nosaltres.

Quan el Papa Hamlet –així anomenaven alguns a Pau VI- es trobà cara a cara, a la plaça de Bombay, amb el rostre d’una dona que anà a saludar-lo, el Papa, tot prenent-li tendrament les mans, li preguntà: “Dona, de quina religió ets?”, ella tot plorant li respongué: “ara ja no ho sé” Què havia passat dins d’aquella ànima? La mirada metàl·lica del Papa, prodigiosament càlida de tendresa i de llum, i el seu gest de tendresa humana i de comprensió divina, van descobrir en aquella dona una nova Presència. Acabava de revelar-li el Crist. Només perquè el Papa s’havia fet germà, amic, company de camí.

Acabo d’escriure aquesta pàgina assegut dins el tren que em porta a Barcelona. M’acompanya una música meravellosa, que voldria saber de qui és, i una multitud de gent que va cap el seu treball. Qui són? Són rostres de l’Infinit. Ho saben? Hi pensen? Els ho ha dit mai algú? Només caldria saber mirar, saber fer un gest senzill i ple de tendresa humana com el d’aquell Papa. I les persones, la vida, se’ns farien Nadal: Déu amb nosaltres. És a dir: la bellesa, la tendresa i la companyonia, emoció profunda de Pau. Perquè ens reconeixeríem germans. Així és l’Advent iniciat. Ell ve! i sempre és aquí.

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador         

EL NADAL I LA MÚSICA


El Nadal, semblantment com la Pasqua, ha estat de sempre festa de cançons i de música. Són els moments de l’any que la fibra lírica vibra amb més intensitat; la cançó brolla a flor de llavi i, tornada melodia, ha emergit des de temps immemorial de la profusa organografia rústica per tal d’alegrar l’infant de Betlem.

El Costumari Català de Joan Amades ens descriu els antics instruments que solien acompanyar les cançons de Nadal, tant dins l’església com davant del pessebre i que tocaven els qui no sabien de música i que alhora eren els cantaires. Les conegudes castanyoles i panderetes acompanyaven el ritme del buiro, compost per una carbassa vinera la qual fregaven amb un ferro; la xifla, feta de llauna en forma de peixet i que també grataven amb un ferret; la picarola o cascavells,sotragats rítmicament; els ossets,coneguda també com guitarra d’ossos, format per un enfilall d’ossos disposats en escala que es fregaven amb una anella metàl·lica; el cèrcol, com una pandereta però sense pell; el raboquet, també dit violi de pastor, fet amb una carbassa vinera; la simbomba roncadora, que era un estri culinari en dessús i altres.

Encara que acompanyats dels grans, els protagonistes principals d’aquestes cantades eren la mainada. Pel que fa als instruments descrits, en podem veure el dibuix al Costumari de  l’Amades.  A Manlleu també tenim notícia d’una antiga tradició, la qual ens diu que al finalitzar la missa de Nadal, entraven al temple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cant de diferents ocells i així festejar el naixement de Jesús. D’aquest costum, encara que no esmenta Manlleu, Amades ens diu que es feia en altres llocs.

Xela