4.2.11

Manlleu, núm. 90, febrer de 2011

I seguim fent camí...

Era el mes de febrer de 1886 quan els feligresos de tres parròquies, Manlleu, Torelló i Sant Martí Sescorts, van començar a fer camí vers Puig-agut. Encapçalats per Ramon Madiroles, varen ser molts els fidels participants en l’erecció del nou temple del qual enguany celebrem un segle i quart d’existència, i durant aquest llarg camí, noves generacions han mantingut el caliu per fer possible noves restauracions i manteniments.

Al llarg camí en el temps del nostre Santuari, molts han estat els fidels protectors que han fet possible la seva continuïtat i molts més encara els que hi han trobat aixopluc per a les seves pregàries. Tots, però, aplegats a l’escalf del Sagrat Cor de Jesús. També des de sempre hi és venerada la imatge de la Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep.

El santuari de Puig-agut, també molt popularitzat com a santuari de Lurdes, ha estat i és un referent dels municipis que l’envolten. Ramon Madirles, també promotor d’aquesta publicació, la primera que es va editar a Manlleu, li va posar un epítet ben escaient, El Far de Puig-agut. Amb la condició de far se li volia donar un sentit metafòric, ser un punt d’orientació, de guia espiritual. És per això que mossèn Lluís Masoliver, sacerdot que alguns manlleuencs recordaran, volia col·locar al cimbori de Puig-agut una llanterna amb moviment circular, visible a tota la contrada, com una invitació a la pregària.

El far no hi va ser instal·lat, però el cimbori de Puig-agut amb l’esvelta silueta del santuari ha continuat senyalant el camí, un camí que, amb l’ajut de Déu, continuaran fressant noves generacions.

Pabordia de Puig-agut

En Madiroles

Crònica de les cròniques sobre la benedicció del santuari l’any 1886

Era dijous… Tot just feia dos anys, un mes i vint dies que s’havia col·locat la primera pedra i l’edifici ja era llest. Hi havia màxima expectació per veure un fruit dins la cistella de projectes de Ramon Madiroles. Amb l’important suport del bisbe Josep Morgades, l’empenta decidida del veïnat de pagès i la col·laboració dels municipis de l’entorn, el santuari dedicat al Sagrat Cor, al cim de Puig-agut, era una realitat.

No era una obra totalment acabada, sinó que hi mancaven alguns detalls que, posteriorment, s’anirien afegint. La part més significativa s’havia enllestit amb diligència i ja lluïa amb tanta dignitat que diverses publicacions de l’època no es van poder estalviar de fer-ne esment:

La primera de les capçaleres que feia referència a l’esdeveniment va ser La Veu del Montserrat, impresa a Vic, que en la seva edició del 20 de febrer feia la següent crònica: “Dijous ab tot lo mal temps que feya per córrer, nostre infatigable Prelat passá á benehir la bellíssima capella que uns quants devots han alçat en lo punt hont termenejan las tres parroquias de Manlleu, Torelló y Sant Martí Sescorts, no lluny del celebrat manantial dit de Madirolas, que comensa á adquirir justa nomenada, per rahó de la virtut medicinal de ses aygues. Lo Prelat celebrà en la capella dita la santa Miassa, y á la tarde torná á son Palau”.

El Correo Catalán del 24 de febrer també es feia ressò de la benedicció del santuari amb aquestes paraules: “El día 18 próximo pasado el Sr. Obispo de Vich bendijo la iglesia del Sagrado Corazón de Jesús levantada en el cerro más alto del llano de Vich, celebrando luego el santo Sacrificio del altar; al finalizar dió la sagrada Comunión á los concurrentes (...) Todos los nombres de los cooperadores irán dentro del corazón de oro de la imágen de Jesús y todas las actas de consagración de Ayuntamiento y corporaciones irán bajo el ara del mismo altar. Su santidad Leon XIII ha bendecido la obra, los proyectos, á la Junta nombrada y á cuantos cooperen y hayan cooperado”.

De la mateixa data és la narració de l’edició de tarda del Diario de Barcelona que, l’endemà 25 de febrer, reproduïa la publicació barcelonina La Renaixensa: “Segons dihuen á un colega, ‘l dia 18 d’aquest mes fou benehida solemnement per l’Ecm. é Ilm. Sr. Bisbe de Vich la iglesia ojival dedicada al Sagrat Cor de Jesús y alsada en Puig-agút, en lo pla de Vic, junt al riu Ter, baixla direcció del distingit arquitecte d’aquesta capital D. August Font. Fa dos anys, lo dia 29 de desembre de 1883, lo mateix Sr. Bisbe posá la primera pedra de la iglesia, qual obra de fábrica exterior se troba ja terminada y l’interior arreglat convenientment per a la celebració del sant sacrifici de la Missa (...). En l’acte de la benedicció l’Ilm. Dr. Morgades celebrà de pontifical, cantant la missa la capella de música de la Catedral de Vich. Lo Sr. Bisbe feu després una sentida plática alusiva al acte, al que assistiren los Rnts. rectors vehins, las Autoritats y personas conegudas del país. Terminada la funció religiosa, ‘s llegí una acta de la festa en la que’s feu constar la cooperació que han tingut en la obra Autoritats y personas de totas las classes socials. Sa Santedat lo Papa Lleó XIII ha benehit la obra y la Junta nombrada per a sa realisació”.

El dia següent, 26 de febrer, l’edició de nit de Dinastía, titulava “Un nuevo templo” la descripció de l’acte i en feia aquesta narració: “El día 18 próximo pasado se bendijo solemnemente, por el Excmo. Señor Obispo de Vich, el bellísimo templo dedicado al Sagrado Coprazón de Jesús, la Vírgen de Lourdes y san José. Es de estilo ojival y ha dirigido su ejecución el distinguido arquitecto de ésta D. Augusto Font, mereciendo de todos los inteligentes cumplidos plácemes, principalmente por la atrevidísima aguja del crucero. Este templo está situado entre Torelló, Manlleu y San Martín, sobre el cerro más alto del llano de Vich y sobre el río Ter, en Puig-agut, en cual cumbre coinciden los términos y parroquias de los tres pueblos expresados, teniendo allí cada uno su nave y altar respectivo...”.

Finalment, la Revista Popular del 4 de març començava el seu article dient: ”El día 18 de febrero tuvo lugar la inauguración del hermoso templo que piedad de varios comarcanos del llano de Vich han alzado al Sagrado Corazón en la hermosa y empinada colina de Puig-agut. Se han realizado los fervorosos deseos de aquellas Parroquias y Municipios, que colindantes con el referido cerro, han contribuído juntos á la erección de este bellísimo monumento, que cuando esté terminado será uno de los más bellos de la tierra catalana...”.

Tot el país era conscient, a partir d’aquestes cròniques, que una nova joia dedicada al Sagrat Cor, la primera d’aquestes contrades, començava a il·luminar els devots catalans.

Font: Madirolas, Ramon. Puig-agút: colección de documentos en ramillete para la historia del primer templo con carácter expiatorio dedicado al Sagrado Corazón de Jesús en España sobre la cúspide de sus montañas. Barcelona: Tipografia Católica, 1887, p. 13-16

Joan Arimany i Juventeny

Controvèrsia

Per gentilesa d’una família manlleuenca he pogut llegir un llibret d’unes seixanta pàgines editat per l’establiment tipogràfic La Hormiga de Oro, de Barcelona, l’any 1901 i que fa referència a una controvèrsia entre quatre persones entestades en quin va ser el primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús. El mitjà amb el qual es comunicaven eren les publicacions El Norte Catalán, Correo Catalán, Diario de Cataluña, Diario de Barcelona i El Ter de Manlleu.

Hem llegit en diferents ocasions per la ploma de Madiroles que Puig-agut va ser el primer temple dedicat al Sagrat Cor. Va publicar-ho en dos dels periòdics esmentats, en el butlletí de Puig-agut i en un llibre titulat La Perla de las Promesas, escrit per ell. Es basava, en un rescripte del Papa Lleó XIII en el qual diu que Puig-agut és el primer temple expiatori a Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

Mitjançant El Norte Catalán, una persona anònima contradiu aquesta afirmació, i manifesta que la dedicació correspon a una església existent a Moià. El carteig entre Madiroles i la persona anònima que signa “x”, té continuïtat amb algunes altres cartes, fins que apareix un tercer amb un nou escrit, també a El Norte Catalàn titulat Dos que se engañan i signa, José Juaniquet, canònic; el motiu de la seva intervenció és informar que el primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús és el de les germanetes dels Pobres de la ciutat aragonesa de Jaca. El lector segurament que pensarà, a veure si encara en surt un quart, doncs sí, hi ha una nova carta a la mateixa publicació amb el següent títol Tres que quizá se equivocan i afirma que disset anys abans que la de Jaca ja hi havia a Lleida una església dedicada al Sagrat Cor de Jesús, i la signa amb les inicials, U. E. La correspondència continuà i ningú cedia. El ball de dates i referències documentals són moltes, però caldria tenir-les totes i confrontar-les, i pel que fa a la devoció al Sagrat Cor de Jesús és prou conegut que el segle XIX conegué un gran desenvolupament i esplendor.

En motiu del centenari de Puig-agut, en el butlletí commemoratiu, Monsenyor Josep Mª Guix deia: Des de l’edat mitjana la devoció al Sagrat Cor de Jesús havia anat creixent a mesura que s’havia aprofundit en el coneixement teològic de la persona humano-divina de Crist, iniciat pels sants Pares i els teòlegs més antics. La controvèrsia no fa més que posar en evidència la primacia que cadascun dels implicats volia per al seu santuari, però el realment positiu és que s’havien aixecat uns nous temples i que hi havia unes devotes comunitats de fidels al Sagrat Cor de Jesús.

Per cloure la controvèrsia farem referència a un llibre de poesia titulat El Bugadé, del qual és autor Miquel de Raguer, editat a Vic l’any 1901. Una de les poesies va dedicada a Madiroles precisament per l’afer de la controvèrsia. Respectant l’ortografia de l’època, diu així:

A motius de confortar al dueño del Santuari de Puig-agut en son zel pel la propaganda del Sagrat Cor de Jesús, figura aquí la poesia que l’autor del Bugadé dedica a l’autor del quadern “La contraversia” Sr. Madirolas.

LAS DOS XEXAS EN REGATEIX

Res no ‘t capfiqui,
res no ‘t capbaixi,
Dèu may se muda,
lo Cor de Cristo
tot ho alcansa;
qui propaganda
fa ab eficácia
de sa bona obra
obtindrá paga,
que ’l qui ab Dèu conta
ja res li falta.
Sols Dèu li basta.

¿Qué voleu Jaca y Moyá
y Lleyda de‘n Madirolas?
¡ Traballeu junts ó be á solas,
competencies sempre hi há!

Recordéus que un mateix fí
posa tinta á vostres plomas...
mes ell se sap sostení,
refutant fins punts y comas.

Dos xexas son lo tresor
que ‘s proposa en sa quintana:
la una es la del Sagrat Cor
l’ altra de ‘ls camps de la Plana.

Aquesta es rossa com l’or
Y meréix d’ Or la Madalla.
Aquella, roja de amor
com sanch, que per Dèu batalla.

París prémia la del blat
y ‘l cel la de Puig-Agut.
Mes, de Cristo en tot combat,
no hi ha vencedó, y vensut.

Vic 11 d’octubre de 1900 Miquel de Raguer i de Descatllar

Àlex Roca