10.2.10

Manlleu, Núm. 86. Febrer de 2010


En Madiroles


Violenta indiferència

Per què hi ha tanta violència en el món? La font principal de la violència entre els homes és la rivalitat, el desig dels béns de l’altre. Però la indiferència és pitjor que la violència. La indiferència davant del sofriment fa més mal que la violència que causa el sofriment. El pitjor pecat envers els nostres semblants, no és odiar-los sinó tractar-los amb indiferència.

Diuen que l’amor és cec, la passió no els deixa veure. Però en realitat els indiferents són els qui no hi veuen, perquè els cega la indiferència. No veuen el dolor dels altres, la soledat. La indignitat i la vergonya que passen els altres. La violència dels insensibles, la violència dels indiferents, la indiferència dels indiferents fa més mal que la violència dels violents.

Heu vist el sofriment de l’Àfrica? I sabeu per què cada dia és més gran? Per la indiferència dels Europeus i de tots els països rics del món. A l’Àfrica cada dia hi ha més dolor, més humiliació i més mort, perquè és massa gran la nostra indiferència. Quan els teus ulls han vist allà baix el que mai no havien vist, el teu cor sent allò que mai havia sentit.

A mi m’agradaria que tots els habitants de l’Àfrica es posessin d’acord per venir cap Europa; que diguin que ja n’hi ha prou de fam, de guerra, d’espoliació, de malalties i de misèria, de destrucció i de mort. Però diríem que això és violència. I per això creem una llei d’estrangeria –la injusta llei d’estrangeria- I no som capaços de veure que la violència està en la nostra indiferència. Perquè fem di-ferències.

L’única llei justa, civilitzada, evangèlica, seria que els habitants d’Europa diguéssim a l’Àfrica: ja n’hi ha prou de sofriment i de misèria, de dolor i de mort a l’Àfrica. Seria el final de la indiferència, seria el final de la violència.

Jesús és el qui més ha vist la gravetat violenta de la indiferència. Perquè era un home d’una gran sensibilitat. Jesús era “la sensibilitat”, absoluta, acomplerta, perfecta. “Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d’aquí i no tenen res per a menjar”, va dir un dia. Jesús no suportava el dolor dels altres. Per això era Déu. Però no ens acabem d’empassar que Déu sigui tan humà. I Jesús ens demana que l’imitem en això: sentir una commoció de les pròpies entranyes pel dolor dels altres.

Jesús ens convida a imitar el seu propi desig: assemblar-se el més possible a Déu Pare. Tot al llarg de la seva vida Jesús va voler ser la Imatge perfecta de Déu. I ho va ser per la seva profunditat humana, en allò més entranyable del cor humà: la sensibilitat. No comprenem el mal del món, no tant perquè és incomprensible, sinó perquè no el sentim. Per ajudar he de sentir. Per reorientar una vida desorientada em cal la sensibilitat per sentir el sofriment de l’altre.

Jesús dedica tota la seva vida a imitar Déu Pare. I Jesús ens convida a fer el que ell fa. ¿Per què Jesús es considera ell mateix i el Pare com els millors models per a tots els homes? Perquè “Déu fa que el sol surti cada dia sobre bons i dolents”. Perquè Déu no fa diferències –per això no és in-diferent- entre persones. Jesús, el Déu de Jesús només vol una cosa: fer feliç la humanitat. Només així hi haurà pau entre els homes.

Marcel Capellades
Sant Salvador

Ramon Madiroles i els primers pelegrinatges catalans a Lourdes de França

El santuari de Puig-agut és conegut, popularment, amb el nom de Lurdes. Aquest fet és, sens dubte, pel protagonisme que hi té la Mare de Déu en la imatge i advocació segons la seva aparició a Bernadeta Soubirous el 1858. La raó d’aquest destacat paper hem de cercar-lo en el desig del mateix Ramon Madiroles, fundador del santuari i fidel devot de la Verge.

La història dels primers pelegrinatges de catalans a Lourdes, realitzats de forma col·lectiva, arrenca a final de la dècada de 1870. El primer pelegrinatge català que es pot considerar ‘oficial’, però, va tenir lloc l’any 1883 en coincidència amb el vint-i-cinquè aniversari de les aparicions. En aquest viatge ja hi va participar el mateix Madiroles (1), el qual en va deixar escrita la següent crònica: “El 11 de Junio del presente año de 1883, se partió de Barcelona en número de 700 peregrinos. Venían conmigo, mi señora y 10 peregrinos más. El día 12, á medio día, llegamos felizmente á Lourdes. Los días 13 y 14, respectivamente, hubo Comunión general en la Basílica y en la Gruta (...) El día 16 del mismo mes, y á la misma hora en que habíamos partido (empleando en la vuelta como en la ida 24 horas de viaje). Llenos de dulces impresiones llegábamos otra vez á Barcelona, á las doce del medio día”. D'aspectes particulars d’aquesta visita al santuari francès, Ramon Madiroles, esmenta que “en estos días adquirí la hermosa Imágen, que más tarde debía venerarse en su Capilla del Sagrado Corazón, situada en Puig-agut. Esta Imágen fué bendecida en la santa gruta, por el Padre misioners (hijo de Lérida, en Catalunya), encargado de recibir las peregrinaciones” i afegeix que “por medio de este Sacerdote pude adquirir rosas de las que florecen del rosal que hizo nacer la Vírgen á sus plantas”. De tota manera, aquest relat no diferiria gaire del que pot fer, actualment, tot pelegrí que s’apropa a Lourdes. A la població gascona, diu Madiroles, “visité también la casa de Bernadeta, que és, cómo entonces, molino todavía” i detallava que, d’aquell viatge, “llevamos con mi esposa agua milagrosa de la gruta, para con ella bautizar la criatura de debía nacer dos meses más tarde...”. Efectivament, el 22 d’agost d’aquell mateix any, naixia la filla de Madiroles a la qual, per promesa a la Mare de Déu, van posar el nom de Concepció. Va ser batejada pel mateix bisbe de Vic, Josep Morgades, amb l’aigua duta de Lourdes (2).

L’empremta que la visita a Lourdes va deixar en Ramon Madiroles va perdurar en el temps. Ell mateix va presidir un altre pelegrinatge català, celebrat entre el 21 i 26 d’octubre de 1901, al qual, segons les cròniques, van participar 900 catalans. El romiatge comptava amb les màximes garanties gràcies a l’aprovació papal; el diari La Vanguardia informava que el cardenal Rampolla va dirigir-los el següent comunicat: “Su santidad bendice gustosamente á la pelegrinación catalana, deseando que la Virgen de Lourdes le alcanze abundantes favores (3)”. El manlleuenc, en un discurs dirigit als mateixos fidels davant la gruta de Massabielle, va emetre unes expressives paraules i els va manifestar, entre d’altres missatges, el següent: “Havem dit que Catalunya va a la vanguardia de tot. Donchs avuy més que may hem de demostrar davant d’Espanya y del mon enter, ab aquesta manifestació de fe, esser excelents católichs... (4)”.

D’aquell pelegrinatge, l’èxit del qual es va deure en gran part a Ramon Madiroles, els romeus van tornar amb una agradable sorpresa. Una de les participants, la centellenca Maria Amblàs i Roma, afectada per diverses malalties, va trobar curació miraculosa després de banyar-se a les piscines de Lourdes (5).

Joan Arimany i Juventeny

Notes:
1 Madiroles i Codina, Ramon. Discursos y narraciones; que Ramon Madirolas y Codina ofrece como legado a sus descendientes. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p.127 – 128 i 163
2 Madiroles; Ídem, p. 163 - 164

3 La Vanguardia. Dimarts, 22 d’octubre de 1901, pàg. 2
4 Podeu llegir tot el discurs pronunciat per Ramon Madirolas a: El Faro de Puig-agut, núm. 22, 1903, p.49
5 Podeu llegir la el certificat de la declaració signada d’aquesta curació a: El Faro de Puig-agut, núm. 22, 1903, p.48

Una efemèride per revifar la memòria

Una efemèride a tenir en compte s’esdevindrà el proper any 2011, concretament el 18 de febrer. En aquesta mateixa data de l’any 1886, farà 125 anys que es va beneir i inaugurar el temple de Puig-agut. I ens diuen les cròniques que va ser el primer temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús d’Espanya, segons un rescripte del papa Lleó XIII. Va presidir-ne la benedicció el bisbe Morgades.

Puig-agut, situat al punt més alt del municipi manlleuenc, ha estat i és encara un referent de Manlleu, Torelló i Sant Martí Sescorts. La seva esvelta construcció encimbellada dalt del turó on conflueixen els termes dels tres municipis, forma part del paisatge quotidià on convivim tots plegats i encara que la concentració de la seva gent al santuari no és nombrosa, sí que és constant el degoteig de visitants portats per la seva devoció, per la bellesa de tot l’entorn o pel simple plaer de fer esport o passejar. A les celebracions eucarístiques mai hi manquen els fidels devots. D’acord que amb poca gent el temple és ple, però en el seu interior, sempre trobareu unes petites flames que testimonien la presència dels fidels que mantenen el caliu; el que cal és revifar-lo més encara.

El fundador d’aquesta publicació, la primera que es va editar a Manlleu, Ramon Madiroles li va posar un epítet ben escaient, el far, El Far de Puig-agut. Amb la condició de far, aplicat a Puig-agut, se li volia donar un sentit metafòric, per ser un punt d’orientació, de guia espiritual. Així ho entenia mossèn Lluís Masoliver, sacerdot que alguns manlleuencs encara recordaran, Aquest mossèn volia col·locar al cimbori de Puig-agut una llanterna amb moviment circular visible a tota la contrada, com una invitació a la pregària.

Ara, des del nostre butlletí, l’intent de la Pabordia és desvetllar la memòria perquè, pel febrer de l’any 2011, la celebració dels 125 anys del santuari de Puig-agut, sigui d’agraïment i lloança al Sagrat Cor de Jesús i d’homenatge als fidels que han fet possible la seva existència fins als nostres dies.

Àlex Roca

Noticiari

Darrerament, entre altres donatius, se n’ha rebut un de 200 € i un altre de 100 €. També cal fer esment d’una guardiola trobada dins el santuari amb 39,77 €.

En el transcurs de la passada tardor es va procedir a l’arranjament de les diferents vessants de la teulada del santuari, amb un cost de 2.000 €.

Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.80000694386 o a la caixeta del santuari.

Necrològiques

En el transcurs dels últims tres mesos ens han deixat tres ferms col·laboradors de la pabordia de Puig-agut. Tres amics que amb poca fressa aportaven el seu gra de sorra per la bona marxa del santuari.

El passat mes de novembre ens deixava en, Pere Costa i Cabanes. Acostumats arribar a Puig-agut i veure l’entorn curosament arranjat, era la tasca que duia a terme el bon amic Pere. Ell, sempre amatent, tenia cura des ornaments naturals que envolten el santuari.

També el mes de desembre ens deixava en Joan Domènech i Costa; formava part de la pabordia i actualment resident a Torelló on tenia cura de la distribució del nostre butlletí, especialment a les parròquies.

I el passat mes de gener va morí en Francesc Torrents i Estragués. En Francesc va ser un dels puntals en la restauració de Puig-agut l’any 1988 i fins a la seva mort un col·laborador infatigable i enamorat del santuari. Pel seu recordatori va deixar escrit aquest breu, però expressiu poema:

Vola lliure el meu esperit,
d’una serralada a l’altra.
Si perdo la llibertat
jo no crec que duri gaire.
I quan la terra em reclami,
adolorit per deixar el món,
pensaré que a les altures
trobaré un món millor.


Quico

Des de aquest butlletí, el més sincer condol als familiars dels finats de la pabordia i devots de Puig-agut.