Foto X. Valls
5.2.09
LES AIGUES MINEROMEDICINALS DE MADIROLES
Durant la segona meitat del segle XIX i fins ben entrat el XX van proliferar els balnearis, establiments de banys d’aigües termals i més especialment de caire medicinals i on també hi havia hostatgeria. Molts d’aquests balnearis, situats a redós de zones muntanyenques de privilegi i de gran bellesa, eren freqüentats per col·lectius benestants de la societat europea, però també n’hi havia de més modestos en llocs prou escaients, normalment apartats de les gran ciutats. Les propietats medicinals de les aigües venien avalades per les anàlisis practicades i unes o altres eren recomanables com a banys i per beure segons la malaltia.
Va ser idea de l’inquiet manlleuenc, Ramon Madiroles, fer analitzar una deu d’aigua existent prop de la seva propietat que de temps era coneguda per la gent de la rodalia i a la qual se li atribuïa propietats terapèutiques. Amb la finalitat d’aïllar la deu d’un torrent proper i buscar un major cabal va fer-hi fer excavacions i la deu va sorgir abundosa. El resultat de les anàlisis van animar el promotor a donar-los a conèixer mitjançant revistes i periòdics de l’època, així com també recollir l’opinió de diferents doctors, entre els quals hi havia l’eminent doctor Robert, catedràtic de la Universitat de Barcelona, el qual en una certificació autògrafa ratifica les qualitats medicinals que ja havia analitzat la Societat Farmacèutica Espanyola.
Una altra qüestió a resoldre era l’accés; Madiroles ho va plantejar a l’Ajuntament de Manlleu, llavors presidit per Ramon Albanell, i va presentar un acurat informe de les particularitats del projecte de carretera per accedir a la font i hostatgeria. El consistori va nomenar una comissió per estudiar la conveniència de construir la carretera sol·licitada per Madiroles. La comissió va interrogar persones que havien seguit un tractament amb les aigües de la font; també es va consultar els facultatius que les havien analitzat i uns i altres van coincidir en afirmar el seu valor terapèutic. La premsa de l’època també se n’havia fet ressò, comparant el brollador de Madiroles amb el Vichy Català. En data 25 de juny de 1885, segons consta a l’Arxiu Municipal, Governació 3, llibre 1, va ser la Corporació Municipal que va prendre l’acord de concedir tot l’ajut que li fos possible al promotor del balneari. La carretera es va construir partint d’un punt de la ja existent entre Manlleu i Torelló, vorejant l’ermita de Sant Jaume; l’import dels terrenys van ser pagat entre l’Ajuntament i en Ramon Madiroles i la seva inauguració es va escaure el 15 d’abril de 1895 amb la presència del general Weyler llavors capità general de Catalunya.
Les instal·lacions de la font, però, per les notícies que tenim, devien estar en funcionament el febrer de 1886 que és quan el bisbe Morgades va beneí l’establiment de les aigües i aquell mateix dia es va inaugurar el restaurant en un nou edifici, que bé podia ser l’hostatgeria, ubicat a la casa pairal de Madiroles. Tot i que no hi ha dades que facin referència al temps que va estar en servei el balneari i hostatgeria, sí que tenim informació que avalen la seva existència. El doctor Joan B Parcet, president del col·legi mèdic de Mataró i d’ancestrals arrels manlleuenques, va demanar passar uns dies de l’estiu del 1886 a l’hostatgeria de Madiroles amb la seva família. També cal fer esment del premi obtingut per les Aigües de Madiroles a l’Exposició Universal d’Anvers l’any 1885.
És aquest un episodi més del polifacètic Ramon Madiroles i que gràcies a la recopilació que va fer-ne el seu net, Joan Madiroles i Bertrana, mitjançant el buidat de la publicació d’ El far de Puig-agut de les diferents èpoques, ha arribat als nostres dies.
Àlex Roca
Va ser idea de l’inquiet manlleuenc, Ramon Madiroles, fer analitzar una deu d’aigua existent prop de la seva propietat que de temps era coneguda per la gent de la rodalia i a la qual se li atribuïa propietats terapèutiques. Amb la finalitat d’aïllar la deu d’un torrent proper i buscar un major cabal va fer-hi fer excavacions i la deu va sorgir abundosa. El resultat de les anàlisis van animar el promotor a donar-los a conèixer mitjançant revistes i periòdics de l’època, així com també recollir l’opinió de diferents doctors, entre els quals hi havia l’eminent doctor Robert, catedràtic de la Universitat de Barcelona, el qual en una certificació autògrafa ratifica les qualitats medicinals que ja havia analitzat la Societat Farmacèutica Espanyola.
Una altra qüestió a resoldre era l’accés; Madiroles ho va plantejar a l’Ajuntament de Manlleu, llavors presidit per Ramon Albanell, i va presentar un acurat informe de les particularitats del projecte de carretera per accedir a la font i hostatgeria. El consistori va nomenar una comissió per estudiar la conveniència de construir la carretera sol·licitada per Madiroles. La comissió va interrogar persones que havien seguit un tractament amb les aigües de la font; també es va consultar els facultatius que les havien analitzat i uns i altres van coincidir en afirmar el seu valor terapèutic. La premsa de l’època també se n’havia fet ressò, comparant el brollador de Madiroles amb el Vichy Català. En data 25 de juny de 1885, segons consta a l’Arxiu Municipal, Governació 3, llibre 1, va ser la Corporació Municipal que va prendre l’acord de concedir tot l’ajut que li fos possible al promotor del balneari. La carretera es va construir partint d’un punt de la ja existent entre Manlleu i Torelló, vorejant l’ermita de Sant Jaume; l’import dels terrenys van ser pagat entre l’Ajuntament i en Ramon Madiroles i la seva inauguració es va escaure el 15 d’abril de 1895 amb la presència del general Weyler llavors capità general de Catalunya.
Les instal·lacions de la font, però, per les notícies que tenim, devien estar en funcionament el febrer de 1886 que és quan el bisbe Morgades va beneí l’establiment de les aigües i aquell mateix dia es va inaugurar el restaurant en un nou edifici, que bé podia ser l’hostatgeria, ubicat a la casa pairal de Madiroles. Tot i que no hi ha dades que facin referència al temps que va estar en servei el balneari i hostatgeria, sí que tenim informació que avalen la seva existència. El doctor Joan B Parcet, president del col·legi mèdic de Mataró i d’ancestrals arrels manlleuenques, va demanar passar uns dies de l’estiu del 1886 a l’hostatgeria de Madiroles amb la seva família. També cal fer esment del premi obtingut per les Aigües de Madiroles a l’Exposició Universal d’Anvers l’any 1885.
És aquest un episodi més del polifacètic Ramon Madiroles i que gràcies a la recopilació que va fer-ne el seu net, Joan Madiroles i Bertrana, mitjançant el buidat de la publicació d’ El far de Puig-agut de les diferents èpoques, ha arribat als nostres dies.
Àlex Roca
S’ASSEMBLA A DÉU
Si avui hagués d’explicar què és la Quaresma, diria que són aquest 40 dies abans de la Pasqua en què ens esforcem per a conseguir un cor misericordiós i bo. Un sant del segle IV, St.Basili, diu: T’assemblaràs a Déu quan siguis bondadós. Entre totes les coses més boniques i atractives d’aquest món hi ha la bondat d’una persona. Per què ens atreu tant una persona bona? Senzillament, i ja ho he dit, perquè s’assembla a Déu.
El cristià, sempre, però sobretot en aquest temps de Quaresma, és aquell que s’esforça per ser un cor compassiu. Compassió vol dir “patir-amb” (cum-passió), sentir el dolor de l’altre, la pena de l’altre, plorar amb el qui plora, saber posar-se en la situació de l’altre.
Quan ets compassiu se t’obre el cor de bat a bat, la llum de la innocència entra dintre teu i pots veure l’altre tal com és. El veus tal com una mare veu el seu fillet.
Només Déu ens veu tal com som. Nosaltres veiem els altres des de la nostra foscor; per això els veiem egoistes, mentiders, dolents... Només la compassió dóna aquella llum que és comprensió, perdó, misericòrdia.
Dir misericòrdia = un cor per a tota misèria. Això és la compassió. Comprenc, acullo, no judico, sinó que sé acceptar les misèries dels altres, perquè sé que experimento com Déu Pare comprèn i acull les meves misèries i no em condemna mai, ni em judica.
La compassió, la misericòrdia, el perdó són les riqueses que portem a dins. Si anem per la vida sense explotar les riqueses que portem a dins, mai no serem cristians.
“De què vas per la vida?”, diuen els joves. Sí, rebràs d’allò que dones.
El món necessita molta compassió.
-El cor egoista es torna generós.
-El cor tancat s’obre a l’amor.
-El cor ple de por s’obre a la confiança.
Això és un home bo: es dóna, estima, confia. Un home així transforma la seva llar, un poble, una nació.
La Quaresma ens convida a provar-ho.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
El cristià, sempre, però sobretot en aquest temps de Quaresma, és aquell que s’esforça per ser un cor compassiu. Compassió vol dir “patir-amb” (cum-passió), sentir el dolor de l’altre, la pena de l’altre, plorar amb el qui plora, saber posar-se en la situació de l’altre.
Quan ets compassiu se t’obre el cor de bat a bat, la llum de la innocència entra dintre teu i pots veure l’altre tal com és. El veus tal com una mare veu el seu fillet.
Només Déu ens veu tal com som. Nosaltres veiem els altres des de la nostra foscor; per això els veiem egoistes, mentiders, dolents... Només la compassió dóna aquella llum que és comprensió, perdó, misericòrdia.
Dir misericòrdia = un cor per a tota misèria. Això és la compassió. Comprenc, acullo, no judico, sinó que sé acceptar les misèries dels altres, perquè sé que experimento com Déu Pare comprèn i acull les meves misèries i no em condemna mai, ni em judica.
La compassió, la misericòrdia, el perdó són les riqueses que portem a dins. Si anem per la vida sense explotar les riqueses que portem a dins, mai no serem cristians.
“De què vas per la vida?”, diuen els joves. Sí, rebràs d’allò que dones.
El món necessita molta compassió.
-El cor egoista es torna generós.
-El cor tancat s’obre a l’amor.
-El cor ple de por s’obre a la confiança.
Això és un home bo: es dóna, estima, confia. Un home així transforma la seva llar, un poble, una nació.
La Quaresma ens convida a provar-ho.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
UNS GOIGS INÈDITS DEDICATS AL SAGRAT COR DE PUIG-AGUT
Els devots del Sagrat Cor de Puig-agut deuen conèixer prou bé els Goigs a honor del Sacratíssim Cor de Jesús que en el seu moment van escriure mossèn Ramon Roca i va musicar mossèn Lluís Brugarola. Són els que encara es canten en les celebracions que tenen lloc al nostre santuari i que reciten:
“Puix d’aquest cimal bellíssim
demaneu adoradors:
De Jesús Cor amantíssim
convertiu els pecadors”
Hi ha, però, d’altres goigs o, més aviat, poemes en format de goig que també són dedicats al Sagrat Cor de Puig-agut però que resten inèdits i que estan recollits en un preciós volum (1).
El 1890, l’associació Centre Català de Manlleu va organitzar un certamen literari, a l’estil de ‘jocs florals’ per la Festa Major d’aquell any i que van assolir un cert renom que fins i tot van dur-los a ser anunciats en un breu article a La Vanguardia (2). Entre els premis als quals podien optar els participants hi havia “un hermós mapa clixé de metall de la plana de Vich, y simbólich de sas hermitas”; era ofert per Ramon Madirolas i Codina “als més inspirats Goigs al Sagrat Cor de Jesús, cantant los favors y gracias que derrama á sos devots desde’l Santuari de Puig.agut (terme de Manlleu)”.
Sens dubte es tractava de l’intent del promotor del santuari, Ramon Madirolas, quatre anys justos després de la inauguració de l’edifici, de dotar-lo amb una exclusiva producció literariomusical, com uns goigs, propis de la devoció popular.
La participació a tot el certamen literari va ser molt diversa i de gran qualitat. Domènec Torrent i Garriga, que actuava de secretari del jurat i que, a més, va ser premiat amb l’esbós del que seria la seva principal obra Manlleu, croquis para su historia, deixava constància de la importància de l’acte: “la festa que celebrem avuy té més trascedencia de la que apareix á primera vista” i indicava que “ella es la fita que senyala lo avens realisat per lo catalanisme en menos de mitx segle”.
El premi per a la composició dels goigs al Sagrat Cor va ser per a mossèn Josep Pont i Dalmau amb l’obra titulada Goigs en llohansa del Cor de Jesús i que començaven dient:
“Cor de Jesús, esperansa
del pobret, del trist mortal:
Qui’us invoca ab confiansa
se veu lliure de tot mal”
El jurat va considerar que “tenen un sabor popular y una senzillesa qual responen á eixa classe de composicions”.
També van ser atorgats dos accèssits. El primer va ser per als Goigs al Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut que va ser qualificat “de metro original, rica versificació y de un català castís y de bona mena”. L’autor era Francesc de P. Masferrer i Arquimbau i deien:
“De Jesús ¡oh Sagrat Cor!
¡mar d’amor!
Per l’amor al mon vençut
mirau desde Puig-agut”
Finalment, va ser concedit un segon accèssit a Joaquim Albanell per l’obra “Goigs del Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut, terme de Manlleu” que el jurat va considerar una “composició ben escrita, de vers natural y apropiada al objecte perque fou dictada”. La primera estrofa feia:
“Desd’esta hermosa capella
dedicada al vostre Cor:
Tiraunos una centella,
bon Jesús, del vostre amor”
Finalment, també es va donar un segon premi a Josep Casas i Reig del qual no ens ha arribat l’obra, així com hi ha constància d’almenys dues aportacions més al premi ofert per Ramon Madirolas.
És, sens dubte, remarcable com el nostre santuari, pocs anys després de la seva inauguració, va despertar la inspiració de notables literats que li van voler dedicar les seves devotes paraules.
Joan Arimany i Juventeny
Notes bibliogràfiques:
1 Certamen literari de 1890. Centre Català de Manlleu. Vic : Estampa de Ramon Anglada, 1890, p. 241 - 252
2 “Notas locales”. Dins: La Vanguardia, Barcelona : La Vanguardia, núm. 1480, 13 de juny de 1890, p. 2
“Puix d’aquest cimal bellíssim
demaneu adoradors:
De Jesús Cor amantíssim
convertiu els pecadors”
Hi ha, però, d’altres goigs o, més aviat, poemes en format de goig que també són dedicats al Sagrat Cor de Puig-agut però que resten inèdits i que estan recollits en un preciós volum (1).
El 1890, l’associació Centre Català de Manlleu va organitzar un certamen literari, a l’estil de ‘jocs florals’ per la Festa Major d’aquell any i que van assolir un cert renom que fins i tot van dur-los a ser anunciats en un breu article a La Vanguardia (2). Entre els premis als quals podien optar els participants hi havia “un hermós mapa clixé de metall de la plana de Vich, y simbólich de sas hermitas”; era ofert per Ramon Madirolas i Codina “als més inspirats Goigs al Sagrat Cor de Jesús, cantant los favors y gracias que derrama á sos devots desde’l Santuari de Puig.agut (terme de Manlleu)”.
Sens dubte es tractava de l’intent del promotor del santuari, Ramon Madirolas, quatre anys justos després de la inauguració de l’edifici, de dotar-lo amb una exclusiva producció literariomusical, com uns goigs, propis de la devoció popular.
La participació a tot el certamen literari va ser molt diversa i de gran qualitat. Domènec Torrent i Garriga, que actuava de secretari del jurat i que, a més, va ser premiat amb l’esbós del que seria la seva principal obra Manlleu, croquis para su historia, deixava constància de la importància de l’acte: “la festa que celebrem avuy té més trascedencia de la que apareix á primera vista” i indicava que “ella es la fita que senyala lo avens realisat per lo catalanisme en menos de mitx segle”.
El premi per a la composició dels goigs al Sagrat Cor va ser per a mossèn Josep Pont i Dalmau amb l’obra titulada Goigs en llohansa del Cor de Jesús i que començaven dient:
“Cor de Jesús, esperansa
del pobret, del trist mortal:
Qui’us invoca ab confiansa
se veu lliure de tot mal”
El jurat va considerar que “tenen un sabor popular y una senzillesa qual responen á eixa classe de composicions”.
També van ser atorgats dos accèssits. El primer va ser per als Goigs al Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut que va ser qualificat “de metro original, rica versificació y de un català castís y de bona mena”. L’autor era Francesc de P. Masferrer i Arquimbau i deien:
“De Jesús ¡oh Sagrat Cor!
¡mar d’amor!
Per l’amor al mon vençut
mirau desde Puig-agut”
Finalment, va ser concedit un segon accèssit a Joaquim Albanell per l’obra “Goigs del Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut, terme de Manlleu” que el jurat va considerar una “composició ben escrita, de vers natural y apropiada al objecte perque fou dictada”. La primera estrofa feia:
“Desd’esta hermosa capella
dedicada al vostre Cor:
Tiraunos una centella,
bon Jesús, del vostre amor”
Finalment, també es va donar un segon premi a Josep Casas i Reig del qual no ens ha arribat l’obra, així com hi ha constància d’almenys dues aportacions més al premi ofert per Ramon Madirolas.
És, sens dubte, remarcable com el nostre santuari, pocs anys després de la seva inauguració, va despertar la inspiració de notables literats que li van voler dedicar les seves devotes paraules.
Joan Arimany i Juventeny
Notes bibliogràfiques:
1 Certamen literari de 1890. Centre Català de Manlleu. Vic : Estampa de Ramon Anglada, 1890, p. 241 - 252
2 “Notas locales”. Dins: La Vanguardia, Barcelona : La Vanguardia, núm. 1480, 13 de juny de 1890, p. 2
Subscriure's a:
Missatges (Atom)